TREBALLA AMB NOSALTRES

Eudald Espluga (Girona, 1990), és llicenciat en Filosofia i màster en Comunicació Cultural per la UdG. És professor d’Estudis Culturals a l’ESCAC, autor dels assaigs Las pasiones ponderadas (Capità Swing, 2015), Rebeldes (Lumen, 2021) i No siguis tu mateix (Destino, 2022), i col·labora en mitjans com l’ARA, El Salto, El País i RAC1.

Al llibre expliques que vivim envoltats de relats de col·lapse: des del canvi climàtic fins a les distopies tecnològiques. Per què creus que aquesta idea de la fi s’ha convertit en un horitzó cultural tan viable?

Actualment habitem una policrisi (climàtica, energètica, tecnològica, bèl·lica) que ens confronta amb amenaces existencials (l’extinció, la destrucció dels ecosistemes, l’escassetat de recursos energètics i aliments, la guerra nuclear). Aquestes dades ens situen en una posició escatològica: ens confronten amb la fi del nostre món. El que intento demostrar al llibre és que, per més greu que sigui aquesta situació, no necessàriament estem abocats a pensar-la com un col·lapse. Hi ha diferents formes de metabolitzar culturalment i políticament aquestes dades sobre els riscos existencials, i em sembla perillós que ho acabem fent sempre des de les fantasies col·lapsistes, que limiten des d’una perspectiva conservadora (i en la majoria de casos reaccionària) la idea d’un futur millor i més just.

Planteges que aquestes fantasies col·lapsistes sovint generen paràlisi. Com creus es produeix aquesta paràlisi? És una qüestió emocional, política o mediàtica?  

Seguint a Ben Ware, crec que les fantasies col·lapsistes generen principalment dues actituds: impotència nihilista o narcisisme hiperactiu. Ho fan perquè el col·lapsisme és una forma de filtrar les dades empíriques sobre l’emergència climàtica o crisi energètica i de recursos a través d’una mirada “preparacionista”: assumint que l’egoisme natural de l’espècie humana, que farà que quan escassegin els recursos exploti una guerra de tots contra tots, en la qual l’única manera de viure serà estar “preparats” per enfrontar-nos als altres i resistir en condicions molt dures. Per això, o bé ens porten a la impotència i la paràlisi (assumim que tot està perdut, que el col·lapse i la guerra són inevitables) o bé han de buscar sortides hiperindividualistes (ja sigui fabulant amb marxar a viure a altres planetes en colònies espacials o tancar-nos dins d’un búnquer).

Potser el problema no és només que hi hagi discursos sobre la fi, sinó com s’utilitzen, creus que hi ha algú que estigui dominant avui aquest relat? Amb quins interessos?

La proliferació de discursos sobre la fi resulta comprensible quan ens trobem davant d’amenaces com l’emergència climàtica o la IA. No crec que sigui el resultat d’una estratègia conscient per part d’unes elits que, de fet, es troben empresonades dins d’aquestes mateixes lògiques: a un Elon Musk o un Peter Thiel també els mouen les pors apocalíptiques. On sí hi ha interessos és en la cristal·lització ideològica d’aquestes pors: de constatar una realitat demogràfica i climàtica a postular mites conspiranoics com els de la Gran Substitució o l’existència d’un genocidi blanc hi ha un salt conceptual, que sí que està acompanyat per interessos polítics i econòmics en favor de models tecnoautoritaris. La filòsofa italiana Donatella DiCesare acaba de publicar Tecnofeixisme, un llibre on analitza com la nova classe tecnocràtica pot avançar gràcies a les pors projectades sobre la nació com a cos etnonacional. Així, els discursos racistes contemporanis ja no se sostenen en tesis sobre la inferioritat biològica d’alguns grups ètnics, sinó en la gestió dels recursos (el ja clàssic “no hi cabem tots”).

Es parla molt de que la cultura popular (sèries, memes, videojocs) està reforçant aquesta visió fatalista. Creus que és així realment?

Crec que tenen un paper important en reforçar-la, sí, fins i tot quan són històries distòpiques que volen conscienciar o fomentar el pensament crític. Penso en sèries com El colapso o Don’t Look Up, que justament apunten als perills de no prendre’s seriosament la crisi climàtica i energètica, però que en el fons acaben sent una representació (molt aconseguida) del guió col·lapsista. Però té sentit que sigui així, perquè ja sigui en cinema o literatura la representació de la fi del món ha de tenir força narrativa o dramàtica per enganxar a lectors i espectadors: dir que la fi del món ja està esdevenint, de forma lenta i progressiva, difícilment capta la nostra atenció. El discurs cinematogràfic, com el col·lapsisme, necessiten de focs d’artifici.

Hi ha molts relats també en la cultura popular (pel·lícules, series, libres, tc.) que imaginen o creen futurs alternatius fora del marc de l’apocalipsi. Per què creus que no tenen tant d’èxit com els imaginaris apocalíptics?

Demanen un esforç imaginatiu molt major, en la mesura que trenquen amb el realisme capitalista que ens embruixa des de fa anys: la idea, tant repetida, que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. Evidentment, hi ha propostes de ciència-ficció molt exitoses que superen els marcs apocalíptics, i penso en l’obra d’Ursula K. Le Guin, Kim Stanley Robinson o Octavia Butler. Però justament aquí està el repte que vull abordar al llibre: com generem una imaginació política projectiva que parteixi d’experiències polítiques reals, i que no converteixi el postcapitalisme en un somni utòpic, una alteritat radical, que només podrem conquistar amb una aposta revolucionària de tot o res.

Al llarg de la història hi ha hagut societats que ja han viscut col·lapses que, des de dins, potser semblaven la fi del món: la caiguda de l’Imperi Romà, la colonització europea a Amèrica, o pandèmies com la Pesta Negra. Creus que el relat apocalíptic actual oblida que la fi ja ha estat una experiència recurrent per a moltes societats, i que potser avui el que està en joc és sobretot la fi d’una hegemonia concreta com la d’Occident?

Al contrari, utilitza aquesta informació com una prova científica que el col·lapse és una realitat molt propera. Qui ho explica millor és Lizzie Wade, que parteix de l’arqueologia per explicar que els apocalipsis mai són un cataclisme final, sinó un procés de transformació. En contra de les fantasies col·lapsistes, veiem com els grans desastres i les caigudes de civilitzacions són un procés de canvi i adaptació, que van acompanyats sempre d’un salt cultural. Per tant, en el llibre insisteixo en la importància de tornar a posar al centre la imaginació apocalíptica, entesa en el sentit etimològic d’apocalipsi, que no significa final, sinó “desvelar”: l’apocalipisi, ja des del Llibre de la Revelació, és aquell moment de canvi profund en el qual se’ns revela la possibilitat d’un món nou.

Si al llarg de la història la idea de la fi ha estat tan recurrent, tant en relats religiosos com en moments de col·lapse real, fins a quin punt consideres que és una estructura profunda del pensament humà, que és conscient també de la seva propia finitud? Creus que és realment possible imaginar una societat que no estigui travessada per aquesta idea de final, o estem condemnats a pensar sempre el futur en termes d’acabament?

Efectivament, considero que l’escatologia té a veure amb una estructura profunda del pensament humà, però que culturalment pot adoptar moltes formes. Crec que qui millor ho ha formulat és Frank Kermode, a un assaig preciós que es titula El sentido de un final, on parla precisament que aquesta estructura narrativa és definitoria dels éssers humans. Però el que importa, penso, no és la projecció inevitable d’un final, sinó preguntar-nos quines són les ficcions de transició que ens ajuden a orientar-nos (social, cultural, ètica i políticament) mentre ens encaminem cap a aquest final.

Després d’analitzar totes aquestes narratives sobre la fi, quina seria per a tu una bona manera d’imaginar el futur avui?

Crec que cal girar la mirada enrere, per veure com la imaginació apocalíptica ha generat al llarg de segles i segles un conjunt de moviments mil·lenaristes revolucionaris, que han portat des de revoltes camperoles fins a moviments anticolonials. La imaginació apocalíptica, històricament, ha estat capaç de convocar agències col·lectives i moviments subversius entre les classes més baixes, i crec que només així, fent de la fi del món una crida a la mobilització política, podrem avançar cap a un futur millor i més just.