Pensar que la vida és una línia ascendent és una de les grans narratives del nostre temps: la de l'ascensor social i la meritocràcia. Que amb esforç, talent i perseverança qualsevol pot arribar allà on vulgui. Només cal treballar prou, prendre les decisions correctes i insistir una mica més que els altres.
La realitat, en canvi, acostuma a ser menys complaent. I la literatura n'és testimoni i altaveu.
Hi ha personatges que no fracassen perquè els falti voluntat. Fracassen perquè el món que habiten ha estat construït perquè les seves opcions siguin extraordinàriament limitades. No lluiten contra un obstacle puntual, sinó contra una realitat que els precedeix i que els recorda constantment quin és, suposadament, el seu lloc.
En un text dedicat a una novel·lista, Juan Comparatore recupera una expressió de Jean-Paul Sartre que resumeix aquesta condició amb una precisió dolorosa: «criatures privades de possibles; persones que recorren folgadament un cercle delimitat amb minuciositat, sense saber que qualsevol intent de saltar-se’l és inútil i que tot començament és una repetició». La imatge és poderosa. No hi ha barrots visibles. Només un perímetre tan ben construït que qualsevol intent de sortir-ne acaba conduint exactament al mateix lloc.
És impossible no pensar també en Ortega y Gasset quan escrivia que «jo sóc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella, no em salvo jo». No som únicament les nostres decisions; també som les condicions materials, socials i culturals que les fan possibles. O impossibles.
La sociologia de Pierre Bourdieu va dedicar dècades a demostrar precisament això. A La distinció explica que fins i tot allò que considerem més íntim —els gustos, les aspiracions, les maneres de parlar o d'habitar el món— està travessat per la classe social. El mèrit existeix, però mai no apareix en un terreny neutral. Alguns corren una cursa; d'altres comencen diversos metres enrere.
Aquesta és la pregunta que travessa els llibres que us proposem aquesta setmana. Què passa quan les circumstàncies són tan determinants que la mobilitat social deixa de ser una promesa per convertir-se en una excepció?
Édouard Louis ha convertit aquesta qüestió en el centre de la seva obra. Tant a Qui va matar el meu pare com a Qui a tué mon père, l'edició original francesa, el cos del pare es converteix en el mapa d'una violència política i econòmica que desgasta els treballadors fins a fer-los desaparèixer abans d'hora. No és només la història d'una família; és la història d'una classe social.
A Entreprecariat. Everyone Is an Entrepreneur. Nobody Is Safe, Silvio Lorusso descriu una altra forma de presó, més subtil i contemporània. Ens han convençut que tots som emprenedors de nosaltres mateixos, responsables absoluts dels nostres èxits i fracassos, mentre la precarietat esdevé la norma. El discurs de la llibertat individual amaga, sovint, una reducció progressiva dels possibles.
També Manos de pobre observa les marques invisibles que deixa la pobresa. No només als ingressos, sinó als gestos, als cossos i a la manera d'ocupar l'espai. La pobresa no és una xifra; és una experiència que modifica la percepció d'un mateix.
La guerra i l'exclusió amplien encara més aquest paisatge. La pell, de Curzio Malaparte, retrata una Europa devastada on la misèria material acaba erosionant també qualsevol certesa moral. Refugia'm posa veu als qui han perdut literalment el lloc des d'on viure, i Noche cerrada explora les formes més quotidianes de la vulnerabilitat.
Hi ha, després, els artistes que la història ha convertit en mites. Les biografies de Modigliani i Vincent van Gogh recorden que abans del reconeixement hi va haver pobresa, malaltia, exclusió i una lluita constant contra unes circumstàncies que gairebé sempre els van anar en contra. El relat romàntic del geni acostuma a esborrar la precarietat que el va fer possible.
I encara hi trobem altres mirades sobre els marges: Patos, Arada torta, Rebeldes, Cartas o els dibuixos combatius de Mr. Block comparteixen una intuïció comuna. Les estructures socials no són un decorat, sinó el terreny sobre el qual es construeixen totes les històries.
Potser aquesta és una de les funcions més valuoses de la literatura. No demostrar que ningú no pot escapar del seu destí, sinó recordar-nos que no totes les persones disposen del mateix nombre de futurs imaginables. Hi ha qui viu envoltat de portes. D'altres, en canvi, només coneixen passadissos.
Aquesta setmana us proposem una selecció de llibres que parlen d'aquestes criatures privades de possibles. Personatges que lluiten, estimen, treballen i fracassen dins d'uns límits que no han triat. Potser la literatura no pot enderrocar el cercle que els envolta. Però sí que ens ajuda a veure'l. I, de vegades, reconèixer el contorn d'una gàbia és el primer pas per deixar de confondre-la amb un horitzó.




























