Hi ha qui diu que les bruixes no existeixen. També hi ha qui es pensa que els bolets apareixen del no-res quan plou. Nosaltres preferim no precipitar-nos.
A Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva, Silvia Federici explica que la caça de bruixes va ser molt més que una història de supersticions, escombres voladores i senyors amb ganes de cremar coses. Va formar part de la implantació del capitalisme, la colonització i el control dels cossos i els sabers de les dones. Les que coneixien les plantes, guarien els malalts o mantenien vius els coneixements de la comunitat podien convertir-se en una amenaça. Saber massa, pel que sembla, mai no ha estat una activitat del tot segura.
La història no es va acabar a Europa. A Amèrica, la colonització també va perseguir les creences i les pràctiques espirituals dels pobles indígenes. Als Andes peruans, moltes dones van preservar rituals antics i van participar en moviments de resistència contra el domini espanyol. De vegades, anomenar algú bruixa era una manera força efectiva de desacreditar-la, perseguir-la i intentar que deixés de fer allò que feia. Una estratègia que, vista de prop, té ben poca màgia i molt de poder.
Llegir Federici ens porta a preguntar-nos qui decideix què és coneixement i què és superstició, qui pot curar i transmetre el que sap, i qui té l’autoritat de decidir que tot això no serveix per a res. També ens convida a qüestionar la idea de progrés i la manera com ens relacionem amb la natura. Potser no tot allò que encara no entenem és inútil.
Però, és clar, parlar de bruixes també és parlar de calders fumejants, pocions sospitoses, boscos foscos i ingredients amb noms impronunciables. Perquè, admetem-ho, qui no ha volgut preparar una poció alguna vegada? Una mica d’aigua, tres pètals, una pedra misteriosa, dues branquetes i aquell ingredient secret que ningú no sap ben bé d’on ha sortit. Remenar amb una cullera de fusta. Dir unes paraules incomprensibles. Esperar que passi alguna cosa. Si no funciona, sempre podem dir que la lluna no era l’adequada.
Si ja us esteu imaginant amb el nas enganxat al calder, Mi libro de hechizos, d’Alice Durand, us anirà com l’anell al dit. Hi trobareu idees per fabricar una vareta màgica, preparar un amulet protector, identificar plantes i minerals o descobrir què ens explica la lluna. Tot un arsenal per a bruixes i bruixots en pràctiques. I no patiu si encara no us surt cap encanteri: saber distingir una ortiga d’una altra planta ja és un bon començament.
Ara bé, si voleu saber d’on ve tot aquest imaginari de bruixes, encanteris i personatges màgics, Season of the Witch: A Spellbinding History of Witches and Other Magical Folk us proposa un viatge per la història de les bruixes i altres figures del món màgic. Perquè darrere dels barrets punxeguts, les escombres voladores i les pocions hi ha tot un món de creences, llegendes i històries. I potser, després de descobrir-les, no tornareu a mirar les bruixes dels vostres contes preferits de la mateixa manera.
I si preferiu endinsar-vos en una història de bruixes, muntanyes i poders per descobrir, a La montaña del Eco, de Lauren Wolk, coneixereu l’Ellie, una nena que puja a la muntanya a la recerca d’ajuda per al seu pare. Allà descobrirà que el bosc i les persones que l’habiten amaguen més secrets dels que s’imaginava. Una aventura per a qui sospita que la màgia pot aparèixer als llocs més inesperats.
Entre assajos, herbaris secrets i històries de boscos encantats, podem trobar bruixes de tota mena, terribles, tendres, excèntriques, solitàries, poderoses i una mica maldestres. Bruixes que trenquen les normes, viuen als marges, saben coses que els altres ignoren i no sempre tenen intenció de caure bé. Podem començar llegint sobre dones perseguides per saber massa i acabar inventant una poció amb els ingredients que trobem pel camí. No són activitats incompatibles, sabeu? Totes ens animen a mirar més enllà del que ens han explicat.
Perquè potser de bruixes n’hi ha més de les que ens pensem. Algunes viuen als llibres, d’altres, al bosc. I algunes, senzillament, són dones que saben coses, fan preguntes i no tenen cap intenció de demanar permís ni perdó.
