Xavier Ribas (Barcelona, 1960) és fotògraf, professor a la Universitat de Brighton i professor associat a la Universitat Politècnica de València. Format com a antropòleg i amb un interès clar per la geografia, l’urbanisme i la filosofia de la història, utilitza la seva obra fotogràfica per explorar històries i llocs controvertits, territoris fronterers i geografies de l’extracció.
Quina és la relació de forces entre els recursos naturals xilens i el capital global? De quina manera es correlaciona aquesta indústria amb la colonització?
La història contemporània de Xile està marcada per la presència de minerals estratègics en el seu territori i l’impacte del capital global per extreure’ls. El nitrat de sodi va ser la primera indústria minera d’exportació a Xile. Dura gairebé cinquanta anys i està emmarcada per dues guerres i, en aquest període, cal destacar una guerra civil i la formació del moviment obrer. Tot al voltant del nitrat de sodi, que es comercialitzava a escala global, majoritàriament per cases mercantils britàniques, com a fertilitzant natural, i també per a la producció d’explosius.
L’època del nitrat de sodi és una època certament convulsa. Quan el nitrat s’esgota, o deixa de tenir valor als mercats internacionals, el capital internacional es dirigeix cap a l’explotació dels jaciments de coure i, més recentment, a l’extracció de liti. Per tenir accés a aquests minerals estratègics, el capital global ha assetjat la política local, promovent conflictes amb els països veïns i conflictes interns, com és el cas de la guerra civil de 1891 i del cop d’estat de 1973. És en aquests moments crítics quan Xile perd el control dels seus propis recursos i la possibilitat d’un futur diferent.
La teva/vostra obra és un mosaic interdisciplinari que combina fotografia, vídeo, recerca d’arxiu i entrevistes personals. Com heu estat capaços d’emmotllar aquestes diferents expressions i com ho heu fet per mantenir el fil pedagògic que traça el llibre?
L’extractivisme no és una activitat que es duu a terme en un lloc concret, com podríem pensar que és el cas d’una mina al desert d’Atacama. De fet, l’extractivisme no és una activitat, o un esdeveniment, sinó més aviat una estructura o un sistema que s’escampa geogràficament i temporalment. Això dificulta la seva visualització i, per tant, la càmera, l’objectiu que mira enfora (a un lloc i un temps concret), no és suficient.
La nostra pràctica ha adoptat una proposta més relacional i dialògica, que situa la fotografia en una xarxa configurada per materials diversos que es desplega de maneres diferents en funció del context, ja sigui un espai expositiu, una aula, un espai comunitari o un llibre.
Pensem que l’obra no és només el resultat de les nostres investigacions, allò que hem estat capaços d’entendre i articular, sinó també els processos de treball que hem dut a terme, la bastida, podríem dir, de la recerca. És cert que aquesta diversitat de materials, alguns fets per nosaltres, d’altres trobats, recollits o intervinguts, fa més complexa la lectura del treball, perquè aquest pren un aspecte fragmentat, on la imatge que en resulta no és una imatge nítida.
Però la qüestió general que ens ocupa, l’extractivisme, tampoc es presenta nítidament. Les seves xarxes i procediments són més aviat ocults, visibles només parcialment, de manera que la multiplicitat i la fragmentació que prenen forma en el nostre treball es corresponen amb el caràcter opac de l’objecte d’estudi.
El lector, l’espectador, ha de prendre una posició activa davant de la qüestió; ha de fer el seu recorregut, lligar caps, establir connexions i arribar a punts morts, com hem fet nosaltres. Aquesta és una part pedagògica important del projecte.
Al llibre, per exemple, hi ha un índex sobre l’extractivisme a Xile i els seus vincles amb el capital mercantil britànic i financer global. Un índex que és un recorregut per alguns dels temes que hem tractat durant aquests anys, una mena de síntesi inacabada, ordenada arbitràriament, de la A a la Z, i que, per tant, es pot llegir des de qualsevol punt, endavant i endarrere, connectant geografies i temporalitats i creuant imaginaris imprevistos.
Com ha estat treballar amb tantes persones des de tants angles i especialitats diferents? Quina va ser la dificultat més gran que vau haver d’enfrontar com a equip?
El treball col·laboratiu té dos aspectes importants. D’una banda, els partícips tenim experiències, coneixements i aptituds diferents. Per tant, podem abastar més aspectes de la recerca que si treballéssim sols per separat. Tots tenim mancances, forats, per dir-ho d’una manera espacial, però en llocs diferents. On no arriba un, hi arriben els altres.
Dit això, cadascú té la seva feina i fa una aportació personal al treball d’equip. L’altra qüestió té a veure amb l’escrutini constant del procés, del treball en curs, perquè la recerca es comparteix mentre es desenvolupa, no només al final, amb les conclusions. Es posen en comú conceptes, procediments i posicionaments davant de l’objecte d’estudi i les maneres d’abordar-lo.
La dificultat pot residir a aconseguir que aquest intercanvi sigui productiu a llarg termini, que les divergències, inevitables sobretot en termes d’objectius, no dificultin el procés.
D'altra banda, la mineria sempre ha plantejat un debat extens sobre l'impacte d'aquesta activitat econòmica en la salut, el medi ambient i les comunitats establertes als territoris d'explotació i tractament. Alhora, també hi ha hagut sempre veus argumentant que genera llocs de treball a la zona. Com s’han perfilat les veus de les persones afectades per tal de no caure en el mite del «salvador blanc» que dona feina a una comunitat?
Els beneficis que aporta la mineria a les comunitats locals són temporals i mai equiparables als beneficis que n’extreuen les empreses extractives, que són de llarga durada i es metamorfosen constantment.
Res, però, és equiparable a la destrucció dels cossos i dels territoris afectats per la mineria, que es queda al territori i és de llarga durada: la toxicitat de la mineria és d’escala més-que-humana.
La mineria no és sostenible; els minerals s’esgoten, l’activitat s’atura, la feina s’acaba, el capital no retorna i se’n va cap a un altre lloc. És a dir, les activitats mineres sempre acaben convertint-se en una ruïna, mentre que els cossos i la terra queden intoxicats durant llargs períodes de temps. La història és irrefutable en aquest sentit.
Has pogut llegir Lignit, d’Emma Casadevall? Tracta sobre l’explotació minera al Berguedà en diferents etapes del segle XX. A Catalunya també tenim una important activitat minera vinculada a l’extracció de potassa al Bages. Quines correlacions podem trobar entre l’extractivisme de Xile i el de Catalunya? Creus que hi ha algun nexe important en comú?
No, no l’he llegit encara. Ho tinc pendent. Els nexes, ben segur, hi són.
Tenint en compte les múltiples crisis ambientals i humanitàries actuals, i que els recursos del planeta són finits, com creus que es remodelaran les pràctiques extractivistes en els pròxims anys? Qui es veurà més afectat per aquest canvi? Qui o què pagarà el preu corporal i territorial d'aquesta nova remodelació?
Hi ha un vessant global en aquesta pregunta i la meva impressió, en aquest sentit, és pessimista. El sistema és caníbal i avança cada cop més eficientment cap a la seva pròpia destrucció. L’anomenada transició verda, que hauria de revertir la degradació ecològica i el canvi climàtic, no és una veritable transició perquè es fonamenta en els mateixos principis depredadors i destructors.
Però també hi ha un vessant local. El que hem vist aquests anys és que els moviments de resistència locals estan cada cop més organitzats, estableixen xarxes de resistència deslocalitzades, saben com accedir a la informació que les mineres generen sobre els seus territoris i com interpretar-la, i hackegen els seus mètodes de treball, per exemple mitjançant l’ús de drons per supervisar i mesurar els efectes de les activitats mineres als seus territoris. En conseqüència, tot això els dona capacitat d’anticipació i de previsió.
Per a les comunitats locals és una lluita constant que incorporen a la seva vida quotidiana. L’Ignacio defineix aquesta resiliència com un activisme de baixa intensitat: presencial, constant i impertorbable.
Moltes vegades preguntem als col·lectius amb els quals treballem a Xile què podem aportar nosaltres a la seva causa, i una de les respostes que ens donen les comunitats locals és que, quan tornem als nostres països d’origen, intentem consumir menys.
L’extractivisme cal combatre’l també des de casa nostra.