TREBALLA AMB NOSALTRES

Aquest cap de setmana, la Llibreria Finestres s’ha convertit en la seu a Barcelona de Centroamérica Cuenta. Per primera vegada,  i en la seva cinquena edició, aquest festival de literatura llatinoamericana ha arribat a casa nostra i hem pogut gaudir d’unes converses enriquidores sobre la realitat d’una regió com Centreamèrica. A través de les veus d’autors i autores de gran rellevància, hem gaudit de reflexions sobre alguns dels temes clau per entendre una realitat complexa i diversa des de la lingüística, la resistència política i, per suposat, la literatura. 

Entre el divendres i el dissabte, ens hem endinsat en sis converses d’un a un, estructurades en tres sessions diferents. 

En la primera de les trobades, dinamitzada pel periodista Xavi Ayén, l’autora cubana Elaine Vilar Madruga, una de les veus joves més provocadores del seu país, ens va parlar de la seva visió sobre el poder empàtic de la literatura: “Quiero creer que la literatura es una herramienta para comprender el dolor ajeno y empatizar con él”. I va afegir: “Si miramos más allá de nuestro privilegio, hay miles de formas en las que el mundo se está acabando cada día, y la literatura es como el instinto humano de supervivencia, es una herramienta de esperanza”. 

A continuació, Leila Guerriero va agafar la paraula. A través del llibre La dificultad del fantasma, que va escriure des de la Residència Literària Finestres seguint els rastres de Truman Capote a la Costa Brava, la cronista argentina ens va parlar de forma apassionant sobre el seu mètode de treball, que consta d’una observació minuciosa, gairebé obsessiva, de la matèria que està investigant. Guerriero també va explaiar-se sobre la seva experiència com a resident a Sanià: “Es una maravilla, cualquiera que se quiera presentar a la convocatoria y ganarse ese mes allí va a ser feliz por el resto de su vida sólo conservando el combustible que se consume en ese sitio”. 

La primera sessió del festival va acabar en una sala plena de gom a gom i amb la calidesa que van saber transmetre les dues autores, cadascuna a la seva manera, a través de les converses. Abans de marxar, però, Vilar Madruga i Guerriero van seure a la taula llarga del Bar Watson per signar llibres als seus admiradors.  

Pot la llengua alçar-se com a eina política? La segona sessió del Festival Centroamérica Cuenta va començar dissabte al matí, amb l’activista lingüística mixe Yásnaya Elena A. Gil, que vam poder rebre a Barcelona gràcies a què es troba fent una residència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). En una conversa dinamitzada pel crític literari Ricardo Baixeras, va aprofundir sobre la seva trajectòria des dels inicis: “Me di cuenta de que no conocía cuantas vocales tenía mi lengua materna con la que hablaba con mi familia y con mi comunidad. Mi lengua sabia de mí, pero yo no conocía mi lengua. Ahora, suelo preguntar a las personas: "¿qué lengua habrías hablado si la violencia del estado no hubiera existido?", explicava  A. Gil. Un recorregut que la va dur a promoure, juntament amb altres persones de la comunitat mixe, el Colectivo Mixe (Colmix) una xarxa de col·laboració indisciplinària: “nos dimos cuenta de que la Academia y la investigación no tienen por qué ser sinónimos. Y fundamos el Colmix, que promueve la lengua, la cultura y autonomía del pueblo mixe. Entendemos la lengua como un elemento cognitivo, no como parte del folklore. Una lengua nos permite entender la realidad a través de su morfología. Por ejemplo, define la manera como se entiende el tiempo. En castellano puedes saber, por la morfología, si algo pasa en presente, pasado o futuro. En cambio, la morfología de la lengua mixe no responde al tiempo. Responde al aspecto, a la relación que se establece entre dos eventos”. 

No es pot parlar de Llatinoamèrica sense parlar de les tensions històriques provocades pel colonialisme i de les desigualtats que ha generat la seva perpetuació. Arnoldo Gálvez Suárez, autor guatemalenc que va agafar el relleu en la segona conversa de la sessió, va partir del procés de creació de la seva obra La era glacial, en què dos homes marcats per la malaltia i el dolor es troben per última vegada. Una història inspirada en la reacció popular que va generar l’assassinat del cantautor argentí Facundo Cabral a Guatemala, que “cantaba sobre amor, paz y Jesús, y la muerte del cual parecía surrealista”, ja que no era l’objectiu de l’assassí, sinó que la seva mort va ser un error de càlcul. Allà va néixer la idea per explicar una història de ficció, inevitable i confessament influenciada pel relat cinematogràfic. Una història que parla, d’alguna manera, sobre “fracasar delante de las historias que nos contamos a nosotros mismos”. 

Tot i això, Gálvez Suárez també va reivindicar que "en Centroamérica, nuestra convivencia con la violencia es casi cotidiana, parece que los autores casi estamos obligados a escribir sobre ello. Pero eso no es verdad; las múltiples caras del mal son una de las exploraciones literarias primordiales de todos los autores. Yo me resisto a asociar la violencia con la identidad centroamericana". 

Després d’una pausa al migdia, vam encetar l’última sessió d’aquesta edició de Centroamérica Cuenta que hem acollit a Llibreria Finestres. En aquest cas, la periodista Anna Maria Iglesia va ser l’encarregada de guiar la conversa, amb un canvi d’últim minut: Carlos Dada i Nona Fernández, que havien d’oferir dues converses per separat, van decidir parlar junts. El motiu, van explicar els autors, és que les seves aproximacions a la feina que fan són similars en tant que ambdós treballen amb la realitat: Dada denunciant el present, i Fernández analitzant el passat per repensar el futur. 

Carlos Dada, periodista reconegut per les seves investigacions sobre crim organitzat, corrupció i violència, va centrar-se sobretot en els fets que coneix en primera persona: la realitat de El Salvador actual: “La libertad del pensamiento, el debate público y los límites al poder, que son la esencia de nuestras sociedades democráticas, ya no existen en mi país. ¿Cuál es nuestra obligación, como periodistas, ante eso?” 

Dada va denunciar que, en aquests mateixos moments, s’està gestant una dictadura a El Salvador: “Hemos vuelto a tener presos políticos, la oposición política está presa o exiliada, el periodismo está exiliado, todo El Faro [el diari que dirigeix Dada] está exiliado, ya no se admiten voces críticas”. 

Nona Fernández va explicar que, per a ella, la literatura té el deure de ser el més lliure possible i d’explicar les coses que no es poden entendre: “La realidad es tan abrumadora que a veces necesitamos la ficción para ordenarla y comprenderla. El trabajo literario debe utilizar la imaginación, no para escapar, sino para plantear alternativas”. 

Com a autora preocupada per l’impacte que té la memòria, tant històrica com personal, en allò que té lloc al present, Nona Fernández va afirmar que “Las situaciones nunca vienen de la nada. La historia es algo que nos desborda completamente, que no sabemos cuándo partió y no sabemos cuándo va a terminar, pero por lo menos, en la parcela de tiempo que nos toca, intentemos tener algo de consciencia”. 

Feia setmanes que esperàvem aquesta primera edició de Centroamérica Cuenta a Barcelona. Claudia Neira Bermúdez, directora del festival posa en valor la col·laboració: “Para nosotros es fundamental trabajar en alianzas y relaciones con toda la gente del ecosistema del libro.  Es un placer estar en esta casa tan maravillosa y estar tan bien acogidos por el público, la calidez ha sido grandiosa. Ojalá sea la primera de muchas paradas del Festival Centroamérica Cuenta”.  

Des de Llibreria Finestres donem les gràcies a tots i totes les participants, al públic que ha passat a gaudir d’aquest festival memorable i a totes les entitats que han col·laborat per fer-lo possible. Esperem que sigui la primera vegada de moltes!