TREBALLA AMB NOSALTRES

María Negroni és autora, entre d’altres, de: Arte y Fuga, Exilium i Oratorio (poesia); Pequeño Mundo Ilustrado i El arte del error (assaig); El sueño de Úrsula, La Anunciación i El corazón del daño (ficció). Els seus llibres més recents són La idea natural (Acantilado) i Colección Permanente (Penguin Random House). Ha estat membre del jurat als Premis Finestres de Narrativa 2025, imparteix al Club Diògenes el cicle Del gòtic europeu al fantàstic llatinoamericà, i acaba de publicar amb Acantilado el llibre Elegía Joseph Cornell. Aprofitant la seva frenètica activitat, lligada últimament a Finestres, l'hem entrevistada per conèixer de prop la seva veu eclèctica i inclassificable.

El teu pensament i la teva escriptura es mouen dins de la narrativa, la poesia i l’assaig. Com dialoguen aquests gèneres, i les diferents formes que prenen en la teva obra, durant el procés creatiu?

Ho he dit moltes vegades: els gèneres literaris són una mica classificacions, categories necessàries a l’hora d’organitzar una biblioteca o una llibreria, per exemple; però en matèria d’escriptura, al meu entendre, és indiferent quina forma triï el text. Dit sigui de passada, és el text qui tria la forma, no l’autor o l’autora.

En el cicle que estàs impartint actualment a Finestres, Del gòtic europeu al fantàstic llatinoamericà, parles de la influència dels tòpics gòtics anglosaxons en la literatura fantàstica llatinoamericana, concretament en autors com Cortázar, Rosario Ferré, Carlos Fuentes o Bioy Casares. Creus que actualment perviu aquesta influència en els noms contemporanis de la literatura llatinoamericana de terror?

En primer lloc, diria que l’impuls gòtic m’interessa en tant que esquerda, fissura o fins i tot gangrena que s’obre al costat del Segle de les Llums, de l’Il·luminisme. Sempre he tingut la impressió que, en la literatura gòtica del segle XVIII, eren el desig, la sexualitat, la nit i, en general, tot allò prohibit, el que venia a dir als defensors de la claredat, l’ordre i la raó que hi havia certes àrees de l’humà a les quals calia donar espai. Això mateix va veure Goya, des d’una altra perspectiva, quan va escriure en un dels seus gravats «La raó engendra monstres». Aquest impuls gòtic inicial també està vinculat, per a mi, amb el paper que compleix la poesia com a dissidència permanent davant dels discursos calcificats, petrificats, convencionals. El fantàstic llatinoamericà ve després i és una deriva del gòtic, però no té res a veure amb el terror. Jo diria que el fantàstic llatinoamericà es concentra més en la pregunta sobre quins són els límits de la realitat, quina funció correspon a l’artista davant d’aquest esborrament de límits.

A Elegia Joseph Cornell (Acantilado), ens endinses en la figura d’un artista, exponent de l’art de l’assemblage, que treballava amb la fragmentació i el collage. Què t’atrau d’ell i què t’ha permès explorar com a creadora?

La figura de Joseph Cornell, igual que la del compositor Erik Satie i la de la poeta Emily Dickinson, sobre els quals també he escrit llibres, em resulten molt afins per la seva manera particular de mirar i de moure’s pel món. Tots tres van ser solitaris, col·leccionistes i marginals. Personatges excèntrics, diria jo, que mai no es van adaptar a les polítiques del mercat i que van dur a terme una obra absolutament singular. Cornell, a més, sempre m’ha fascinat perquè va fer de Nova York (on jo vaig viure més de vint anys) el centre del seu treball. Cornell era un passejant, com ho havia estat el Baudelaire parisenc del segle XIX, i aquesta fascinació per l’urbà és una altra de les característiques que comparteixo amb ell. La resta, caldrà llegir-la al llibre.

Has definit la poesia com un «lloc de resistència», un «antídot contra l’autoritarisme». De quines maneres creus que la poesia ens pot ajudar a estar al món?

La poesia treballa amb el llenguatge. El llenguatge és una convenció i, com a tal, determina i limita la manera com podem entendre el món. La poesia treballa contra aquesta limitació. El seu desig màxim és sempre obrir els significats, acostar-se a allò que no es pot anomenar. Per això és un antídot contra el poder, que sempre vol tancar, calcificar els significats. És clar que la poesia no substitueix l’acció política ni la protesta, però sí que ajuda a estar alerta davant les manipulacions del discurs i, per descomptat, també serveix per pensar.

Com a jurat del Premi Finestres de Narrativa en castellà, què valores en una obra literària? Hi ha alguna característica comuna en les obres que han arribat a finalistes del certamen?

Com a jurat del Premi Finestres de narrativa en castellà, sempre valoro la relació que l’escriptor o l’escriptora estableix amb el seu instrument, que és el llenguatge. En general, no m’interessen les trames o les històries en si mateixes. Com li vaig sentir dir fa uns dies a l’actor nord-americà Willem Dafoe, les narratives sovint oculten la veritat. La veritat no és cap altra cosa que l’enigma de la nostra existència.

A més de les tres obres finalistes del Premi Finestres, ens pots recomanar tres obres actuals, sense importar el gènere o la temàtica, que per a tu siguin imprescindibles?

Si hagués de triar, preferiria recomanar obres que no fossin actuals: diria als lectors que vagin als clàssics de l’antiguitat. Homer no estaria malament per començar.

Crèdit imatge: Diego Lorenzo