amb Alba Villarmea
Cine vivo (Banda Propia) reuneix dècades d'escriptura, manuscrits inèdits, guions i documents interns de treball d'una de les cineastes fonamentals del panorama llatinoamericà contemporani: Albertina Carri.
Cine vivo s'organitza en quatre grans eixos: «Biogràfic/heterobiogràfic», «Arxiu i memòria», «Zones de contagi» i «Porno i política». Recupera els textos d'instal·lacions com Punto impropio, Investigación del cuatrerismo —muntatge previ a la seva pel·lícula Cuatreros (2017)—, La experiencia de la lengua —realitzada originalment per al Museo del Libro y de la Lengua de Buenos Aires—, guions dels inicis de la seva carrera —com el del curtmetratge Barbie también puede estar triste (2001)—, així com conferències i lliçons magistrals, entre les quals destaquen «Sobre cómo me hice pornógrafa» i «La herejía del cinematógrafo».
Cine vivo ofereix un muntatge que eixampla les categories amb què s'ha pensat i rebut el cinema d'Albertina Carri, una directora clau per a les memòries de les postdictadures, les lluites impulsades pels moviments LGTBIQ+ i la vitalitat inesgotable de la màquina vivent que és el cinema, alhora art i espectacle, somni i realitat, consciència i inconscient. La directora hi apareix en l'escena més íntima i provocadora del seu projecte creatiu, quan el llenguatge no ofereix garanties, sinó que es revela com un organisme viu i completament obert.
Albertina Carri (Buenos Aires, 1973) és directora, guionista, productora, artista visual i una de les realitzadores més influents del cinema llatinoamericà contemporani. La seva obra destaca per la versatilitat i la recerca constant als límits de la ficció, a través de gèneres tan diversos com el cinema negre, el documental, el melodrama pornogràfic i el drama familiar. Entre els seus llargmetratges hi ha No quiero volver a casa (2000), Los rubios (2003), Géminis (2005), La rabia (2008), Cuatreros (2017) i Las hijas del fuego (2018). També ha dirigit els curtmetratges Barbie también puede estar triste (2001) i Restos (2010), així com les sèries televisives 23 pares (2012) i La bella tarea (2014). Les seves pel·lícules s'han projectat en festivals internacionals de referència com els de Canes, Berlín, Toronto i Sant Sebastià. Ha estat directora en tres ocasions de l'Asterisco Festival Internacional de Cine LGBTIQ+. Ha publicat els llibres Retratos ciegos (Mansalva, 2021), amb Juliana Laffitte, i Las Posesas (Caja Negra, 2022), amb Esther Díaz. Actualment treballa en el seu pròxim projecte cinematogràfic, ¡Caigan las rosas blancas!.
Alba Villarmea (Astúries, 1995) ha format part de l’equip de continguts i comunicació del programa Soy Cámara del CCCB i ha estat sòcia treballadora de l’espai d’exhibició Zumzeig Cinecooperativa. Actualment forma part de l’equip de programació de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, codirigeix el Ciclo Pulga: Muestra de Cine y Contracultura Queer en Asturies i coorganitza el Club de lectura Contrazines Feministes al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.