Què et va impulsar inicialment a escriure aquest llibre? Hi havia alguna frustració, buit o idea equivocada sobre Hamàs i Palestina que consideressis necessari abordar?
Aquest llibre neix de la meva tesi doctoral, que vaig començar el 2006, l'any en què Hamàs es presentava a les eleccions democràtiques. Em va semblar que el moviment estava completament mal caracteritzat, sobretot als mitjans de comunicació occidentals. Se'l presentava com una organització terrorista i se'n parlava en uns termes profundament islamòfobs. Per això volia entendre realment què era Hamàs: qui és aquesta organització, què pensa i quina és la seva política. Així doncs, vaig decidir estudiar-la en els seus propis termes, a partir dels seus arxius.
Mentre escrivies el llibre, quin va ser el repte més gran a l'hora d'equilibrar una anàlisi política rigorosa amb la realitat emocional de la vida palestina sota l'ocupació?
Crec que, com a palestí, és molt difícil poder accedir a Palestina, perquè el règim israelià impedeix als palestins tornar-hi. De fet, no vaig poder viatjar a Palestina fins que vaig obtenir la nacionalitat britànica. Aleshores vaig fer el meu primer viatge a Palestina i, posteriorment, a Gaza. Per a mi, el repte més gran va ser haver de lidiar amb el règim d'apartheid: poder accedir als arxius i arribar als llocs que necessitava estudiar.
El teu llibre evita reduir Hamàs a una imatge simplista o unidimensional. Era important per a tu qüestionar el marc dominant amb què Occident interpreta la resistència palestina?
Absolutament. Crec que, especialment al món occidental anglòfon, sobretot als Estats Units, principal aliat d'Israel, la resistència palestina només s'entén en termes de terrorisme. Aquest llenguatge fa que qualsevol acció d'Israel quedi justificada sota el paraigua de la lluita antiterrorista. A més, despolititza el moviment palestí: es presenta com un moviment "terrorista" en lloc d'un moviment anticolonial que lluita per l'alliberament davant d'una injustícia i d'un règim colonial. Per això era important corregir aquesta idea equivocada i explicar el context i la política de la resistència palestina.
El llibre combina recerca històrica amb un estil narratiu molt accessible. Com vas afrontar el procés d'escriptura perquè un tema tan complex fos comprensible sense simplificar-lo en excés?
Va ser un procés difícil. El llibre parteix de la meva tesi doctoral, que era molt acadèmica i amb una forta càrrega teòrica, fruit de tota la recerca i del treball als arxius. Però era important que aquest llibre no fos llegit només per acadèmics, sinó també pel públic general interessat en el tema. Per això vaig dedicar molt de temps a traslladar la teoria a les notes a peu de pàgina i a l'estructura del llibre, procurant que la prosa fos accessible i que el text funcionés com un relat atractiu. Volia que el lector seguís la història i entengués el moviment a través d'una narració.
La idea de la «pacificació» de la resistència és central en el teu argument. En quin moment de la recerca vas adonar-te que aquest concepte esdevindria el nucli del llibre?
Crec que la idea de la pacificació és central en la manera com tots els governs israelians han gestionat la resistència palestina. El règim sionista vol que els palestins acceptin la supremacia jueva i el règim sense oposar-hi resistència. Aquesta idea ja existia abans de Hamàs; també era present en la manera com Israel va tractar l'OAP al Líban després de la invasió de 1982. Per això sabia que la pacificació seria un element clau de les polítiques israelianes envers Hamàs. Després del bloqueig vaig veure clarament com Israel intentava convertir Hamàs únicament en una autoritat de govern, i no en una força militar.
Al llibre suggereixes que Hamàs no va sorgir de manera aïllada, sinó dins d'un context polític i històric més ampli. Què creus que el públic internacional acostuma a no entendre d'aquest context?
Crec que gran part del públic internacional, així com molts analistes i comentaristes, consideren Israel un Estat legítim. No entenen que Israel és un projecte colonial i que la idea de crear una llar jueva a Palestina és un projecte colonial i il·legítim, perquè Palestina és la terra dels palestins, mentre que els colons europeus hi van arribar per apoderar-se'n. La propaganda sionista ha descontextualitzat aquesta història i ha esborrat aquest passat. Com a conseqüència, els palestins ja no són vistos com un poble immers en una lluita anticolonial per la seva terra.
Com ha estat rebuda l'obra entre els públics palestí, àrab i occidental? Hi va haver alguna reacció que et sorprengués especialment?
Per als palestins i molts lectors àrabs, el llibre confirmava allò que ja sabien. Molts ja entenien Hamàs d'aquesta manera, però veure-ho sustentat en els arxius del mateix moviment servia per reforçar aquesta percepció. En canvi, a Occident hi va haver una negativa gairebé total a entrar en el debat polític que planteja el llibre. Molta gent es preguntava per què dedicava temps a parlar d'una organització considerada terrorista o per què li donava veu. Es negaven a considerar Hamàs un actor racional, estratègic o polític, i no eren capaços d'anar més enllà de la categoria de «terrorisme».
Davant del moment actual i de la renovada atenció internacional sobre Palestina, hi ha algun capítol o argument del llibre que avui et sembli especialment rellevant o que reescriuries de manera diferent?
Una de les conclusions centrals del llibre era que, tot i entendre la lògica de la pacificació i saber que Israel intentava neutralitzar Hamàs, també era conscient que Hamàs mantenia un compromís ideològic amb la resistència. Tanmateix, pensava que, atesa la superioritat militar d'Israel, aquest compromís difícilment es podria traduir en accions efectives. Creia que el bloqueig continuaria impedint qualsevol resistència significativa. Els fets del 7 d'octubre van posar en qüestió aquesta idea, perquè Hamàs va ser capaç de desafiar el bloqueig d'una manera que abans semblava inimaginable. Això fa que avui sigui molt més difícil respondre a la pregunta de si Israel ha estat realment capaç de contenir Hamàs.
