TREBALLA AMB NOSALTRES

«Incapaços d’estimar-se els uns als altres, els anglesos s’inclinen de manera natural pels gossos». Amb aquesta frase n’hi ha prou per inaugurar una llista en honor a Watson, el el basset hound imatge i mascota de Finestres. Aquesta és una de les més clàssiques i britàniques (auto)biografies de gos que s’han escrit: lectors seriosos, comenceu per aquí.

Sí, el gos és mort des del principi, però la història del noi amb Asperger que viatja sol fins al cor de Londres per descobrir qui el va atropellar és tan bonica, que havíem d’incloure-la.

Megaclàssic de la ciència-ficció que està no protagonitzat sinó narrat per gossos! En un futur postapocalíptic en el qual ja no existeixen els homes, són els gossos els qui expliquen històries a la vora del foc per evocar uns humans mítics, gairebé oblidats.

Un amic de la narradora mor i aquesta, que és escriptora, n’hereta el gos, un gran danès artrític que ha d’enquibir en un apartament minúscul de Nova York. La relació entre ella i el gos, tenyida pel dol per la mort de l’amic i salpebrada amb cites d’autors com Susan Sontag (que havia estat la sogra de Nunez, alerta) o J. R. Ackerley, acaben de configurar un llibre únic, inclassificable, sobre l’amistat, l’escriptura i la mort.

Un exercici sublim de Woolf, que va (re)construir la vida del gos, un cocker spaniel, de la poeta britànica Elizabeth Barrett, parella del també poeta Robert Browning. Viatges a Itàlia, llibertinatge, amors i gelosies incurables d’un cocker, o potser també de Virginia.

Classiquíssim llibre per a joves lectors, Jack London va fer immortal la història de Buck, el gos criat en el confort d’un pis que arriba a Alaska per estirar trineus i comença a notar com l’instint atàvic que l’uneix als seus autèntics germans, els llops que habiten aquelles terres, es desperta. Amb Ullal blanc formen un díptic gossenc imprescindible.

Potser és un dels millors contes de la història de la literatura? Potser. En qualsevol cas, és un dels que té gos, i un final obert i ple de broma i nostàlgia russa, i amb això ja n’hi ha prou per estar en aquesta llista.

Els gossos blancs eren uns gossos d’atac, normalment pastors alemanys, que la policia nord-americana havia ensinistrat perquè ataquessin només les persones de pell negra als Estats Units a la dècada dels seixanta. Romain Gary, que vivia a Los Angeles amb Jean Seberg, en va recollir un sense saber-ho i va començar una croada per reeducar-lo. No tots gossos de la llista havien de ser bons.

No incloure aquest títol en una llista de novel·les de gossos seria imperdonable! El que no havia de ser una novel·la d’humor n’ha acabat sent un dels llibres humorístics més famosos i venuts de tots els temps: el recorregut Tàmesi amunt de tres homes (i un gos, Montmorency) ple d’extravagàncies i calamitats és hilaritat assegurada.

Gos infernal, família maleïda, mort de Sir Charles Baskerville: un cas per a Sherlock Holmes. Un altre oblit imperdonable perquè hem batejat un dels espais de Finestres, el Diògenes, en honor al Club fictici on anava Sherlock Holmes.