Què llegeixes?
Contes foscos.
Qui n’és l’autor?
Edgar Allan Poe.
Quina editorial el publica?
Comanegra.
De què va?
De gats d’un sol ull, epidèmies de còlera i de pesta, d’insectes gegantins, de sorolls que fan embogir, de dobles nostres que ens terroritzen: la temàtica és d’allò més reconfortant. Són 15 dels contes més famosos d’un dels pares del terror, traduïts per Jordi Cussà i seleccionats i prologats per Víctor García Tur. Hi ha La caiguda de la Casa Usher, El Pou i el pèndol, William Wilson, El cor delator, La màscara de la Mort Escarlata, etcètera: el que seria un top-15 de contes de Poe, sobretot els més foscos, que per això té aquest títol la selecció. Alguns són tan famosos, han estat tan imitats, copiats, homenatjats i, sobretot, llegits, que és un gust tornar-los a llegir per tornar a l’origen de tot, al primer moment en el qual algú va decidir obrir l’aixeta de la inquietud, la bogeria i el crim i deixar que ragés sense parar fins a tenyir-ho tot del vermell de la sang o del negre de les ombres.
Com està escrit?
Aquí potser es podria canviar “escrit” per “traduït”, perquè la feina de Cussà (que signa la traducció conjuntament amb Anna Camps, que l’ha ajudat a revisar-la) s’intueix dificilíssima i és molt reeixida. La llengua de Poe no és d’ahir mateix, ja fa més de cent cinquanta anys que va escriure, i l’anglès que feia servir no és fàcil de traslladar a la llengua d’avui. A més, i això ja ho explica García Tur al pròleg, és la tercera vegada que es tradueix Poe al català: ho havia fet Carles Riba, abans, i Joan Solé, però calia actualitzar-ho i comparar-ho de nou amb l’original per servir uns contes que pogués llegir qualsevol persona que no hagi llegit mai Poe sense pensar que ha obert un cofre i n’ha extret un manuscrit de fa dos segles.
És llarg o curt?
Hi ha algun conte mitjà, d’una trentena o quarantena de pàgines, però la majoria no passen de les vint. Són llargades del tot raonables per contes.
A què s’assembla?
A què s’assembla Poe? Tota la narrativa de terror s’hi assembla, en certa manera. I la de detectius. S’assembla al romanticisme exacerbat, a la poesia de Baudelaire (que el va traduir, fascinat) i a l’expressionisme, fins i tot: aquelles ombres projectades sobre parets neixen d’aquí.
Què és el que més t’ha agradat del llibre?
Que he canviat de conte preferit: ara és L’esfinx, que m’ha deixat garratibada. Potser no l’havia llegit mai, o si més no, no el recordava, i m’ha recordat l’impacte que provoquen els contes de Poe la primera vegada que es llegeixen: aquell paràgraf final que ho canvia tot, aquella rialla estroncada per la visió d’alguna cosa que ens recorda que sempre som més a prop de la mort del que ens pensem.
A qui li recomanes?
A tothom que no hagi llegit mai Poe, evidentment, però també als fans de Poe, perquè segur que fa molts anys que no el llegien.
Defectes, carències
Que encara podria haver hagut més de quinze contes!
Alguna cosa més que haguem de saber?
Una curiositat de Trivial, si encara juguéssim a Trivial: El cor delator, un dels contes del recull, va influir moltíssim Lou Reed quan el va llegir de jove perquè un professor de literatura que s’estimava molt l’hi havia recomanat. El ritme de la prosa el va obsessionar i el rellegia sempre que podia.