TREBALLA AMB NOSALTRES

En quin moment de la teva vida has estat més feliç?
En l’instant en què vaig veure treure que la meva neboda treia el cap al món.

Quina és la teva por més gran?
El botó vermell.

I la teva esperança més gran?
La branqueta que comença a brotar del tronc d’un arbre talat.

Quin és el teu primer record?
És 11 de setembre de 1973 i la meva germana aixafa amb el dit, una a una, les formigues que pugen pel mur mentre crida: «toc de queda», «toc de queda», «toc de queda».

A quina persona (viva) admires més i per què?
No sé si és la que més admiro, però en aquest moment admiro moltíssim la cineasta argentina Lucrecia Martel. Perquè desmunta la idea del cinema —i dels sistemes narratius, en general— com una fletxa progressiva que es mou al voltant d’un conflicte central; un camp de batalla del qual emergeix un heroi amb el seu trofeu i la seva èpica. Res més lluny de la complexitat de l’humà i de la vida mateixa.

En quin moment històric t’hauria agradat viure?
En els psicodèlics anys 60.

Enumera tres dels teus llibres o autors preferits.
Memorias de un pigmeo, d’Hebe Uhart; Tierras de la memoria, de Felisberto Hernández, i Memoria de chica, d’Annie Ernaux.

Com ordenes la teva biblioteca?
Abans ho feia per gènere, però per sort les fronteres s’han tornat difuses i això facilita la barreja. Igualment, intento que l’ordre alfabètic es mantingui i s’organitzi en tres eixos: llibres xilens, en castellà i traduïts. I hi ha moltíssimes subseccions. Per exemple, la de llibres amb els quals estic treballant (pot ocupar diversos prestatges, depenent de quants projectes tingui entre mans). O la de llibres en llista d’espera de lectura. O la de llibres començats i no acabats, que mereixen una segona oportunitat. Més que un ordre, en realitat, és un parèntesi del caos.

Si poguessis ser un personatge de ficció, qui series?
La China protagonista de Las aventuras de la China Iron, de Gabriela Cabezón Cámara. És una noia que s’allibera del gaucho Martín Fierro i inicia un viatge d’aprenentatge i reconeixement del món, de la llengua i del cos per les immensitats de la pampa.

Si poguessis haver escrit un llibre que adores, quin seria?
Boquitas pintadas, de Manuel Puig.

Com et defineixes políticament?
Ecoesquerrana vital.

Quin és el teu plaer culpable?
Els meus plaers no tenen culpa, en realitat.

Què deus a la teva família?
Tot, inclòs l’insomni.

A qui convidaries a la teva festa ideal?
A l’Andrea Echeverri, d’Aterciopelados. Amb el compromís que cantés «Florecita rockera» tres vegades durant la nit.

Hi ha alguna anècdota que expliquis sovint?
Espero que no, que avorrit seria anar explicant sempre la mateixa anècdota.

Si poguessis canviar alguna cosa del teu passat, què canviaries?
Haver abandonat la gimnàstica artística a l’adolescència.

Quan va ser l’última vegada que vas plorar i per què?
Fa unes setmanes, veient La misteriosa mirada del flamenco. Una de les pel·lícules més boniques i honestes i tristes i agudes i tendres que he vist en molt de temps.

Com et relaxes?
Jugant a fet i amagar amb la meva gata.

Has estat mai a punt de morir?
No. O almenys no me’n vaig adonar.

Mataries?
No.

Quin consideres que és el teu major èxit?
Conduir el mateix cotxe —un Volkswagen escarabat— des de fa vint-i-nou anys.

Què et treu la son?
Tot. O gairebé.

Quina cançó t’agradaria que sonés al teu funeral?
La cúmbia Se va la vida, de La Sonora de Tommy Rey.

Quin és el teu viatge més memorable?
Un viatge amb motxilla a la Patagònia xilena, als 17 anys, amb dues amigues. Soles, fent dit, en tenda de campanya.

Quina és la teva possessió més preuada?
El meu Volkswagen escarabat.

Com t’agradaria que et recordessin?
Sense tantes ulleres sota els ulls.

Què has fet avui?
Quedar-me pensant en la penúltima resposta d’aquest qüestionari.