Què et va impulsar a començar a escriure? Quins van ser els teus primers lligams amb la poesia?
Tota la vida, d’ençà que era nen, la paraula dita i la paraula escrita m’han cridat molt l’atenció. De fet, encara que sembli un tòpic, vaig aprendre a llegir abans d’anar a escola, demanant com es combinaven les lletres. La poesia, ja de menut, va esdevenir un codi de significació que feia transformar el món.
Com es viu el fet de dedicar-te a la creació literària en el panorama català actual?
Diria que amb grans dosis de voluntarisme (com tota activitat referida a la cultura catalana feta fora de l’Administració) i amb l’estranyesa de conviure en un mateix territori amb tot de nacions diferents.
La teva obra destaca per travessar contínuament el desig, el cos i la memòria des de la dissidència. Com encapsules tot això per fer-ho arribar al lector?
El desig és el motor mental i espiritual que et fa créixer com a individu. El desig no és tan sols sexual, físic, material. També és el desig de ser, d’esdevenir, de destruir, de bastir realitats. El cos és l’espai físic a partir del qual es viu el desig, s’hi lluita, es reben les conseqüències de no haver-lo assolit. La memòria és el lligam que hi ha entre el desig col·lectiu i el desig individual. D’aquesta manera s’esdevé un harmonització de les tres realitats.
Fas recitals des de ben jove. Com afecta aquesta experiència dalt de l'escenari a la teva obra escrita i a la teva manera de crear?
Sobretot afecta per la sonoritat de les paraules. M’agrada llegir en veu alta tot el que escric per a tastar el text, per a trobar-hi el volum que ha de menester. Quan fas un recital, no ets tu que recites un poema, sinó que ets tu que esdevens el poema. És un manera d’entendre que el text no és una continuació de tu, sinó un acte que fas i que provoca coses que són independents de tu.
Com es pot empunyar el llenguatge per fer emergir les marginalitats, les lluites socials i les disconformitats, sense que es limiti a ser un simple vehicle narratiu? o Com pot el llenguatge qüestionar la norma?
Precisament per aquesta idea que el text no és un testimoni, és un acte. Quan escric no narro, sinó que faig. El llenguatge és un generador de normes, però també n’és un qüestionador, un polemista, un infiltrat, un cos amb desig i memòria que arriba davant una multitud i diu coses que la multitud no vol sentir.
Com et sents després de rebre un reconeixement de la magnitud del Premi Sant Jordi? Creus que pot tenir implicacions en el teu futur literari?
En general, m’agrada formar part de la línia de tradició que el Sant Jordi ha teixit al llarg de més de sis dècades d’existència difícil al nostre país. També m’agrada que la literatura que no té apriorismes comercials formi part d’aquesta tradició, atès que els darrers anys el premi ha guardonat obres de molt poca ambició. La gran diferència que percebo és la quantitat de lectors als quals arribes, que no vénen a llegir-te a tu sinó a llegir el premi Sant Jordi. També em diverteix veure la falsedat general del món literari i em desplau veure que la literatura no és al centre d’aquest món.
Durant el teu discurs d’agraïment pel Premi Sant Jordi vas dir que equilibrar el món és la funció vital de la literatura. Podries donar-nos més detalls d’aquesta premissa?
La literatura és un espai de qüestionament dels discursos hegemònics. Naturalment, els llibres comercials, inofensius, corporatius, mediatitzats, etc. no segueixen aquesta tradició. Penso que el món s’equilibra quan es posa la marginalitat al centre i la centralitat al marge.
Prometeu de mil maneres és la teva segona novel·la, que arriba després d’una llarga trajectòria com a poeta. Com conviuen la lírica i l'oralitat amb el gènere narratiu en la teva obra?
No hi ha diferència, perquè no hi ha una línia que separi l’escriptura lírica i l’escriptura èpica o narrativa. Tot és una amalgama que conté alhora tots els compostos. Cada escriptura vol un tipus de llenguatge. De vegades, quan escric narrativa, no compto síl·labes.
La novel·la pren lloc a Palma, la teva ciutat natal, i trenca la visió idíl·lica que en puguem tenir des de fora. Com has donat forma a la ciutat per ser fidel a la teva pròpia mirada i quines experiències t’han portat a retratar-la així?
En primer lloc perquè tinc una memòria de la ciutat que és molt més important que qualsevol record que hi pugui tenir. Perquè és una ciutat espanyada, colonitzada, buidada, esventrada, dins els carrers de la qual hi continua havent un poble, una gent que se’n sent i la reivindica, la fa créixer com vol ser cada dia. Com que és la meva ciutat, hi he nascut, m’hi he criat, me n’he allunyat volgudament, hi parlo i hi convisc com un personatge més, en aquesta novel·la.
Prometeu no és només el nom d'un personatge, és, sobretot, un mite. Què et va portar a escollir aquesta figura fundacional?
Quan vaig decidir que escriuria aquesta novel·la, el punt de partida va ser en Prometeu Dolors, el protagonista i l’antagonista alhora. Prometeu és un ésser mític que s’enfronta als seus per a complaure els qui no són com ell. I, a canvi, rep un càstig etern sense rendició. Com en Prometeu Dolors. Un mite que ha tingut moltes relectures al llarg de la història en multitud de disciplines artístiques. Mentre la humanitat continuï sent humana, els mites serveixen per a qüestionar la tradició i proposar-ne una.
I ja per acabar, estàs treballant en algun projecte nou del qual en puguem saber alguna cosa?
Ara mateix acabo de treballar en l’edició d’una biografia literària titulada Mite i pols de Blai Bonet, que sortirà el 4 d’octubre a Eumo Editorial. Tinc una novel·la acabada que es titula Divendres, dissabte, diumenge, que sortirà en algun moment, més endavant. També acabo d’escriure un llibre de narracions, Encara no. I escric poesia. L’escriptura no s’atura.
