El senyor Quimet s’havia mort. I, com s’havia mort, el portaren a enterrar. Com en vida era home de diners, l’enterrament constituí una fidel manifestació de tristesa. Fins algú va plorar. Fins algú va perdre el jornal.
El cementiri estaba als afores del poble -però molt als afores- i no a la plaça, perquè no s’estila que estigui en tal lloc.
Aixís, doncs, com el camí era llarg, arribaren al cementiri ja nit entrada i, com a aquella pobreta gent del poble un mort els feia por, encara que es tactés d’un mort amb qui tenien franquesa, deixaren el cadáver del senyor Quimet en una capella del cementiri i tornaren al poble.
Quan ja era alta , la nit, el cadáver del senyor Quimet es redreçà, s’assegué, alçà els braços, es refregà els ulls, mirà entorn seu, veié una lluna com una tallada de meló d’hotel de poca importancia, uns xiprers, uns marbres mortuoris.
vv.aa
males herbes, 2021