Cine vivo (Banda Propia) reuneix dècades d'escriptura, manuscrits inèdits, guions i documents interns de treball d'una de les cineastes fonamentals del panorama llatinoamericà contemporani: Albertina Carri.
Cine vivo s'organitza en quatre grans eixos: «Biogràfic/heterobiogràfic», «Arxiu i memòria», «Zones de contagi» i «Porno i política». Recupera els textos d'instal·lacions com Punto impropio, Investigación del cuatrerismo —muntatge previ a la seva pel·lícula Cuatreros (2017)—, La experiencia de la lengua —realitzada originalment per al Museo del Libro y de la Lengua de Buenos Aires—, guions dels inicis de la seva carrera —com el del curtmetratge Barbie también puede estar triste (2001)—, així com conferències i lliçons magistrals, entre les quals destaquen «Sobre cómo me hice pornógrafa» i «La herejía del cinematógrafo».
Cine vivo ofereix un muntatge que eixampla les categories amb què s'ha pensat i rebut el cinema d'Albertina Carri, una directora clau per a les memòries de les postdictadures, les lluites impulsades pels moviments LGTBIQ+ i la vitalitat inesgotable de la màquina vivent que és el cinema, alhora art i espectacle, somni i realitat, consciència i inconscient. La directora hi apareix en l'escena més íntima i provocadora del seu projecte creatiu, quan el llenguatge no ofereix garanties, sinó que es revela com un organisme viu i completament obert.
Albertina Carri (Buenos Aires, 1973) és directora, guionista, productora, artista visual i una de les realitzadores més influents del cinema llatinoamericà contemporani. La seva obra destaca per la versatilitat i la recerca constant als límits de la ficció, a través de gèneres tan diversos com el cinema negre, el documental, el melodrama pornogràfic i el drama familiar. Entre els seus llargmetratges hi ha No quiero volver a casa (2000), Los rubios (2003), Géminis (2005), La rabia (2008), Cuatreros (2017) i Las hijas del fuego (2018). També ha dirigit els curtmetratges Barbie también puede estar triste (2001) i Restos (2010), així com les sèries televisives 23 pares (2012) i La bella tarea (2014). Les seves pel·lícules s'han projectat en festivals internacionals de referència com els de Canes, Berlín, Toronto i Sant Sebastià. Ha estat directora en tres ocasions de l'Asterisco Festival Internacional de Cine LGBTIQ+. Ha publicat els llibres Retratos ciegos (Mansalva, 2021), amb Juliana Laffitte, i Las Posesas (Caja Negra, 2022), amb Esther Díaz. Actualment treballa en el seu pròxim projecte cinematogràfic, ¡Caigan las rosas blancas!.