TREBALLA AMB NOSALTRES

Imagina que un dia ets a la feina i se'n va el subministrament elèctric; imagina que, en lloc de durar només uns minuts, aquest tall s'allarga fins a vuit o deu hores. En aquest Dia Internacional dels Treballadors volem reflexionar sobre les dependències tecnològiques que hem generat als nostres llocs de treball i sobre el fet que l’ambient que es percebia ahir als carrers era majoritàriament festiu: davant la possibilitat del col·lapse, la idea de no ser a la feina es va traduir en una certa alegria.

Per començar, què podem fer si, fins i tot quan tècnicament no estem fent res, estem produint de manera passiva per a les grans tecnològiques? En l'aparent innocència del scroll estem seleccionant informació, generant tendències o estadístiques que desconeixem. Com reaccionar si part de la meva feina consisteix a omplir formularis en línia i necessita de programaris i connexions per poder-se dur a terme?

Continuem: la gestió de l'apagada ha fet que, un cop més, s'endarrereixi una setmana l'aprovació de la Llei per reduir la jornada laboral. Trenta-set hores i mitja ens fan guanyar dues hores i mitja a la setmana, una durada equivalent a moltes de les pel·lícules que podem veure a la cartellera. En aquest temps també es poden caminar uns dotze quilòmetres, potser preparar els tàpers de tota la setmana, tenir una conversa amb l’amic que fa uns anys se'n va anar a viure a Viena o acabar aquell llibre amb el qual portes tres nits adormint-te de seguida que reposes el cos entre els llençols.

I, per últim, quines alternatives o possibilitats ens ofereix un futur tan inquietant? Com fugir del solipsisme per generar lluites polítiques col·lectives que construeixin un benestar comú? Les nostres respectives felicitats no ens pertanyen, nombroses circumstàncies materials ens condicionen i, per exigir allò que és just, hem de recuperar la consciència de classe. Perquè una gran majoria de nosaltres som classe treballadora, i una part molt important de les penúries que arrosseguem quan arribem a casa són conseqüència directa de la nostra feina.

Quina estranya ambivalència, aquesta de saber que vius millor que una part significativa del planeta, però no que no pots ni tan sols fantasiejar amb la idea de ser mare per una qüestió econòmica. Et pots permetre fer regals a les teves amigues pel seu aniversari, però tens una capacitat d’estalvi gairebé nul·la. Et sobresalta el pensament que un terç o més del teu sou s’esfuma durant la primera setmana del mes quan arriba el rebut del lloguer, i et perceps a tu mateixa al passadís del supermercat, observant com els preus dels productes que consumeixes pugen lleugerament mentre la teva nòmina fa anys que no es mou.

Et trobes un altre diumenge llegint a la premsa que les fortunes dels milmilionaris continuen creixent a ritmes meteòrics, mentre tu no et pots permetre ni pensar en la remota possibilitat de comprar-te un pis. Ansies una cosa que detestes, perquè t’oprimeix un desig que ni tan sols et pots permetre tenir com a propi. Treballaràs una estimació de 81.396 hores al llarg de la teva vida i, quan et jubilis, potser començarà a fallar aquest cos que t’ha permès ser útil per al mercat. Però bé, almenys avui, 1 de maig de 2025, no treballes.