Un passadís d'hotel buit, un parc infantil abandonat, una botiga de mobles il·luminada de matinada o un restaurant de carretera decorat per Nadal. Què hi podem trobar? Davant d'aquests espais silenciosos i despullats d'ànima, on l'amenaça no és visible, sorgeix de cop una pregunta incòmoda: on és tothom? L'estranyesa de tornar a la casa de la infantesa i trobar-hi només ruïnes, de mirar la fotografia d'un ésser estimat que ja no hi és i preguntar-se per què el seu record batega en el buit; una experiència on el fet quotidià esdevé pertorbador sota un concepte cada cop més present en la cultura digital: la liminalitat.
El mite de les Backrooms —traduït al català com "cambres del darrere"— no neix espontàniament, sinó a partir d'una fotografia concreta publicada anònimament al fòrum 4chan, fundant una iconografia del neguit: una oficina deserta d'habitacions infinites i groguenques, impregnades d'olor de fum, amb una moqueta gastada i el brunzit incessant de la llum fluorescent. Amb el temps, l'imaginari col·lectiu ha expandit la llegenda cap a desenes de nous escenaris on la física i el temps trastoquen les nostres lleis: piscines infinites, túnels industrials, edificis interminables o complexos subterranis on, si no es para esment, una pot veure's atrapada per les criatures que habiten en les seves ombres.
L'antropòleg Marc Augé va encunyar el concepte de no-llocs per referir-se a aquells espais de trànsit on passem sense arrelar, com els aeroports, els hotels de cadena o els centres comercials. Les Backrooms porten aquesta idea al límit i es converteixen en zones liminars —del llatí limen, llindar—, anomalies espacials que es troben en un plànol aliè a la nostra realitat estàndard. L'accés a aquestes dimensions és rar i fortuït, gairebé un error de la realitat: una tonalitat de paret més fosca, una porta extemporània o una zona que genera un malestar sobtat. Un cop dins, el destí queda segellat en un laberint on es perd l'orientació de manera immediata i on la premissa és tan pertorbadora com irreversible: és pràcticament impossible tornar a casa.
Més enllà del fenomen d'internet, de les històries correlacionades o de la seva imminent adaptació cinematogràfica en mans d'A24, aquest mite planteja una qüestió fonamental: què li passa a la idea mateixa de lloc? Gaston Bachelard deia que una habitació esdevé llar quan hi sedimentem la nostra existència, un refugi gairebé uterí que organitza la nostra relació amb el món a través del gest i de la memòria. Les Backrooms, en canvi, són espais creats per albergar multituds que, en quedar desèrtics, es transformen en una mena d'habitació schrödingeriana: un espai indòmit que conserva només l'empremta espectral d’allò l'humà. L'arxiu digital d'un món convertit en resta de si mateix, on, en perdre el vincle amb l'espai habitable, la identitat finalment es desintegra.
