Reuneixes dècades d'escriptura, guions i documents de treball a Cine vivo. Com ha estat el procés de revisar i organitzar aquest fitxer personal, convertint-lo en un objecte que busca practicar el cinema des de l'escriptura?
Treballo amb arxius fílmics fa molts anys i, per altra banda, diria que l'arxiu habita la meva obra des de sempre. En haver començat a fer cinema investigant sobre violències institucionals diverses i sobre patrons de conductes violentes que es van assimilar com a naturals, inevitablement em vaig veure enfrontada a treballar amb i sobre memorabilias i en general aquelles que van quedar als marges de les històries oficials. Records que van guardar familiars o contes que es van transmetre als pobles a través de l'oralitat o de la gestualitat. Aquesta pràctica em va donar una obertura de consciència davant del document, em va ensenyar una forma d'organització dels records invisibles, les imatges no dites i les paraules que es van extingint. A través d'aquesta experiència es va forjar un tipus de pensament crític capaç de dessolemnitzar els fets per convertir-los en una altra cosa. Una cosa així com en nous esdeveniments narratius. Aleshores en aquest sentit em va ser molt natural ficar mà a mi arxiu públic-personal per convertir-lo en manifest contracultural? Artefacte? Dispositiu psicocinemàtic? Llibre de contes? O idees sobre estructures narratives possibles davant de l'actualitat feudotecnocapitalista?
Què passa quan les imatges del passat es traslladen al format llibre? Com continuen operant aquestes imatges al teu present?
Moltes de les meves pel·lícules tenen imatges i sons molt explícits, de sexe, de violència, de crueltat i de mort. Això fa que cada cop cobrin sentits molt diferents i especialment cobren sentits molt diferents davant dels diversos públics. Fa uns quants anys vaig ser convidada a projectar les meves pel·lícules en una presó de dones, activitat que es duia a terme amb debat posterior. Va ser molt impressionant veure la reacció de la població carcerària davant d'aquests relats. Amb les escenes que el públic de les sales de cinema s'espantava, elles reien o celebraven. Fa poc es va projectar en un festival a França, un curtmetratge d'animació pornogràfica que vaig fer amb la col·lecció de nines Barbie l'any 2001. El públic es va queixar de la violència i va discutir si calia mostrar aquest tipus d'escenes. Sempre estem a la disjuntiva sobre què fer amb les imatges abjectes. Què cal mostrar i què no. Què és una imatge abjecta. En aquest punt soc molt radical, a mi el que és abjecte em sembla l'opacitat dels relats cinematogràfics bonistes que intenten imposar una fantasia de benestar davant de la decadència moral de la vida en comú.
No puc crear imatges i sons ni escriure llibres sense la consciència que vivim en societats on la vida en comú sempre està amenaçada, on les organitzacions de govern no vetllen per la totalitat dels drets del que és viu sinó per administrar la mesquinesa dels que van acumular feroçment el capital.
Utilitzes el concepte de Carlos Correas sobre "l'heterobiografia" per definir aquesta línia on la vida s'allunya de l'autobiografia tradicional. Com opera això a l'hora de narrar-se una mateixa?
És que no crec que sigui possible narrar-se una mateixa. Crec que la mediació del llenguatge, la mediació de l'escriptura per narrar una experiència ja modifiquen aquesta trama. Si em baso en la hipòtesi Sapir-Whorf o fins i tot en el pensament de Lacan, relatar-se a si mateixa és un oxímoron o una quimera i una utopia. Per això em va interessar tant el concepte de Correas, perquè crec que encaixa les peces, sobre el fet narrable de la mateixa experiència, d'una manera molt orgànica a través de la seva frase “tornar la vida una mica comptable”. És a dir, la vivència, aquest esdeveniment en el cos i en la subjectivitat, es pot convertir en una cosa comptable i aquesta és una altra forma de vida, però no és la vida d'una mateixa.
A Los rubios (2003) ja desmuntaves la memòria lineal. Com fragmentes la memòria per constituir la identitat? S'aplica una metodologia diferent quan es fa amb la càmera que quan es fa amb el paper?
La condició de la memòria és la fragmentació, no ens recordem les coses linealment sinó a través de llampades. Potser hauríem d'assumir que la identitat també és això, unes resplendors de paraules i de records. Crec que la dialèctica del que és identitari va ser molt necessària en algun moment, però ara mateix em sembla més interessant el concepte de periodització, que no vol dir anar abandonant el fet anterior sinó incorporant el que és nou al que és vell.
Sobre la metodologia pel que fa a l'escriptura i al cinema, sí, és molt diferent perquè la creació de l'espai temps en cadascuna d'aquestes disciplines molt diferents. Per més que treballi sobre estructures narratives inestables a les dues àrees, per aconseguir aquesta no estabilitat calen mecanismes de representació molt diferents.
La desaparició dels teus pares a la dictadura argentina ha marcat la teva producció. Com avui s'articula la intersecció entre la teva experiència personal i la construcció d'una memòria col·lectiva?
No tinc gaire clar com s'articula, però la memòria col·lectiva sempre està en risc, per això la insistència és una política necessària.
Sovint se't defineix com una “cineasta incòmoda”. Com exposes el teu cinema experimental i la dissidència política davant dels discursos hegemònics actuals?
Em causa gràcia allò de la incomoditat perquè em porta a la pregunta sobre el que és còmode. Vull dir, m'afalaga incomodar perquè no puc comprendre com una autora o un artista volgués brindar comoditat en un món tan delirant com aquest. Fa poc vaig llegir en un llibre d'Antonio Bispo dos Santos, que una de les seves militàncies és canviar la denominació de les coses. En lloc de parlar de “desenvolupament sustentable”, dir “biointeració”, en lloc de pensar en termes de “coincidència”, anomenar-la “confluència”, al “desenvolupament”, és a dir al desenvolupament, anomenar-ho “cosmofòbia”, ja que el que ens interessa és l'envolupament, el fet d'involucrar-se en les coses i no forçar-les que es forcen. Aquesta petita batalla, si bé se la pot pensar com a purament poètica, inevitablement modifica estructures mentals i l'art que m'interessa és el que posa en evidència aquests prejudicis i les zones de confort que ens inventem per anar en contra de les nostres naturaleses desitjants i pensants.
La batalla és, i ha estat sempre, pel llenguatge, ja Godard, Buñuel, Pasolini, Glauber Rocha, Varda ho han deixat força clar. I al costat oposat a aquests adalils, Elon Musk i Peter Thiel també ho deixen en clar amb les seves plataformes de comunicació que modifiquen la semàntica i la gramàtica de les llengües. Per tant, modifiquen les lògiques de les relacions socials.
Per moure o transformar estructures mentals, el locus amoenus no pot ser un lloc agradable i còmode com ho és l'anonimat i l'higienisme de les mal anomenades xarxes socials, sinó un territori on s'apel·li als cossos o a un tipus de xarxa social que retorni el llenguatge al seu origen físic, material. I si bé al cinema i a la literatura se la poden considerar una eina virtual, em deixo influenciar pels seus propòsits seminals que van ser els de narrar altres maneres de vida possibles i buscar altres formes de la confluència.
Reivindiques un cinema proteïforme i divers. Quin sentit té avui filmar i quines respostes, cerques quan t'enfrontes a un nou projecte audiovisual o literari?
El feixisme sempre va ser la política de la mort i estem davant d'un nou desembarcament d'aquests ideals o almenys davant de governs que exerceixen el que Achille Mbembe anomena la necropolítica. Per contra, l'art és la política de la vida i, en aquest ordre de les coses, avui té més sentit que mai fer cinema i fer llibres per replegar les nostres ments cap a la vida en comú.
