A Riesgo de extinción: Cómo la humanidad descubrió su propio final resseguim, de la mà de l’historiador Thomas Moynihan, com la humanitat ha imaginat la seva pròpia extinció al llarg de la història.
Cal afegir, abans de res, que Moynihan fa una distinció clara entre «extinció» i «apocalipsi», ja que no sols les considera idees incompatibles, sinó profundament contradictòries. Per una banda, tenim l’apocalipsi: profètic, sibil·lí i teleològic, ens assegura un final ple de significat. D’altra banda, l’extinció anticipa el final de qualsevol significat imaginable: l’extinció, en la seva catàstrofe, posa punt final a una espècie i a un cosmos que fa temps que estan dessacralitzats, sense mostrar-nos cap sentit ocult, cap proesa ni cap enyorança, la desaparició d'un llinatge més que no afectarà la transcendència universal.
Presenta així l’extinció com una carència completa de sentit, amb les seves absolutes impossibilitats. L’autor ens indica que l’extinció es basa en la presa de consciència que l’univers no respon — de cap manera — als nostres desitjos morals, tampoc al nostre sentit de justícia. Més que no pas una possibilitat que claudica de cara al futur, es transforma en una realitat constant; més que no pas una crisi o un nihilisme suspès a l’aire, esdevé la impossibilitat mateixa de l’experiència: una realitat finita de significat on el cosmos radica i és sense nosaltres.
Adorno encapsula de manera lírica la idea d’extinció en la seva Dialèctica negativa, on prenent com a referent el seu assaig Crítica de la cultura i la societat (1945), expressa: «Escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie». De sobte, després d’un mal inimaginable, tot sembla innocu i mancat de sentit, com si cap fil racional o artístic pogués arribar a teixir el sense sentit en què s’ha convertit la realitat. El fet de ser, com a categoria filosòfica, ha mort de forma tautològica, ja no se sosté; hi ha una impossibilitat de pensar que ens aboca a l’aniquilació.
Hegel, Marx, Kojève, Fukuyama... imaginaven que qualsevol dels seus sistemes polítics seria el pinacle de la humanitat que ens vessaria al «final de la història» quan, arribats al capdavall, l’extinció ens atrapa amb un gemec, no pas amb una explosió. Com Els homes buits de T. S. Eliot, ens quedem en el res, un trau que no sagna: This is the way the world ends / Not with a bang but a whimper.
L’extinció s’encara, d’una revolada, en un diàleg obert amb la mort (almenys amb un tipus particular de mort): la desaparició d’un col·lectiu, el final d’una forma de vida. La tan llaurada herència es veu desintegrada, interrompent de cop un llinatge conreat durant mil·lennis que semblava infinit. Alhora, destitueix una idea de la mort humana, massa humana: la concepció existencial que fa de la mort una vivència exclusivament nostra. Aquesta suposada tragèdia mostra la inversemblança de la vida. Què serem nosaltres, sinó irracionals?
El punt final d’una història tampoc no nega la voluntat d’escriure-la, ni la recondueix cap a la resignació; simplement ens ofereix una premissa: l’acte rau en el fet de concloure-la. La nit cau fosca i l’ànima es dissol; sembla que no tornarà a sortir el sol. Les identitats, desintegrades de qualsevol possible unitat ontològica, s’escampen com la boira per, tot seguit, fondre’s com el fum.
El projecte —sense garanties— que és la humanitat, tal com vaticina Moynihan, serà el tot universal. L’energia es conserva, la matèria també: res no s'acaba perdent, simplement es transforma. El coneixement es perfila de forma tan perible i efímera com qualsevol substància. Ens agradi o no, l’èter continua existint tot i esgotar el llenguatge i l’extinció, sense ser purament empírica ni ideal, ens transcendeix a totes.
