TREBALLA AMB NOSALTRES

En quin moment de la teva vida has estat més feliç?

Jo diria que, deixant de banda la meva adolescència —incisivament pertorbadora—, hi ha hagut sempre una alegria sostinguda.

Quina és la teva por més gran?

La meva primera pulsió és dir que temo aquest tipus de qüestionaris —em provoquen una ansietat totalment desproporcionada: la necessitat de respondre amb ocurrències o mordacitat—, però en aquest present històric cal saber afinar: temo el feixisme ascendent, que les potències del món continuïn deixant sola Palestina —que continuïn permetent el genocidi d’un poble que fa anys que pateix massa: avui més que mai—, les deportacions il·legals que el Govern de Trump està fent cap a les megacàrcels de Bukele a El Salvador. Em fa molta por la censura i l’exclusió social de les dissidències sexuals. Que continuïn la tortura i l’assassinat de les persones trans —aquest continu que hi ha entre el discurs d’odi i les seves morts—. Que les persones migrants del món no rebin l’abraçada acollidora de la terra on arriben. Em va fer pànic la salutació nazi que ja es va fer al Capitoli dels Estats Units i m’aterrirà una possible repetició massiva d’aquella salutació. Em fa por que els pobles i les persones no sapiguem transcendir les ferides històriques i socials. Que torni a guanyar l’extrema dreta a Colòmbia. Que tanquin ministeris com el de Cultura i Educació. I temo desaprofitar espais com aquest: no saber-los fer servir per parlar del que cal parlar. Em fa por que, en temps d’imperant autopromoció i mercadeig, frivolitzem la literatura. Que oblidem, en definitiva, una ètica de l’ofici.

I la teva esperança més gran?

Saber que ja hem viscut, amb tot el cos, el canvi profund d’un temps. Que un temps destructiu, persecutori, pot quedar enrere. Saber que tota aquella alegria es pot repetir.

Quin és el teu primer record?

Gronxant-me en un gronxador, després d’haver fugit de la meva pròpia festa d’aniversari. Aquest no és un record-pantalla.

A quina persona (viva) admires més i per què?

Admiro profundament la periodista peruana Laura Arroyo: des d’El Tablero ens ofereix, una vegada i una altra, lliçons del saber dir —seguiu-la a Instagram: @lauraarroyog—. I admiro l’escriptora colombiana Laura Restrepo. Perquè estima escriure. Per com està profundament polititzada. Perquè va dir, per exemple, cap al 2009, quan presentava el seu llibre Demasiados héroes, la següent frase inoblidable: «Álvaro Uribe Vélez es creu Superman, però el paramilitarisme és la seva criptonita». Perquè fa poc, a la FILBo, va fer una apologia preciosa del migrant a partir de L’Eneida. I perquè davant de cada micròfon que li han ofert ha sabut parlar de Gaza —perquè s’ha pronunciat, una vegada i una altra, sobre el genocidi del poble palestí a la franja de Gaza provocat pel criminal de guerra Benjamin Netanyahu—.

En quina època històrica t’hauria agradat viure?

En cap altra. Vaig néixer el 1982. Soc un marica que ha tingut l’alegria de viure, amb tot el cos, el canvi profund d’un temps.

Fes-nos una petita llista dels teus llibres o autors preferits.

Aprofitaré aquesta pregunta per evitar la dispersió que provoquen les llistes i anomenar una sola autora: María Sonia Cristoff. Total admiració per la seva escriptura, pensament i sensibilitat. Recomano avui, ara, sota aquest ímpetu, la seva novel·la Derroche: un llibre extraordinari, inesgotable, escrit amb absoluta generositat —en el mestratge de l’ofici, en l’obertura del pensament—. El vaig llegir, primer, com una recerca del tresor amb reflexions sobre l’origen dels diners —sobre l’explotació i la precarització laboral—. El llibre inclou fragments i reelaboracions inesperades d’altres llibres que denuncien l’explotació i el dany terrible que provoquen els projectes tanàtics, alhora que busca molt explícitament no ser una prosa planyívola, i alhora que inclou “flashes” sobre finals terribles provocats per l’explotació. Molts d’aquests “flashes” són, en si mateixos, l’escriptura d’una politització: l’escriptura del moment en què un treballador “connecta els punts” i entén com les polítiques de mort s’han inscrit en el seu aparell psíquic i en el seu cos. Hi ha, igualment, una mirada genial a l’ego: a l’autoepopeia, a les ganes de sentir-se desitjat o admirat, als desplegaments de superioritat de classe, a la identitat que esdevé mercadejable... Indaga en les formes com el neoliberalisme s’inscriu en el jo. També remarco que la recerca del tresor esmentat posa al centre un jardí, no com a paradís, sinó com a territori fundacional. En aquest sentit, alhora que diversos personatges llegeixen utopies i s’hi inspiren, el llibre proposa l’esdevenir errant com a far estètic i polític —l’esdevenir errant és la pròpia poètica d’aquest llibre que enfervoreix—. «Per a mi», es llegeix al final, «només les lectures que es facin carn en el caminar, que es facin cançó». L’obra de Cristoff és una d’aquestes lectures.

Com ordenes la teva biblioteca?

La desordeno.

Si poguessis ser un personatge de ficció, quin series?

El nòvio de Frankenstein.

Si poguessis haver escrit un llibre que adores, quin seria?

Avui diré que Háblame de amores de Pedro Lemebel: per l’escriptura sexual que va tenyint la seva commoguda observació política.

Com et defineixes políticament?

Marica esquerrà, com em va dir una vegada un feixista que m’estimava.

Quin és el teu plaer culpable?

No em fa culpa el plaer.

Què deus als teus pares?

He arribat a entendre que no em van endeutar.

A qui convidaries a la teva festa ideal?

Als meus amics i amigues, és clar. I aquell noi que m’està agradant molt.

Hi ha alguna anècdota que expliquis sovint?

Em diverteix explicar que la meva gossa, una vegada més, va robar menjar durant el passeig.

Si poguessis canviar alguna cosa del teu passat, què canviaries?

El deute d’estudiant.

Quan va ser l’última vegada que vas plorar, i per què?

Fa poc. Després d’una trobada inesperadament amable que es va anar allargant dies. En acomiadar-me d’aquella suavitat.

Com et relaxes?

A l’hamaca. Amb un porro. I en els passejos amb la gossa.

Has estat mai a punt de morir?

Afortunadament no. Estimo viure i estimo la vida.

Mataries?

No. Encara que entenc que és més interessant dir que sí, o que no ho sé, o que no crec.

Quin consideres el teu èxit més gran?

Haver apropat el desig a la vida.

I què et treu la son?

El meu maleït insomni.

Quina cançó o cançons t’agradaria que sonessin al teu funeral?

Pura música per planxar.

Quina és la teva possessió més preuada?

El matalàs.

Com t’agradaria ser recordat?

No voldria condicionar el possible record.

Què has fet avui?

El de gairebé cada dia: intentar apagar el despertador mentre la gossa em llepa i se m’asseu a sobre; buscar les ulleres entre els llençols; fer un petó de tornada a la gossa; donar-li el seu menjar; dir-li que després menja més; sortir a passejar; continuar passejant; tornar a casa i seure aquí, davant de l’ordinador, amb la gosseta al costat.