Berta Creus és llicenciada en Traducció i Interpretació i treballa com a traductora. Va debutar al panorama literari català amb Fins a l’última pedra (Males Herbes, 2024), la qual va sorprendre tant al públic com a la crítica. Molt aviat també tindrem entre nosaltres Mons on trobar-te (Males Herbes, 2026) la seva segona novel·la; un drama íntim d'enyorança, culpa i perdó, el qual converteix la quotidianitat en màgia i la fantasmagoria en certesa.
El llibre obre amb una estrofa del famós poema Dream-Land, d’Edgar Allan Poe. En un dels seus versos, hi apareix la paraula «Thule» (l'últim límit del món conegut). Què representa aquest territori mític i remot per a la Jara i per al sentit del llibre?
Molt al principi de pensar la novel·la, vaig tornar a aquest poema de Poe, que a mi em remet al mite de l’illa de Thule, a un viatge ple de fantasmes i paisatges tètrics on, en el fons, t’acabes sentint recollit. Aquesta illa em va semblar l’indret on tots hem volgut anar en algun moment d’enyor profund, en què busquem que la geografia acompanyi la buidor que deixa qui marxa. A la novel·la, presento Thule com l’illa al nord més nord del món, un límit entre la vida i la mort, un lloc on peregrina gent de tot arreu buscant els seus fantasmes. Per a la Jara, aquesta illa forma part d’una cerca que és incapaç d’acabar, i li acaba fent de refugi tenebrós, tal com passa a Dream-Land.
La història se situa en un entorn pirenaic molt concret (l'entorn de Taro). Com influeix aquest aïllament geogràfic en l'estat mental de la Jara i en la gestió del seu dol?
La geografia acompanya la Jara al llarg de tot el llibre. Els pobles perduts per les valls muntanyoses ens solen semblar idíl·lics, però també són feréstecs, solitaris i foscos. Al principi de la novel·la, aquest paisatge l’aïlla de tot el que no sigui dins del seu cap, les muntanyes li fan de paret del mateix dol. Però a la llarga, quan torna a entendre el poble com un bocí més d’un espai natural molt més ampli, veu que de fet no ho està gens, d’aïllada. La paret es fa bressol i recorda que el motiu principal pel qual havia anat a viure a Taro era poder-se alliberar de moltes càrregues passades. Mentre escrivia la novel·la, he anat fent cavil·lacions sobre si és la geografia la que ens afecta els ànims o els moments que vivim són els que realment configuren l’entorn d’una manera o una altra.
En el text tenen un paper destacat les festes populars: la festa de fi d’estiu de Thule, la serp de foc i la castanyada. Quina funció tenen els ritus col·lectius i la natura en oposició al buit personal de la protagonista?
Amb els ritus, els humans celebrem els canvis, a la vida i durant l’any, i això ens ajuda a entendre i a acceptar el pas del temps. La Jara decideix fer un cop de porta al món. Aquests rituals, que exemplifiquen una permanència i una continuïtat humana al llarg dels segles, la molesten. No només li recorden la comunitat i com aquesta va fent amb ella o sense, sinó que, com que no pot acceptar ni entendre el canvi ni el pas dels dies, li acaben suposant una gran hostilitat.
Com definiries el «terror de l’absència» de manera plana i directa? Com pot la intimitat domèstica, tant física com psicològica, acabar transformant-se en un monstre terrorífic?
El terror de l’absència, per mi, és la constatació demolidora d’allò tan sabut i tan poc inculcat que tot té un final. És la por absoluta de l’abisme, aquella cosa tan humana de sentir terror del que ens imaginem després del buit. Quan algú desapareix sobtadament, molts cops omplim aquell forat amb el primer que ens passa per davant perquè no suportem el no-res. La impossibilitat de no poder tocar aquella persona, de perdre cada moment plegats, és un ofec constant. El buit realment no s’acaba d’omplir mai: és el fantasma. Se li pot donar la benvinguda i potser la nostàlgia és més calmada. O ens podem negar a traginar-lo, i llavors comença l’horror; el nostre dia a dia és un malson reiteratiu que només ens recorda que no tornarem a veure aquella persona, i el fantasma es converteix en monstre.
Evitant els tòpics del terror clàssic (sobresalts, vísceres, monstres, sang...), com s'aconsegueix despertar de manera literària aquesta sensació d’inquietud, desassossec i malestar general?
En realitat, no tenia la por present a l’hora de començar a escriure aquesta novel·la, però a mesura que la desplegava, em vaig adonar de fins a quin punt hi havia aquesta angoixa creixent, segurament perquè els personatges en són plens. El mateix viatge intern de la Jara i la manera com cada cop es torna més obsessiva van sedimentant en la lectura, però el Sebastià també desenvolupa situacions angoixants i el Carles, tot i que els equilibra, és una mena de vigilant en guàrdia permanent. Un cop a l’illa de Thule, el paisatge, la meteorologia i la llum ajuden molt a fer créixer encara més l’aura fantasmagòrica del relat i, combinats amb la narració antiga dels suposats periples misteriosos del navegant Pitees en arribar a l’illa, hi ha un neguit que va omplint l’espai sense arribar al terror. Intueixes situacions però no acabes de tenir-les clares, i aquesta tensió en la desconeixença ajuda a crear l’ambient dens. La llengua, és clar, és primordial a l’hora de plasmar tot això: les paraules triades, la combinació de les frases, el ritme, els sons.
La teva protagonista mostra una resistència física i mental a reintegrar-se al món laboral convencional, en contrast amb en Carles, la seva parella. Hi ha una voluntat de reflexionar sobre la precarietat, la salut mental i la impossibilitat d'encaixar en el sistema productiu mentre es pateix un dol?
A grans trets, sí. El dol, de qualsevol mena, és un moment en què les discrepàncies entre el sistema actual i les necessitats humanes queda més palès. Però en realitat la Jara no hi acaba d’encaixar mai, i el dol senzillament li accentua. Primer busca feines per sobreviure, després d’altres que l’omplin encara que es mori de gana. Fins i tot mira d’entrar a la roda, perquè li diuen que els diners li donaran més llibertat, i acaba fugint de tot. Quan el dol la incapacita per a fer res, i al costat d’algú tan ben integrat en la societat com el Carles, la solució de la Jara és mentir, fer veure que és productiva perquè demostrar que no fa res li suposaria una altra derrota. Es cansa de ser sempre la veu discordant però tampoc sap fer com la resta, així que opta per escenificar i inventar.
