X
0 Artículos
Cistella
0 Artículos
X
Acceder
REGISTRARME EN FINESTRES
LLIBRERIA
PER
LLEGIR
Finestres
0
Compartir
Guardar en favorits
Ressenyes
«Exhalació» de Ted Chiang
por
Marina Espasa
26.05.2021

Els relats de Ted Chiang han arribat precedits d’una gran expectació: lloances del New York Times, d’Obama, d’Alan Moore! Ja no és només un autor venerat pels amants de la ciència-ficció i, a sobre,  un dels seus relats anteriors als d’aquest recull va propiciar una adaptació cinematogràfica, Arrival, que va ser una de les sensacions de quan encara anàvem al cinema.

Exhalació són nou relats, algun tan llarg que és pràcticament una novel·la curta. El primer és del tot desconcertant, sobretot pel to i l’estructura, com de faula oriental de tota la vida: un comerciants amaga un aparell a la rebotiga que en realitat és una porta per viatjar en el temps. De debò que l’autor de ciència-ficció que està tan de moda escriu històries amb capsetes una dins de l’altra com de les Mil i una nits? No ben bé. Llegint els altres contes la cosa canvia i ja estem en territori habitual: androides, xips implantats, autòmats, aparells que permeten veure tota la multiplicitat dels nostres «jos» en els infinits mons alternatius que, segons certes teories quàntiques, existeixen al mateix temps que el nostre, softwares criats al llarg de vint anys... Hi ha relats molt Bradbury, d’altres molt Philip K. Dick, n’hi ha que són fills directes d’Arthur C. Clarke, però gràcies al context més contemporani, i sobretot a una visió més positiva del futur tecnològic que ens espera, ressonen com una cosa molt propera: serem sang imbricada amb xips, és a dir que valdrà més que ens entenguem bé amb aquests corpuscles minúsculs.

Les preguntes que plantegen els relats et van dinamitant el cervell a poc a poc: ah, merda, potser sí que si reculo vint anys puc advertir-me a mi mateixa que no agafi aquella feina i així no coneixeré mai aquella persona i no em passarà tot allò que... però llavors no seré jo, i no entraré en aquesta botiga i no provaré de salvar-me, aagh! O, una mica més endavant: si aconseguís veure, dins del meu propi cervell, com funciona l’emmagatzemament de records, seria capaç d’organitzar-los d’una altra manera, però resulta que no n’hi ha, realment, de records, que recordar és escriure i esborrar sense parar, que tot són circuits d’aire, que no hi ha res real, que no existei... Això darrer és d’«Exhalació», potser el meu conte preferit, en el qual un androide es desmunta el propi cervell per analitzar-lo. El que descobreix revoluciona el món perquè el posa davant de la irremissibilitat de la mort: quina diferència hi ha entre aquesta presa de consciència i la d’un humà qualsevol el dia que entén que morirà? Quina diferència hi ha entre la carta que escriu l’androide per a civilitzacions futures que descobriran les restes d’una societat extingida i el conte que ha escrit Chiang per a nosaltres i per a qui encara llegeixi llibres, d’aquí a cent anys?

Tots els contes de Chiang plantegen dilemes ètics que segur que seran el pa de cada dia d’aquí a no gaire, i tots demostren un nivell de coneixement científic i un domini de la tradició del gènere envejables, però amb això no n’hi hauria prou, si més no per a mi. El que m’ha robat el cor són algunes de les imatges que aconsegueix: la de l’interior del cervell com un conjunt de corrents d’aire entre plaques i filaments d’or, per exemple, fa que s’obri un abisme i que tinguem la sensació que ho entenem tot, que se’ns està revelant alguna cosa de fonamental. Després, com una exhalació, l’escletxa es torna a tancar, i tornen els dubtes, però per aquest instant d’il·luminació ja val la pena entrar de cap en aquest llibre.