A totes ens ha passat alguna vegada. Estem parlant amb tota naturalitat i, de sobte, diem una paraula que no tocava, confonem un nom o deixem anar una expressió que ens sorprèn fins i tot a nosaltres mateixes. És el que coneixem com a lapsus linguae, un error aparentment insignificant que, segons la psicologia, pot revelar mecanismes molt més complexos dels que solem imaginar. Per a Sigmund Freud, aquests errors no són simples distraccions. Els anomenats actes fallits poden ser la manifestació d'un pensament, una emoció o un desig que roman ocult a l'inconscient. Oblidar el nom d'una persona, perdre repetidament el mateix objecte o substituir una paraula per una altra serien petites escletxes per on s'escapen continguts que la consciència no controla del tot. Encara que avui moltes de les seves teories siguin objecte de debat, la idea que una part del que pensem i sentim opera al marge de la nostra voluntat continua exercint una gran fascinació.
Ara bé, no totes les confusions tenen un origen tan profund. Moltes són el resultat de la manera com el cervell processa el llenguatge. La semblança entre dos noms, la proximitat entre dues paraules o la familiaritat d'un so fan que establim associacions gairebé automàtiques. Llegim allò que esperàvem llegir o diem un nom perquè s'assembla massa a un altre que també forma part del nostre imaginari.
Hem preguntat a la llibreria quins són els lapsus linguae més freqüents i, per exemple, és el que passa amb Ingeborg Bachmann i Ingmar Bergman. Ella és una de les escriptores més importants de la literatura austríaca del segle XX; ell, un dels directors de cinema que més ha influït en la història del setè art. Tot i dedicar-se a disciplines diferents, la semblança entre els noms fa que sovint apareguin associats. També és fàcil intercanviar Carmen Martín Gaite i Ana María Matute. Totes dues formen part d'una mateixa generació d'escriptores, comparteixen un lloc destacat dins la literatura espanyola del segle XX i continuen sent lectures imprescindibles. Aquesta proximitat cronològica i la presència habitual als mateixos prestatges contribueixen a la confusió.
Una situació semblant es produeix amb Agatha Christie i Agota Kristof. La primera és una de les autores fonamentals de la novel·la de detectius; la segona, una de les grans veus de la literatura europea contemporània gràcies a obres com El gran quadern. Més enllà de la semblança dels noms, els seus llibres responen a tradicions i interessos molt diferents. També comparteixen nom de pila Javier Cercas i Javier Marías. Tots dos han estat figures destacades de la narrativa espanyola contemporània, però mentre Cercas ha dedicat bona part de la seva obra a explorar la memòria històrica i la relació entre realitat i ficció, Marías va construir un univers literari centrat en l'identitat, la consciència i les relacions humanes. I encara hi podríem afegir John le Carré i Emmanuel Carrère. El primer és conegut sobretot per les seves novel·les d'espionatge; el segon ha desenvolupat una obra entre literatura, crònica i assaig. No totes les confusions tenen a veure amb persones, no us confieu. Astronomia i gastronomia només es diferencien per una lletra. És una distància mínima, però suficient perquè més d'una vegada llegim una paraula per l'altra o acabem dirigint-nos a la secció equivocada.
Les confusions formen part de la manera com llegim, recordem i associem idees. De vegades són simples distraccions; d'altres, ens descobreixen autors que no buscàvem. Aquesta setmana us proposem una selecció de llibres que conviuen a la nostra llibreria amb aquests petits malentesos. Potser hi trobareu algun dels noms que acostumeu a barrejar. O potser en descobrireu un de nou precisament gràcies a la confusió.
I vosaltres, quin és el vostre lapsus linguae?
