Com s’articula la infància en un territori ocupat? Més enllà d'això, són capaços els nens de forjar una infància plena en temps de guerra?
Així mateix, s'entén que l'ocupació no és només militars armats i controls de pas; és també l'arrelament diari del terror en la consciència col·lectiva. Els infants són el segment de la societat més vulnerable a quedar marcat per la presència directa de l'ocupació i per allò que presencien cada dia: batudes, assassinats, saquejos i fam.
La infantesa palestina ha suportat una por constant, generació rere generació, durant setanta-vuit anys. Com a resultat, ha ideat les seves pròpies eines per sobreviure al pes de l'ocupació i als seus objectius. Ha fet de la vida quotidiana una necessitat de la qual no pot prescindir, i ha amansit la presència de l'ocupació fins al punt que els soldats s'han convertit en part dels jocs infantils. A poc a poc, els infants han superat l'Estat ocupant, i l'instint s'ha imposat a l'enginyeria social.
Com es batallen, a través del joc i la broma, les dinàmiques d'un conflicte tan real i sanguinari? De quina manera ho fan en Ziyad i en Tamim?
A través de l'observació diària, i mitjançant l'experiència heretada i transmesa en la narrativa oral palestina des dels inicis de l'ocupació, els infants van aprendre que els soldats que patrullen pels barris per imposar el seu control sobre les ciutats els són estranys. Va quedar clar que aquests soldats tenen por, malgrat el seu poder sobre la població civil. Aprofitant-se d'això, els nens van començar a idear trampes de joc que feien caure els soldats en la confusió i feien riure els nens de la seva perplexitat, com si sotmetessin la mateixa ocupació a la mirada de la burla.
Les bromes dels infants als soldats es van escampar. N'és un exemple col·locar una ràdio trencada al mig de la carretera, davant dels vehicles militars. La feina dels soldats s'atura en sec, ja que temen que l'objecte pugui ser sospitós. Això implica cridar la unitat de desinfecció d'explosius i desplegar àmpliament els soldats, fins que es demostra que l'objecte no és més que una ràdio o una planxa.
El palestí va entendre que és el seu deure encarir el cost de l'ocupació, de manera que la seva presència resulti costosa per al mateix ocupant, sense que el palestí n'hagi d'assumir cap cost. Així doncs, va idear eines primitives que mantenen la presència dels soldats als carrers en un estat de confusió i inseguretat, i per tant d'alt cost.
Tot el poble fa un pacte de silenci i solidaritat per protegir la Ibtihal. Com es teixeix la comunitat en temps de guerra i de quina manera es contraposa això a la figura i als actes de Sr. Útil?
Es va formar un contracte social entre la gent, un contracte que es podria anomenar l'"aliança dels febles". Es va convertir en una llei social en virtut de la qual qualsevol dona esdevé mare de qualsevol infant que vegi en perill, sense ser-ho realment.
Així i tot, hi va haver gent que es va vincular a treballar amb l'ocupació i es va convertir en part del seu aparell, emparant-se darrere de la seva presència. Això no és una contradicció, sinó un mirall de la realitat: no tothom era un resistent, ni tothom era un col·laborador. La majoria es va mantenir unida contra l'ocupació, mentre que una petita minoria se'n va desviar i hi va col·laborar.
Quan en Tamim escala el xiprer per plantar-hi la bandera palestina, podem descodificar ràpidament el gest de rebel·lia del nen contra l’exercit d'ocupació. Què simbolitza el xiprer en la cultura palestina i quin significat té per als personatges?
Sí, en Tamim era el model de xicot rebel que va trencar la barrera de la por. Estava acostumat a enfilar-se a un arbre del seu barri, una cosa que els soldats eren incapaços de fer. I durant tots els anys de l'ocupació, hissar la bandera o fins i tot tenir-ne una podia portar la gent a la presó per llargs períodes.
En Tamim va entendre que posar la bandera en un lloc on als soldats els costés retirar-la els enfurismaria, i sabia que els seus intents de treure-la semblarien còmics. I això és exactament el que va passar a la novel·la.
El xiprer és un arbre amb una presència destacada en el simbolisme palestí. És de fulla perenne i es manté erecte, la qual cosa significa altivesa i la negativa a doblegar-se. A més, és fill de la terra i no pas una espècie importada, és a dir, forma part de la identitat botànica del lloc.
Quan els pares descobreixen que els seus fills pretenien fer explotar l’ajuntament amb un còctel molotov, els escarmenten amb càstigs físics. Malgrat que la història se situa entre el 1987 i el 1990, quina versemblança té aquest episodi amb la paternitat palestina d'aquella època?
Durant el període de la Intifada de les pedres, entre 1987 i 1990, el jovent va ser la identitat d'aquella insurrecció, el seu combustible i la seva força motriu més destacada. La veritat és que aquesta era es va escriure primer per les mans dels joves. Les seves accions van xocar amb la brutalitat i el poder dels soldats, i l'equació va esdevenir nens llançant pedres contra soldats, fusells i vehicles militars. Això mantenia els pares en un estat constant de precaució i por pels seus fills.
En la novel·la, però, els pares no es van mostrar durs amb els nens per haver llançat una ampolla incendiària contra l'ajuntament (el vehicle de l'alcalde que col·labora amb l'ocupació). La novel·la revela la vertadera raó d'aquesta severitat, la qual està relacionada amb allò que la Ibtihal va dir als seus pares.
En la teva obra apareix el capità Asad, o la figura del fedayin (resistència palestina). Quin significat amaga aquesta paraula en àrab que es perd en la traducció?
El capità Asad i el fedayee es troben en pols oposats a la novel·la. El capità Asad és un oficial del servei d'intel·ligència de l'ocupació que representa l'autoritat, la vigilància i la persecució, i que actua mitjançant la informació, la intimidació i la detenció. El fedayee, per contra, és el jove resistent palestí a qui l'ocupació caça i intenta deturar, i representa el desafiament a aquesta autoritat i la ruptura de la barrera de la por. Entre totes dues figures hi ha una relació de caçador i presa, però no es tracta d'un mer exercici de poder: malgrat ser perseguit, el fedayee gaudeix de la protecció i la simpatia del poble, mentre que l'oficial continua sent un estranger per al lloc i els seus habitants.
Pel que fa a la paraula «fedayee», deriva de fida' (redempció, autosacrifici), que significa el lliurament d'un mateix, del mateix confort i de la mateixa llibertat pel bé dels altres. En la consciència col·lectiva palestina, té un significat moral i emocional que va més enllà de l'acte militar: el fedayee no és un simple combatent, sinó algú que s'ofereix a si mateix com a preu per protegir la seva família i la seva terra. Aquest significat es perd en la traducció al català, ja que paraules com lluitador, guerriller o militant descriuen l'acció i l'arma, però no transmeten la idea de sacrifici voluntari ni el prestigi simbòlic que el fedayee té en la memòria col·lectiva, on se'l considera un heroi i protector més que no pas un fora de la llei. Segons el context d'ús, els termes traduïts sovint porten connotacions negatives vinculades a la violència o al terrorisme, la qual cosa distorsiona el significat que la paraula té en l'original.
Com es pot dur a terme una resistència en contra l’ocupació d’Israel, com ho fan els protagonistes, des de la “quotidianitat”?
La resistència agafa forma en "el dia a dia" quan el simple fet de viure es converteix en un acte de confrontació. L'ocupació de Palestina és una ocupació colonial de poblament i d'origen substitutiu. No en té prou amb controlar la terra; busca substituir els seus propietaris per colons que arriben de molts països diferents i, amb aquest objectiu, dissenya una identitat i un relat que vinculen la seva presència al lloc. Pel camí, la descripció mateixa del conflicte es distorsiona i es presenta com un conflicte "judeopalestí", quan en realitat és "israelopalestí": la identitat religiosa no és la identitat nacional, la religió no està vinculada a cap geografia en concret i els palestins no pertanyen a una sola religió, ja que inclouen cristians, samaritans i musulmans.
A partir d'aquesta comprensió, els palestins van passar a reconèixer que el primer acte de resistència és romandre a la terra i no marxar-ne. La Nakba de 1948 els va ensenyar que la marxa pot no anar seguida del retorn: al voltant de 750.000 palestins van ser expulsats de les seves cases, pobles i ciutats, i avui dia encara viuen en camps establerts en molts països. Per aquest motiu, aferrar-se a la llar, al barri i a la terra es va convertir en una postura política, fins i tot quan qui s'hi aferra no aixeca ni una arma ni una pedra.
La resistència quotidiana també s'estén a protegir la identitat cultural de l'espoliació continuada duta a terme per les institucions de l'ocupació. Preservar els plats palestins s'ha convertit en resistència, cuidar les oliveres de la terra és resistència, i salvaguardar les cançons populars i el folklore és resistència. Això és el que veiem a la novel·la: els jocs dels infants i les bromes als soldats, la solidaritat de la comunitat per protegir els seus infants, i en Tamim enfilant-se al xiprer per hissar la bandera són tots actes que broten dels detalls de la vida quotidiana i no pas dels camps de batalla, però que augmenten el cost de l'ocupació i preserven la presència dels legítims pobladors de la terra.
