TREBALLA AMB NOSALTRES

En quin moment de la teva vida has estat més feliç?

Uf! No sé si és bon símptoma tindre-ho tan estudiat i acotat, però més enllà de moments puntuals de felicitat (que per descomptat tinc també ara) o del recurs fàcil a la infantesa -al meu cas, meravellosa i també, cal dir-ho, embolcallada en un cert privilegi-, vaig ser molt feliç entre abril de 2009 i juliol de 2010, quan començava la meua tesi doctoral i tot era nou, vaig fer alguns viatges fantàstics, visquí al Japó i em trobava immers a aquella etapa tan bonica de conéixer persones noves i interessants quan ja eres adult.

Quina és la teva por més gran?

La mort, des que tinc ús de raó.

I la teva major esperança?

Continuar entropessant amb persones que facen que la vida, tot i ésser un camí curt i ple de dolor, pague la pena.

Quin és el teu primer record?

Amagar-me a un tub de ciment de colors de l’escola bressol. Tenia any i escaig.

A quina persona (viva) admires més i per què?

Admire moltíssim a la gent que és capaç de fer riure a la resta, perquè com diu el Buenafuente, riure és l’única eixida. I a mi, que soc de naturalesa pessimista, riure em sembla un regal i un salvavides.

En quin moment històric t’agradaria haver viscut?

Al París il·lustrat de la segona meitat del segle XVIII, per a que em convidaren a un sopar a casa del Baró d’Holbach.

Enumera tres dels teus llibres o autors preferits.

Faig un petit disclaimer: per a mi un llibre “preferit” no és aquell que em va agradar o impactar molt a un moment determinat, sinó un llibre al qual he tornat en distintes ocasions i sé que tornaré a revisitar-lo al futur.

The Journal of a Disappointed Man, de W.N.P. Barbellion

Campos de Níjar, de Juan Goytisolo.

La Fôret de Fontainebleau, de George Sand.

Com ordenes la teva biblioteca?

El resum seria: visc a un tsundoku permanent. Ma casa és resultat de juntar dues cases que ja tenien molts llibres. Al menjador tenim la prestatgeria principal, on hi ha un cert ordre. Hi ha prestatges per a “novetats”, llibres comprats fa poc, tant de ficció com no ficció. Altres prestatges són per al subgènere de la ciència ficció, per a llibres sobre Japó (guies, poesia, narrativa, assaig…), per a senderisme i muntanya i també per a poesia. A banda, hi ha tres o quatre editorials de les quals tenim molts llibres i les hem posades juntes per una qüestió estètica. Hem hagut d’encarregar també una prestatgeria només per a llibres sobre vins (i una mica de gastronomia) i una per a llibres de gran format sobre art. No entre al despatx de la meua parella, que és la seua intimitat, però al meu tinc fonamentalment llibres de divulgació científica i ambiental, de literatura, d’economia, sociologia i també un bon grapat de còmics. A la tauleta de nit tinc una pila d’uns cinquanta volums dels quals estic llegint simultàniament la meitat, però això ja és una altra història.

Si poguessis ser un personatge de ficció, qui series?

M’agradaria haver estat al lloc del Comandant Norton per a explorar Rama en la novel·la d’Arthur C. Clarke, però sense haver estat el propi Norton, un personatge simple i misògin que malauradament reflecteix moltes de les mancances i biaixos del gènere de la ciència ficció del segle XX. Si hagués de posar-me en la pell d’algú sense canviar-lo, probablement escolliria a Goro Inokahira, el gourmet solitari que van crear Jiro Taniguchi i Masayuki Kusumi a un còmic que és una autèntica delícia.

Si poguessis haver escrit un llibre que adores, quin seria?

Exhalació, de Ted Chiang. Si pogués demanar el regal del talent per a escriure molt bé, realment bé, però a canvi només pogués escriure un tipus de llibre, escolliria sens dubte històries curtes de ciència ficció.

Com et defineixes políticament?

D’esquerres de les de veritat, no d’aquelles que ara, després del moviment sísmic de la finestra d’Overton que s’ha produït els darrers anys, semblen esquerra sense ser-ho. A banda, com a ecologista i defensor del dret d’autodeterminació dels pobles.

Quin és el teu plaer culpable?

Les pel·lícules amb violència gratuïta, apocalíptiques o de zombies, sempre que tinguen un guió que pague la pena i no faça vergonya aliena.

Què deus a la teva família?

Tot.

A qui convidaries a la teva festa ideal?

A tota aquella gent amb qui realment m’ho passe bé, als qui trobe a faltar per la manca de temps del dia a dia, a qui és capaç de gaudir sense jutjar.

Hi ha alguna anècdota que expliquis sovint?

Massa. Habitue a repetir molt com vaig aprendre determinades paraules. Per exemple, “alternativa” la vaig aprendre a Terminator 2.

Si poguessis canviar alguna cosa del teu passat, què canviaries?

Hi ha dies als quals pense que ho canviaria tot, i hi ha dies que pense que no canviaria res, perquè m’agrada ser on soc i ser qui soc.

Quan va ser l’última vegada que vas plorar, i per què?

Veient una pel·lícula, “El mestre que va prometre el mar”.

Com et relaxes?

Amb bona música -depèn del moment, pot ser des de jazz o clàssica fins a electrònica o rock progressiu- i una copa de vi.

Has estat alguna vegada a punt de morir?

Tots els dies estic -estem- a només un grapat de batecs de morir.

Mataries?

Voldria dir que no. Estic convençut que no. Però sé que no puc dir que no.

Quin consideres que és el teu èxit més gran?

Ser bona persona, o almenys intentar-ho cada dia amb un cert i molt modest èxit.

Què et fa dormir malament?

Soc un animal nocturn i el que em costa és adormir-me, perquè després -exceptuant alguns dies, com avui-, tinc una son reparadora si és que no sona el despertador. Tinc més mal despertar que dormir i des de xicotet he necessitat dormir molt; com a mínim, 9 hores.

Quina cançó t’agradaria que sonés al teu funeral?

Quan tenia vuit o nou anys volia que sonara Yesterday, dels Beatles. Ara diria This Day Tomorrow, dels Kinks.

Quin és el teu viatge més memorable?

El que vaig fer sol al Japó, en un descans d’una setmana mentre feia la tesi doctoral. Em va canviar la vida.

Quina és la teva possessió més estimada?

Una navalla del meu avi matern.

Com t’agradaria que et recordessin?

Quan algú no té fills, ni tampoc nebots, pensar al llegat que deixaràs pren un caire una mica més fosc i dramàtic. No crec que molta gent em recorde després de morir; preferisc que se’n recorden de mi mentre encara visc, per a compartir i celebrar aquesta vida absurda que és, tanmateix, un regal.

Què has fet avui?

Alçar-me, esperar un Euromed amb retard (quina sorpresa!) i canviar-me de lloc al vagó per a poder emplenar aquest qüestionari tan profund i particular.