Les viles, les aldees, els pobles... Tot plegat s’ha anat transformant en espais sacralitzats a través d’un calidoscopi urbanita que fa servir colors estridents per mitificar i idealitzar un suposat "entorn rural" que en realitat ignora. Sense voler-ho, el poble es transmuta en un paisatge atemporal que ens retorna, durant un miratge curt i magnífic, a un refugi preindustrial, tot renegant de l’alienació planificada de les grans ciutats.
De cop i volta, els pobles es converteixen en tercers espais que s'habiten a mitges, despullats de qualsevol noció d'arrelament real. L’èxode rural es capgira —però només en aparença— per donar pas a un èxode urbà desnaturalitzat i artificial.
No vingueu al poble a reposar és l’última publicació, un híbrid entre la crònica, l’assaig i la prosa literària, de la periodista palamosina Mar Camps.
Un any després de debutar amb Sense mans pel camí fondo (Editorial Gavarres), Camps torna a les llibreries amb un nou projecte per reflexionar sobre un racó de món que coneix molt bé i del qual sentia que es parlava massa sovint des d’una mirada urbana, aliena i distanciada. Aquest paisatge és el de l’Empordà i les Gavarres, amb un eix central que batega fort: Celrà, el poble on resideix actualment l’escriptora.
L’atractiu de la vida rural, allunyada del ritme frenètic de la metròpoli, és un dels esquers més potents a l'hora de canviar de codi postal. La promesa d'una vida folklòrica i el contacte amb la natura empenyen molts urbanites a buscar un aixopluc en aquesta nova arcàdia. Això, però, lluny de revitalitzar els pobles, sovint es tradueix en una reapropiació des de la sensibilitat ciutadana. Com bé defensa l’autora, cada lloc necessita reafirmar-se des de la seva singularitat, no des de la necessitat de l'altre.
"Llocs amb autenticitat, plens de silenci, bucòlics, màgics o amb encant", detalla Camps. "Totes aquestes definicions fan que molta gent hi vagi a buscar una desconnexió que no troba, i això els acaba portant a criticar i denigrar el que hi ha realment."
D’aquí sorgeix la reivindicació que als pobles, simplement, s’hi viu. "De la mateixa manera que Barcelona diu que no vol ser una façana bonica amb figurants, el mateix passa amb la gent dels pobles", insisteix l'autora.
El llibre es divideix en set capítols que radiografien aquest desplaçament subtil que altera la fesomia i les dinàmiques d'uns pobles que reclamen ser entesos com a centres en si mateixos. Camps ho exemplifica amb elements quotidians que esdevenen trinxeres: el so de les campanes, la privatització de camins tradicionalment públics, la reconversió estètica dels masos o les olors de les granges.
A l’assaig, la llengua hi juga un paper cabdal. Com ja va fer en el seu debut, Camps reivindica el parlar local introduint paraules i expressions de la seva contrada. Un bon exemple és l'ús de paparra, que en els seus parlars també pren les formes de rènec o garrenc, o el reclam de la paraula iclesia com a mot menystingut en ressonància amb el català “estàndard” barceloní. "Una llengua no és sana si no es té en compte la llengua viva", subratlla. Els pobles no s'han de preservar només com a nínxols d’identitat física, sinó com a subjectes polítics, culturals, socials i lingüístics.
Els pobles no són tòtems atemporals, ni idíl·lics Camps Elisis, ni eufemismes buits sota l'etiqueta de territori. Són espais amb identitat, cultura i nom propi; el bressol d'una resistència diària. És precisament de la terra d'on neix la flama: una certesa tossuda que ens recorda que, malgrat els intents de convertir-los en un parc temàtic, els pobles són subjectes de ple dret, tan capaços com qualsevol altre de reivindicar oportunitats, recursos i una vida digna per a tothom qui tingui el valor d’habitar-los.
