Els ravers del meu poble sempre es barallaven entre ells, en disputa per la tatxa; pels dos mil·límetres immediatament anteriors als filtres dels nostres cigarrets. «Me la he pedido yo», deia el Limón. O el Peluso. O el Davilín. O la Lorena, que era l’única d’ells sense malnom, ni ganes de trepitjar casa seva. Els diumenges al matí, quan els bafles havien fet figa i la rave de torn s’havia desconvocat, en comptes de fer cap el llit, la Lorena anava a sentir missa. Quan ens ho explicava, a la seva veu no hi trobaves cap esquerda foteta, cap ostentació d’un gest que qualsevol altra hauria venut com una trapelleria nihilista. Només hi havia la certesa que les llums de la discoteca sempre s’encenen abans no s’aturi la música, i que, quan la fosca ja no hi és, el que veus no sempre és el que voldries veure. Quan mirem cap al passat, sovint passa el mateix. Això és el que fa Anna Pazos al seu primer llibre: mirar enrere, amb més menyspreu que ira, per agafar la quitança dels seus 20 anys.
A Matar el nervi (La Segona Perifèria/Literatura Random House) hi ha raves, és clar. També hi ha pisos d’estudiants que puden a maria i iots navegant afectivament cap al no-res. En el seu debut en narrativa, Pazos amuntega antics llasts i els hi cala foc amb prou distància per no cremar-se els dits. Coming on age, doncs? Un de ben malparit, capaç de fer de la compassió una arma, i amb una ètica fundacional que ha estat entrenada i foguejada a base d'hores de podcast —l'autora és, juntament amb Júlia Bacardit, co-presentadora de Les Golfes, un programa del qual Matar el nervi és deutor i tributari. El llibre sap fer terrenys problemàtics endins, revisió del #MeToo inclòs, i sortir-se’n gràcies a un control del to quirúrgic, de bisturí i al·logen blau. Podríem dir que la generació Erasmus catalana ha trobat la seva Joan Didion? La traducció al castellà de Matar el nervi, no en va,comparteix casa editorial amb l’autora de L’any del pensament màgic.
Esmenes a l’hedonisme millenial a banda, el llibre de Pazos no només fa prospecció d’angoixes generacionals: la por de l’autora, als seus vint, per ser pressa de la irrellevància, de la intranscendència, també brolla en alguns passatges. Aquest neguit, un cop publicat Matar el nervi, ja és mort i enterrat; perquè, com deia Jenny Offill, la preocupació més gran i intrínseca a la vida adulta és justament la contrària: i si tot el que fem importa?
