La Júlia arriba als quaranta amb la sensació que s’ha anat apagant: és mare, viu en parella, té una casa i una vida construïda, però no acaba de reconèixer-se en aquesta vida. D’on neix aquesta Júlia? Hi ha alguna cosa que t’interessava especialment explorar d’aquest moment vital?
M’interessava molt aquella edat en què, en principi, ja has arribat a molts dels llocs on volies arribar. Tens una parella, una filla, una llar, una vida construïda, i precisament per això pot ser molt desconcertant descobrir que no estàs bé. Perquè ja no pots dir: «Quan tingui això seré feliç». Ja ho tens. I ara què? La Júlia neix bastant d’aquesta pregunta. També de la sensació que pots estimar profundament la vida que tens i, alhora, enyorar desesperadament la persona que eres abans de tenir-la. No crec que una cosa anul·li l’altra, però costa molt admetre aquesta contradicció, sobretot quan ets mare.
A Punt de no retorn hi ha una idea molt potent: que cuidar els altres pot acabar fent que deixis de cuidar-te a tu mateixa. La Júlia assumeix bona part de la criança i de la vida domèstica i arriba a un punt d’esgotament profund. Volies parlar de la càrrega mental de les dones o t’interessava anar més enllà i preguntar-te què passa amb la pròpia identitat quan passes anys vivint per als altres?
La càrrega mental hi és, evidentment, però m’interessava més què passa amb la identitat. La Júlia té frases com «Quan vaig parir, em vaig esborrar del mapa de la meua pròpia vida», «deixes d’existir» o «no volia tornar a morir-me». En convertir-te en mare, passes a un segon pla, et desprioritzes. Ningú t’hi obliga, esclar, et surt natural, vas cedint espai i un dia descobreixes que fa temps que no importa què vols tu o què necessites. I també m’interessava no fer-la només víctima d’això: ella ha participat en la construcció d’aquesta vida. Aquesta és part de la incomoditat.
La maternitat és molt present en la teva obra, però cada vegada des d’un lloc diferent: el desig de ser mare a Gina, la infertilitat a Mai és una paraula molt lletja, les relacions familiars a A casa teníem un himne i ara la criança a Punt de no retorn. Què creus que has anat entenent sobre la maternitat mentre l’escrivies des de perspectives tan diferents?
El que he fet és anar vivint-la! I crec que una cosa que he anat entenent és que la maternitat està plena de sentiments que aparentment són incompatibles, però conviuen perfectament. Pots estimar la teua criatura d’una manera absolutament animal i infinita i, alhora, trobar a faltar la llibertat que tenies abans que existís, o qui eres abans de convertir-te en mare. M’interessava molt escriure des d’aquesta ambivalència. Una pregunta que em faig és si hi ha vida pròpia més enllà de la maternitat; n’hi hauria d’haver. I, sobretot, lliure de culpa.
La Júlia marxa tres mesos a Londres i, per primera vegada en molt de temps, torna a sentir curiositat, desig i ganes de fer coses. És interessant perquè no sembla que Londres li ofereixi necessàriament una vida millor, sinó la possibilitat de tornar a ser una persona més enllà del fet de ser mare i parella. Necessitem, de vegades, marxar de la nostra vida per adonar-nos de com ens hi hem perdut?
No sé si ho necessitem, però la distància té una cosa molt útil: et treu de l’automatisme. A Londres la Júlia no es converteix màgicament en una persona millor ni descobreix una vida millor. El que passa és molt més senzill: durant uns dies deixa de ser la mare de la Nausica i la parella de la Mòn i torna a ser la Júlia. I això és perillosíssim, perquè quan recordes una versió de tu que havies oblidat ja no pots fer veure que no existeix.
La relació entre la Júlia i la Mòn és complexa perquè no és simplement una història de desamor. Hi ha amor, però també cansament, rutina, diferències i una manera desigual d’entendre la vida. T’interessava qüestionar aquesta idea que, si estimem algú, una relació ha de funcionar necessàriament?
Sí, molt. Perquè em sembla una idea molt instal·lada: si una relació s’acaba és perquè l’amor s’ha acabat o perquè algú ha fet una cosa mal feta. I jo volia escriure una ruptura en què això no fos tan fàcil. Es poden estimar dues persones i, a la vegada, haver construït una dinàmica en què ja no saben viure bé juntes. L’amor no sempre resol les diferències de caràcter, el ressentiment, el cansament, la manca de desig o les diferents maneres d’imaginar el futur. De fet, em semblava molt més dolorós que encara hi hagués amor. Si no n’hi ha, narrativament i vitalment, tot és bastant més fàcil.
La diferència d’edat entre la Júlia i la Mòn permet parlar del cos, de l’envelliment i de la menopausa, però també de la por que tenim les dones a fer-nos grans. Què volies posar sobre la taula quan fas que la Júlia miri la Mòn i, en certa manera, hi vegi també el seu propi futur?
M’interessava molt aquest espill una mica cruel. La Júlia mira la Mòn, que és deu anys més gran, i no només veu la dona que estima: de vegades veu una anticipació d’ella mateixa. I això coincideix amb un moment en què ella està desesperada per sentir que encara és jove, que encara pot començar coses, que encara pot ser desitjada. Hi ha un puntet bastant injust en la manera com mira la Mòn, i volia que ho fos. Perquè crec que la por d’envellir també ens pot fer cruels, sobretot amb les dones que tenim més a prop i que ens mostren el que no volem mirar.
Una cosa que sorprèn de la Júlia és que no acaba d’encaixar en les etiquetes que li podríem posar. Fins i tot diu que no és lesbiana tot i portar set anys amb una dona. Per què et semblava important mantenir aquesta contradicció? Què ens diu sobre la manera com construïm la nostra identitat?
Perquè la Júlia és contradictòria. I perquè una cosa és qui desitges i una altra el relat que has construït sobre qui ets. Ella ha pogut enamorar-se d’una dona, tenir-hi una filla i construir-hi una vida sense haver acabat d’incorporar això a la identitat que tenia de si mateixa. Aquí hi ha autohomofòbia, evidentment, però també hi ha una resistència molt humana a abandonar la versió de nosaltres mateixos que ens havíem explicat. A més, no volia que la sexualitat de la Júlia quedés resolta amb una etiqueta. El seu desig és més desordenat que això, i crec que ella també ho és.
Com a Gina, l’humor torna a ser una de les grans eines de la novel·la. Parles de maternitat, parella, cansament, crisi, desig i envelliment, però ho fas des d’una mirada molt viva i sovint punyent. L’humor et serveix per acostar-te a temes que, explicats d’una altra manera, serien massa dolorosos?
Sí, però no crec que l’utilitzi conscientment per alleugerir res. És més aviat la manera com em miro les coses, el to que em surt natural. Fins i tot en els moments horribles hi ha una part de tu que pot estar pensant una estupidesa, o fixant-se en una cosa completament irrellevant. I a mi això em sembla molt real. De fet, em costa més creure’m una escena dolorosa si tothom s’hi comporta amb una solemnitat perfecta. L’humor, si està ben col·locat, no treu gravetat al dolor.
Mirant la teva trajectòria, sembla que hi ha una preocupació recurrent per les dones quan arriben a moments en què han de preguntar-se si la vida que tenen és realment la que volen. És una lectura que comparteixes? I què ha canviat en tu com a escriptora des de Gina fins a Punt de no retorn?
Sí, crec que hi és, encara que no m’ho havia plantejat mai com una mena de programa literari. M’interessen molt les vides possibles: la distància entre la vida que tens, la que pensaves que tindries i totes les que, a mesura que avances, deixes de poder tenir. A Punt de no retorn això és molt més central. I com a escriptora suposo que, simplement, m’he anat fent gran i m’han anat passant coses. Cada cosa que et passa va convertint una de les vides possibles en la teua vida i va deixant les altres enrere. Hi ha una frase al llibre, inspirada en Carlo Rovelli, que diu: «No passa el temps, passen les coses».
El títol parla d’un moment a partir del qual ja no pots tornar enrere. La Júlia arriba a aquest punt, però potser el lector també acaba preguntant-se quin és el seu. Per a tu, què significa arribar a un punt de no retorn?
El punt de no retorn és aquell clic que fas quan t’adones que ja no t’agrada la teua vida, o la teua parella, que no et pots seguir mentint a tu mateixa, que mentalment ja has desconnectat i, en darrer terme, prens consciència que revertir tot un seguit de decisions tindrà un cost altíssim.
