TRABAJA CON NOSOTROS

con Sergi Pàmies, Jordi Cornudella y Marina Espasa

L’estil despullat i de precisió quirúrgica —cinematogràfic, antiliterari— d’Emmanuel Bove va fascinar el públic francès de fa un segle. Ara que La Segona Perifèria en recupera Els meus amics, celebrem la seva figura amb una conversa entre Sergi Pàmies i Jordi Cornudella. 

A en Victor Bâton, la solitud i les ànsies d’estimar i ser estimat el devoren. Veterà de la Gran Guerra, malviu en una pensió dels suburbis de París i detesta la idea de guanyar-se la vida treballant. És un nàufrag solitari que s’aferra desesperadament a qualsevol tauló que troba en un oceà d’incomprensió. Sensible, de vegades obtús, sovint orgullós, propens a l’autocompassió i addicte al fracàs, Bâton és l’arquetip de l’antiheroi que desafia amb la seva fràgil presència l’hostilitat que representa, ara i sempre, la ciutat moderna. 

Emmanuel Bove va escriure Els meus amics amb només vint-i-cinc anys. Després va venir un llarg període de letargia i oblit editorial, però la posteritat és pacient, i l’obstinació dels admiradors de Bove —Beckett, Michon, Handke, Vila-Matas, Pàmies i el mateix prologuista de la nostra edició, Jordi Cornudella— fa temps que ha convertit Bove en un clàssic, i Els meus amics, en una obra mestra. 

Emmanuel Bove (París, 1898 – 1945) va tenir una infància i una joventut difícils. Va exercir molts oficis, fins que va publicar Els meus amics l’any 1924. L’èxit va ser immediat. Van seguir-la una trentena de novel·les més, entre les quals destaquen, a més d’Els meus amics, La coalition, Un père et sa fille, La mort de Dinah, Journal écrit en hiver i Le piège. L’any 1942 aconsegueix fugir de la França ocupada i s’exilia a Alger, on contrau el paludisme i escriu les seves darreres novel·les. L’any 1945 torna a París, on mor.  

Sergi Pàmies (París, 1960) ha publicat els reculls de contes T’hauria de caure la cara de vergonya, Infecció, La gran novel·la sobre Barcelona (Premi de la Crítica Serra d’Or), L’últim llibre de Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes (premis Ciutat de Barcelona i Lletra d’Or), La bicicleta estàtica (Premi Maria Àngels Anglada), Cançons d’amor i de pluja, L’art de portar gavardina (Premi de la Crítica Serra d’Or) i A les dues seran les tres, a més de les novel·les La primera pedra (Premi Ícaro), L’instint (Premi Prudenci Bertrana) i Sentimental. També és autor de Confessions d’un culer defectuós, Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán. 

Jordi Cornudella (Barcelona, 1962) és marmessor del llegat literari dels germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, i patró de la Fundació J. V. Foix. Com a responsable de l’àrea de clàssics i obres completes del Grup 62, intervé de prop en l’edició d’autors com Joan Fuster, Joan Vinyoli, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Joan Maragall, Josep Carner, Josep Pla o Joaquim Ruyra. Ha editat la poesia completa de J. V. Foix i de Maria-Mercè Marçal. També va publicar, amb Joan Ferraté, l’antologia Vers i prosa (3&4, 1988), i conjuntament amb Núria Perpinyà, l’Àlbum Ferrater (Quaderns Crema, 1993). També s’ha encarregat de l’edició crítica de Les dones i els dies (Edicions 62, 2018) i de l’edició del Curs de literatura catalana contemporània (Empúries, 2019).