TREBALLA AMB NOSALTRES

Desirée de Fez és periodista i crítica de cinema. És autora de l’antologia Películas clave del cine de terror moderno (Robinbook, 2007), Pantalla rasgada (Arkadin Ediciones, 2014) i dels llibres sobre el cinema de J.A. Bayona Lo imposible (Norma Editorial, 2012) i Un monstruo viene a verme (Norma Editorial, 2016). Com a coordinadora, destaquen els volums del Festival de Sitges Neoculto (Calamar Ediciones, 2012), Takashi Miike (Calamar Ediciones, 2013) i Seven (Tyrannosaurus Books, 2015). Va debutar en l’assaig amb Reina del grito (Blackie Books, 2024).

No la dejes sola suposa el teu debut a la ficció. Què t’ha portat a fer aquest pas? I què t’ha aportat de diferent en relació a les teves obres d’assaig o crítica?

Ha estat un salt natural i totalment orgànic. Mai havia publicat ficció, però sí que havia escrit. I en el meu llibre anterior, Reina del grito, tot i que és una memoir, ja hi havia molts recursos narratius. Era un assaig en primera persona però amb molta descripció, moltes accions i molt diàleg.

Venint del periodisme cinematogràfic, i especialment del cinema de terror i fantàstic, com ha influït aquesta mirada en l’escriptura de la novel·la? Escrius pensant en imatges, en atmosferes, en ritmes propis del llenguatge audiovisual?

Ha influït molt, és clar, perquè jo vinc del cinema i el meu pensament és molt visual. Però, precisament per això i per la meva experiència com a lectora i analista de guions de fantàstic i terror, durant el procés vaig tenir sempre molt clar que no podia oblidar que els llenguatges cinematogràfic i literari són completament diferents.

Hi ha referents cinematogràfics concrets, de terror o d’altres gèneres, que hagin dialogat amb aquesta història durant el procés d’escriptura del llibre?

Precisament per aquesta voluntat d’allunyar-me del llenguatge cinematogràfic, a No la dejes sola només hi ha dues referències a pel·lícules. Una és directa, una menció a El ángel exterminador (1962) de Luis Buñuel, i l’altra és indirecta però molt fàcil d’endevinar. De fet, és una al·lusió a una pel·lícula que ja apareixia a Reina del grito. Però, sent totalment honesta, reconec que sempre vaig imaginar la novel·la com el resultat d’una conversa entre la meva mare i David Cronenberg, probablement les dues persones que més m’han inspirat.

El terror sovint treballa amb allò que no es veu, amb l’amenaça latent o amb pors molt íntimes. Has fet ús d’aquests mecanismes a No la dejes sola? En cas afirmatiu, de quina manera?

Sí, el llibre de fet planteja què passa si totes aquestes coses que hem relativitzat o tapat, que ens fan viure angoixats i incòmodes dins dels nostres propis cossos, un dia decideixen sortir a l’exterior de la manera més catàrtica possible. I aquestes coses tenen a veure, és clar, amb les pors, les inseguretats, les tradicions i les conductes que hem adoptat per inèrcia però que no ens omplen.

El títol No la dejes sola suggereix d’alguna manera vulnerabilitat, dependència o protecció. Quin paper hi juga la mirada de gènere en aquesta història?

Tota la novel·la és una reacció al títol. Em semblava bonica aquesta idea. Un dels personatges sent que ha començat a desaparèixer en la seva absoluta entrega a l’altre, per això sempre necessita estar acompanyat, perquè l’altra persona li recordi que existeix, que hi és. Fins que decideix trencar amb això i desfer aquest imperatiu.

En la teva trajectòria has reflexionat sovint sobre la representació de les dones en el cinema de terror. Aquesta novel·la dialoga amb aquestes reflexions anteriors?

Sí, suposo que ho fa de manera instintiva. Una de les coses que vaig descobrir durant l’escriptura del llibre va ser que les pel·lícules i els llibres de terror fets per dones que més m’han impressionat, i que més he estudiat aquests últims anys, no estan connectats pels temes. O, com a mínim, això no és el més important. El més habitual és agrupar-los des d’aquí perquè és inevitable que els temes es repeteixin, però el que realment tenen en comú és que són molt instintius, molt viscerals, i en certa manera molt catàrtics. I No la dejes sola parteix d’aquest mateix lloc.

Què t’agradaria que el lector o lectora experimentés llegint No la dejes sola?

Doncs, com que m’agrada tant el terror, reconec que m’agradaria que sentissin ansietat i una mica de por. Però el que realment m’agradaria és que els arribés l’amor que es tenen les tres dones d’aquesta història.

I ja, per últim, pots recomanar tres llibres (ficció o no ficció) que creguis imprescindibles?

Carrie, de Stephen King
És un llibre que he llegit moltes vegades, sempre en moments clau de la meva vida, i cada cop m’ha semblat diferent. Sempre brillant. Per a No la dejes sola vaig tenir molt present la part del llibre en què Carrie White, després de la tragèdia al ball de l’institut, vaga sola pels carrers de la ciutat. És prodigiós com escriu Stephen King allà sobre el cos i el dolor. L’acaba de publicar Males Herbes en català, bona ocasió per llegir-lo o rellegir-lo.

Uzumaki (Espiral), de Junji Ito
M’encanta aquest manga de Junji Ito, és una obra mestra. I em sorprèn el poc que es cita en la conversa sobre el nou body horror, quan la seva influència és més que evident. Està ple d’idees apassionants de naturalesa fantàstica sobre l’alteració del cos i la ment. I visualment és espectacular. Vaig pensar molt en Uzumaki per a una part concreta de la novel·la, la que passa al centre comercial.

El buen mal, de Samanta Schweblin
Tot el que escriu Samanta Schweblin és increïble. He triat El buen mal per incloure alguna cosa relativament recent, però podria haver posat qualsevol llibre seu. És una col·lecció de contes perfecta. L’escriptura és prodigiosa, i és fascinant com aconsegueix capturar en els relats d’aquest llibre la línia finíssima entre la bona voluntat i la decisió més desafortunada. És un llibre increïble.