TREBALLA AMB NOSALTRES

Reed Brody (Brooklyn, 1953) és advocat i ha dedicat la seva vida a la defensa dels drets humans. Va treballar vint-i-cinc anys amb les víctimes de l’antic dèspota del Txad, Hissène Habré, condemnat al Senegal per crims de lesa humanitat, i en els casos d’Augusto Pinochet (Xile), Jean-Claude Duvalier (Haití) i Yahya Jammeh (Gàmbia). És autor de quatre informes publicats per Human Rights Watch sobre la tortura de musulmans detinguts per l’Administració de George W. Bush. El 1985 va treure a la llum les atrocitats comeses pels «contras» amb el suport dels Estats Units a Nicaragua i, des del 2024, és membre d’una comissió de les Nacions Unides que investiga els abusos en aquest país centreamericà. També ha dirigit missions de l’ONU a El Salvador i al Congo.

Amb motiu de la presentació a Llibreria Finestres del llibre Atrapar a un dictador (Debate), l'hem entrevistat per conèixer més de prop la seva inestimable tasca.

Atrapar a un dictador narra molts anys de treball per portar davant la justícia Hissène Habré, expresident del Txad. Com vas decidir transformar aquesta experiència en llibre i què volies transmetre més enllà dels fets que hi expliques?

Durant anys ens deien que estàvem bojos o que érem ingenus per intentar jutjar Hissène Habré. Deien que els altres dèspotes africans mai permetrien que Habré fos jutjat, que els seus vells aliats als Estats Units i a França tampoc ho consentirien. Els obstacles es multiplicaven i, tot i així, vam continuar endavant.

Vaig escriure aquest llibre per demostrar que no estàvem bojos i que els crims dels tirans no han de quedar impunes. Fins i tot en una època com l’actual, en què l’autocràcia avança i la justícia internacional és qüestionada, la nostra experiència mostra que amb perseverança, creativitat i posant les víctimes al centre, de vegades és possible portar davant la justícia els pitjors criminals del món.

En la teva carrera professional t’has enfrontat a figures molt poderoses, sovint emparades i protegides per Occident, i de fet se’t coneix amb el sobrenom de “Caçador de dictadors”. Com has aconseguit mantenir la perseverança (i l’esperança) quan la justícia triga tant a arribar?

A la premsa li encanta anomenar-me “caçador de dictadors”, però, és clar, això no reflecteix la feina seriosa que faig al costat de les víctimes que lluiten per la justícia. Aquesta col·laboració, aquesta camaraderia i visió compartida és el que ens permet sostenir-nos mútuament.

Quan la justícia triga dècades, la perseverança no és individual: és col·lectiva. I són les mateixes víctimes qui t’ensenyen a no rendir-te.

Quin va ser el paper que van jugar les víctimes durant el procés contra Habré? Què et van ensenyar?

Les possibilitats emancipadores del dret només existeixen quan les víctimes són al centre de la lluita. En el cas Habré, la història està lligada a persones com Souleymane Guengueng, que va veure morir desenes de companys de presó i que “des del més profund de la seva cel·la, va jurar a Déu que, si en sortia amb vida, lluitaria perquè es fes justícia”; a Clément Abaifouta, obligat a enterrar els seus companys en fosses comunes; o a Jacqueline Moudeina, l’advocada txadiana ferida en un intent d’assassinat per un sequaç d’Habré.

Ells no només van aportar proves: van crear les condicions polítiques per al judici. Les seves històries van commoure l’opinió pública i els responsables polítics. Em van ensenyar que la justícia no és només un procés jurídic, sinó també un procés humà i moral.

Actualment, les figures autoritàries tornen a guanyar terreny dins de les democràcies. I estem sent testimonis de genocidis en directe, com el del poble palestí a Gaza o el del Sudan, per esmentar-ne només alguns. Què creus que podem extreure del cas Habré que ens pugui ajudar a combatre les injustícies actuals i futures?

La gran lliçó és que la justícia és possible, encara que sembli improbable, i gràcies a gent normal. Cada supervivent pot ser Souleymane Guengueng, cada activista pot ser un “caçador de dictadors”. Igual que en el cas Pinochet, el judici d’Habré va crear esperança: quan la gent veu les víctimes portar el seu dictador davant la justícia, comença a creure que ells també poden fer-ho.

També ensenya que la justícia internacional avança de manera irregular, amb retrocessos i avenços. Però cada procés crea precedents, xarxes d’activistes i eines jurídiques que poden servir per a futures lluites. Després de la caiguda de Yahya Jammeh a Gàmbia, vaig rebre trucades preguntant si Jammeh també podria ser portat davant la justícia. Juntament amb Souleymane, Clément, Jacqueline i altres, vam anar a Gàmbia a reunir-nos amb víctimes de Jammeh. Es van inspirar en el nostre exemple i, després de vuit anys de lluita, s’ha creat un tribunal per jutjar Jammeh.

El llibre ha estat definit com una barreja de thriller polític, memòries i manual de drets humans. Com has aconseguit equilibrar en un sol llibre la teva vessant d’advocat, però també de testimoni i d’activista?

Vaig escriure el llibre per al públic general. Hi coneixem herois, assassins, presidents i poca-vergonyes: Habré, que va matar i torturar milers de persones; Ronald Reagan, que el va posar al poder; supervivents de violació que van trencar el silenci; un torturador que no va poder viure amb la seva consciència; el califa que em va dir que havia de protegir Habré; el president del Txad, que menyspreava Habré però temia que un judici revelés els seus propis crims; el president del Senegal, que em va prometre dues vegades que permetria el judici; el braç dret d’Habré, que va intentar matar la nostra advocada Jacqueline; i les víctimes, que finalment van triomfar.

I ja per acabar, creus que en un futur veurem assegudes en un tribunal figures com Netanyahu, Trump o Putin?

Aquest ha de ser el nostre objectiu! Netanyahu i Putin han estat imputats per la CPI per crims de guerra i crims contra la humanitat. Avui sembla impossible que siguin capturats i traslladats a l’Haia, però això mateix es pensava de Slobodan Milošević.

Trump està immers en una onada de crims: des d’assassinats en alta mar al Carib i agressió contra Veneçuela fins a crueltat deliberada contra immigrants als Estats Units.

Acabo de tornar de quatre mesos als Estats Units, el meu país, on vaig participar en la campanya de Zohran Mamdani, en les enormes manifestacions del “No Kings Day” i com a observador jurídic en les cites d’immigrants davant els tribunals federals. Vaig marxar amb la sensació que la marea ha començat a canviar contra Trump, que els nord-americans entenen ara que s’han de mobilitzar per salvar el nostre país.

Crec que els tràgics assassinats a Minnesota han estat un punt d’inflexió en la construcció d’una resistència nacional, de la mateixa manera que Groenlàndia ha despertat els europeus sobre el perill que representa.