TREBALLA AMB NOSALTRES

Joana Castells ha estat guardonada enguany amb el Premi Montserrat Franquesa de Traducció 2025 del PEN Català per El déu de les falgueres de Daniel Galera (editorial Males Herbes), una distinció que busca reconèixer i dignificar la tasca dels i les professionals de la traducció. Castells fa més de 15 anys que es dedica tant a la correcció com a la traducció literàries, en vers i en prosa, per a diferents editorials en llengua catalana. Fins avui, ha traduït de l’anglès i del portuguès títols d’autores i autors com J. M. Barrie, Tom Spanbauer, Donna Tartt, Sylvia Plath, Tim Winton, Caê Guimarães, Daniel Galera o Hilda Hilst, a més d’una bona pila de llibres i àlbums il·lustrats pensats per a les lectores i lectors més joves. La seva tasca, com la d’altres companys de professió, ens ha permès descobrir autors i autores que no haguéssim pogut gaudir si no fos perquè algú ens els ha acostat a través de la traducció. Des de la Llibreria Finestres hem volgut posar en valor l’ofici i conèixer més en profunditat els diversos racons de l’art de la traducció. 

Com et prepares per a la traducció d’un text? Tens algun protocol inicial o manera pròpia d’enfrontar-te a aquest procés?

Això depèn tant de les característiques i les exigències de cada llibre, del que proposa i demana el text, com de les condicions materials que tens a l’abast a l’hora d’encarar una traducció. Vull dir que hi ha incomptables variables, sovint també extraliteràries, que afecten la manera com decidiràs abordar el text que has de traduir. Si es tracta d’un encàrrec editorial, per exemple, un dels criteris determinants sol ser el termini de què disposes, l’imperatiu del calendari. Segons el temps que tinguis, podràs dedicar-te a investigar i a llegir més o menys. En un món ideal (i de vegades també passa), a mi m’agrada fer una immersió en la literatura de l’autora o l’autor que tradueixo, per agafar-li el to i familiaritzar-me amb les veus i els paisatges que conformen el seu univers literari, i sempre que puc, ho faig. Altres vegades, però, ni tan sols tinc ocasió de llegir el llibre abans de començar a traduir-lo, i en vaig desvelant els entrebancs i el misteri a mesura que el vesso al català. En el cas d’El déu de les falgueres vaig tenir molta sort, perquè ja havia llegit bona part de l’obra de l’autor i perquè em van concedir una beca a la traducció del Departament de Cultura de la Generalitat que em va garantir la subsistència durant un període prou llarg per poder treballar còmodament.

Quina part d’aquest procés és més intuïtiva i quina més tècnica?

En la meva experiència, durant una primera fase que consisteix a vessar el text al català fins a tenir-ne una mena d’esborrany, normalment tradueixo força a raig, més intuïtivament, sí, i em concentro sobretot a trobar el to de la veu que explica la història, alhora que vaig anotant totes les qüestions que em semblen importants i queden pendents, com qui va deixant pistes en el camí que em serviran de guia quan hi torni a passar més endavant. Després ve un procés laboriós i potser més tècnic —i per mi, molt emocionant i molt ric— de revisió i de reescriptura, durant el qual faig un munt de recerca i em faig un munt de preguntes, busco i rebusco les paraules i els sons i poleixo i treballo el material narratiu fins que prengui la forma que més s’acosti al que em sembla que defineix i configura el llibre original i, al mateix temps, fins que soni versemblant i ressoni en l’univers lingüístic de les lectores i els lectors en llengua catalana. I finalment encara hi faig una o dues lectures, l’última sempre sobre paper, en què procuro adoptar una certa distància del text i una mirada més innocent, que es vol imaginar la de qui llegirà el llibre per primera vegada.

Quin tipus de relació estableixes amb l’autora o autor del material original? Hi ha algun contacte inicial abans de començar a traduir un text?

Aquí també es donen tota mena d’escenaris i circumstàncies. Que hagis de traduir l’única novel·la d’una autora morta prematurament, o un llibre d’una autora encimbellada a qui només pots arribar fent una cursa d’obstacles o, com en el cas d’El déu de les falgueres, que puguis comptar amb la companyia i el vistiplau de l’autor durant tot el viatge. Perquè amb aquest llibre s’ha donat la circumstància feliç que, paral·lelament al procés de traducció, s’ha anat forjant una amistat (epistolar i transatlàntica) amb en Daniel Galera, que sempre ha estat present i disponible per resoldre dubtes i per compartir neguits i alegries. Amb tot, poques vegades he tingut accés a l’autor o l’autora d’un llibre que he traduït i l’aventura ha estat gairebé sempre entre la paraula (el llibre) i jo. I això també m’agrada molt, perquè no tinc gaire clar que l’autora hagi de tenir un domini i un coneixement absolut del material literari, fins al punt de ser capaç de condicionar-ne una interpretació o de saber resoldre tots els dubtes que puguin sorgir en la traducció de la seva obra. Em fa l’efecte que, sovint, ni la pròpia autora és conscient o capaç de preveure totes les ressonàncies i els reflexos que podrà arribar a irradiar el seu text, i això, en essència, ens parla d’aquest superpoder que és la imaginació i que constitueix el moll de la creació literària.

De la mateixa manera que una autora o autor ha de donar per finalitzada una obra, ha d’haver-hi un moment en què la traducció s’ha de donar per acabada. Com saps que una traducció està enllestida? Hi ha alguna de les obres que hagis traduït a la qual tornaries?

En aquest sentit, entenc la traducció com una mena d’autoria, ja que com a traductora signes i et fas responsable d’una versió o d’una lectura personal d’una determinada obra, i sovint n’ets el primer filtre per a les lectores i els lectors en la teva llengua. Per això em sembla que aquesta necessitat de posar el punt final i alhora la immensa dificultat de deixar anar el text deu ser una experiència molt semblant per a una autora que per a la seva traductora. Suposo, com a mínim així és per mi, que d’enllestida no t’ho sembla mai, sovint, fins i tot, l’has d’entregar molt abans del que voldries, i de mica en mica vas aprenent a viure en pau amb aquesta solució de compromís que consisteix a potser no fer el cim que havies albirat però alhora mirar de no abaixar el llistó que t’havies fixat. Sigui com sigui, crec que el moment de donar per tancat el text i acceptar que ja no és només teu i que totes les lectures que vindran el faran créixer i transitar noves rutes insospitades és molt saludable i, al capdavall, també és un descans. A mi em costa molt tornar a les meves traduccions un cop han estat publicades, perquè moltes vegades em resulta difícil refrenar l’instint de reescriure-les de dalt a baix. També crec que un llibre que vaig traduir fa deu anys avui no l’escriuria de la mateixa manera, com tampoc d’aquí a vint anys.

Com aconsegueixes mantenir l’equilibri entre la fidelitat al text original i la naturalitat de la llengua en què es tradueix?

Aquest és, penso, el gran repte de la traducció, la prova de foc. Aconseguir preservar aquest equilibri entre familiaritat i estranyesa que suposa tota bona traducció. Traduir és acostar mons que sovint ens són desconeguts o ens resulten molt llunyans gràcies a la possibilitat, gairebé màgica, de llegir-los en la llengua pròpia. I això implica fer una sèrie de concessions, acceptar que hi haurà maneres de dir que en la traducció es perdran per sempre, i alhora no deixar de buscar —i d’inventar— equivalències i ressons que permetin traslladar una mirada i un to diversos i aliens a l’univers referencial de la teva llengua i la teva cultura.

Hi ha expressions o jocs de paraules que han de ser especialment complicades d’adaptar. Ens podries posar alguns exemples concrets que t’hagin fet suar?

Posaré un exemple en vers, perquè penso que l’ànima singular de la poesia fa de la traducció poètica una mena de salt al buit que exigeix funambulismes insòlits. Fa anys, a quatre mans amb el traductor i poeta Josep Domènech Ponsatí, vam traduir un llibre de la poeta brasilera Hilda Hilst (Del Desig, editorial Prometeu) on apareixien dos versos que diuen: «Como fazer nascer girassóis do topázio / E dos robis, romãs». Aquí sabíem que perdríem la sonoritat de l’al·literació de l’últim vers (que en català es diria: I dels robins, magranes), però ens vam empescar una manera de conservar la força de la imatge i alhora fer un modest homenatge (a Carner) robant-li un vers. Vam dir: «Com fer que neixin gira-sols del topazi/I caigui un xàfec de robins de les magranes». No sé si és una solució lícita o reeixida, però en aquell moment ens va semblar una bona sortida d’emergència.

Creus que traduir és, d’alguna manera, reescriure un text? Quina relació estableixes amb el text que tradueixes?

Em sembla que traduir és una mica com escriure un llibre sense que n’hagis de triar tu el tema, empescar-te una trama o construir uns personatges, vull dir que és un gest semblant, traduir és una forma d’escriptura, sens dubte. I en aquest sentit, quan tradueixes, estableixes un vincle molt estret —gairebé obsessiu— amb el text, per tal com viatges al món del llibre i aquest món és el paisatge que veus cada matí quan t’aboques a la finestra. I és curiós, perquè moltes vegades es tracta d’encàrrecs editorials, vull dir que potser tu no hauries triat traduir aquell llibre i potser ni tan sols t’havia passat pel cap llegir-lo, i tot de cop, com que és una feina tan concentrada i immersiva, acabes vivint a dins d’aquella ficció (i també dins d’aquella manera de dir el món) i el llibre s’acaba convertint en un temps de la teva vida i en part de la teva pròpia història sentimental.

Creus que, en general, hi ha reconeixement de la tasca que feu els traductors i traductores?

Penso que sí, que dins de l’ecosistema literari català es dona molt de valor a la traducció i em sembla comprensible que la comunitat cultural d’un territori petit es preocupi de mirar enllà per incorporar les veus del món al corpus de la tradició literària pròpia. Aquí, les traductores i els traductors apareixem a les cobertes dels llibres, hi ha seminaris, graus i postgraus universitaris i molts debats, xerrades, ressenyes, clubs de lectura que giren al voltant de la traducció, i també em sembla que vivim una certa edat d’or de la traducció en català, penso que hi ha un munt de bons professionals que s’hi dediquen de manera apassionada i competent i que se’ls dona espai per compartir i donar a conèixer la seva feina. Ara bé, també he de dir que és difícil viure de la traducció, com a mínim en llengua catalana, i que sovint has de fer malabars i treballar de dilluns a dilluns durant mesos perquè et surtin els números que t’han de garantir la subsistència.

Quin dels tres relats d’El Déu de les falgueres t’ha costat més de traduir, i per què? I quin t’ha agradat més, o t’ha fet pensar més?

Jo diria que el que més m’ha costat és aconseguir mantenir el to i l’estil de cadascun dels relats i alhora traslladar la sensació d’una certa unitat, d’una atmosfera compartida entre tots tres malgrat les grans diferències argumentals, ambientals i de registre lingüístic que hi ha entre ells. I potser el meu preferit és «Bugònia», per la volada poètica del text, però tots tres m’agraden molt.

Quin ha estat el llibre que més t’ha marcat com a traductora i per què?

Aquesta és una pregunta molt difícil de respondre, perquè com he dit abans, amb tots els llibres que tradueixes acabes establint un vincle molt estret, una familiaritat profunda. Però si n’he de dir algun, en diré dos. En primer lloc L’home que es va enamorar de la lluna, de Tom Spanbauer, perquè va suposar un punt d’inflexió en el meu aprenentatge com a traductora, per la sintonia que vaig tenir amb l’estil tan peculiar de l’autor, per la dificultat de traduir-ne tota la poesia sense deixar-te’n gota, per la màgia de l’univers i dels personatges del llibre. Traduir-lo va ser un regal i un gran vot de confiança per part d’en Ramon Mas i en Ricard Planas, editors de Males Herbes, i de l’Eugènia Broggi, de l’Altra, als qui sempre ho agrairé molt. I en segon lloc, ha estat especialíssim per mi poder traduir un llibre preciós que acaba d’arribar a les llibreries, Peter i Wendy, de J. M. Barrie (en una edició magnífica dels Males Herbes, amb tapa dura i les il·lustracions originals), perquè per més que gairebé tothom conegui la història del País de Mai Més i del nen que no es volia fer gran, em fa l’efecte que encara avui poca gent n’ha llegit la novel·la original, que em sembla una meravella.

I per acabar, quin llibre escolliries per traduir (encara que ja hagi estat traduït) i per què?

M’agradaria molt traduir (o haver traduït, perquè em penso que ja n’hi ha alguna bona traducció en marxa) una poeta brasilera que es diu Ana Martins Marques, que em sembla boníssima i em fa viatjar molt lluny. M’agradaria traduir qualsevol de les novel·les de Mariana Salomão (incloses, segurament, les que encara ha d’escriure). M’agradaria traduir Bradbury, Vonnegut, Margaret Atwood o Stephen King… La llista de desitjos no s’acabaria mai.

Fotografia: Laurent Martin Lo