Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una addicció és una malaltia tant física com psicoemocional que crea una dependència o necessitat envers una substància, activitat o relació. Conjuntament a aquest cercle viciós de dependència, també trobem la dopamina, un neurotransmissor encarregat d'enviar al cervell senyals de satisfacció, complaença, realització i seguretat, una de les formes de fruïció immediata més cercades. El problema sorgeix quan, reiteradament, exposem el cervell a estímuls artificials que generen pics ràpids i desmesurats de dopamina, alterant el sistema nerviós i afavorint patrons de conducta addictiva.
En una època d’accessos immediats i frenesí consumista com la nostra, resulta extremadament fàcil trobar dopamina en una successió ininterrompuda d'estímuls, fet que facilita l'aparició d'addiccions de tota mena. Aquesta recerca d'evasió i incentius no només sorgeix al voltant de certs ambients tendenciosos, sinó que té una llarga tradició en la història de la literatura: ja a finals del segle XIX, Paul Verlaine il·lustrava a Els poetes maleïts com el joc, les substàncies i les relacions disfuncionals van impregnar la creació de simbolistes i romàntics que vivien als marges, convertint la perifèria i l'abisme en la seva font d'inspiració. Charles Baudelaire va batejar amb lucidesa aquests entorns plàstics dissenyats per sobreestimular-nos com a «paradisos artificials».
Tot i que existeixen addiccions històricament més nocives i estigmatitzades —com l’alcohol, les drogues o el sexe—, avui dia la dependència s'infiltra en la nostra vida de formes més subtils, com l'addicció al menjar o a les noves tecnologies; fet que pot arribar a banalitzar el terme «addicció», diluint-ne el significat. La relació entre estímuls, excessos i creació ja ve de lluny: William Blake proclamava que «el camí de l'excés porta al palau de la saviesa», suggerint que, de la discòrdia, l'angoixa i el consum en podien sorgir grans innovacions literàries, mentre que Elizabeth Browning es referia al làudan que prenia com «el meu elixir». Més tard, Charles Bukowski manifestava (en referència al seu consum drogodependent): «troba el que estimes i deixa que et mati»; i Truman Capote s’autoafirmava dient: «Soc alcohòlic. Soc drogodependent. Soc homosexual. Soc un geni». Així i tot, passant per alt la romanització deliberada i el nihilisme malsofert, no hem d’oblidar que la droga, els vicis i les addiccions que generen no són una font inesgotable de creació, sinó un recurs desesperat davant del tedi existencial. Autors i autores com Browning, Hemingway, Kerouac, Parker, Bukowski, Duras o Capote van escriure les seves millors pàgines malgrat les seves addiccions, no pas gràcies a elles.
Separar el talent del patiment no és només un acte necessari, sinó un requisit vital i artístic. Més que no pas dependre de substàncies o activitats addictives que ens dotin de dopamina constant a través de xocs d'estímuls, cal cultivar sensibilitats, eines i disciplines que fomentin la creació des de la salut. Si hem d'abraçar una addicció, que sigui l'amor a la lectura: una dependència benèvola i pacífica que, en el pitjor dels casos, només ens desgastarà lleugerament la vista, ens desdibuixarà la postura i ens incitarà, potser una mica de més, al sedentarisme.
