Cal aclarir, primer de tot, que el feixisme no apareix espontàniament del no res, sinó que, més aviat, respon a un context, a unes crisis i a unes situacions viscudes que empenyen un grup a anhelar el retorn d'un passat místic, esplèndid, majestuós i imperial, per tal de recuperar l’estatus prèviament decaigut. D'altra banda, també compleix amb el propòsit de configurar una realitat social que protegeixi, per sobre de tot, la modernitat capitalista i les seves tendències entròpiques.
Volent donar contorn i nom a l'organisme feixista, El nuevo cuerpo fascista, de Dagmar Herzog, indaga com els ideals de l'antiga Alemanya nazi, que a priori havien quedat soterrats fa tantíssims anys, perviuen i perduren a través d'estructures emocionals i intel·lectuals en partits d'extrema dreta, com ara l'Alternativa per Alemanya. Ho fan utilitzant pulsions de pànic i odi envers els col·lectius més marginats per intentar mantenir un cos social perfecte i inexpugnable, tot donant cabuda a una animadversió visceral contra els cossos «libidinosos» dels «altres» i reestructurant la violència en una fantasia i una defensa fetitxista.
No cal allargar gaire la mirada per veure l'horitzó engolidor que ens persegueix. La politòloga Asma Mhalla ens explica a través del seu assaig Cyberpunk: el nou sistema totalitari com ja fa anys que els nous feixismes s'emmotllen a una natura tecnopolítica i innovadora mitjançant el pacte entre els polítics neoreaccionaris i una elit de grans magnats tecnològics, com ho seria l'aliança entre Trump i Elon Musk. Aquest sistema de control conserva certes característiques del feixisme històric, però tampoc no n'és un calc exacte; més aviat es transforma en un simulacre dels antics règims i s'erigeix en un feixisme postmodern. La distopia, de sobte, deixa de ser una ficció llunyana per materialitzar-se en un entorn escarpat on resulta difícil dissociar realitat i aparença. La intel·ligència artificial i les xarxes socials difonen, programen i propaguen missatges, desinformació i enuig a través de mems, bots i trolls. El feixisme, en un gir de guió, es renova en un llop amb pell de xai, posant-se la màscara de comediant.
Més enllà del control polític, l'odi es converteix en un mecanisme de governabilitat. La discriminació i la violència cap als col·lectius minoritzats o vulnerables, com les persones migrants, el col·lectiu LGTBIQ+ o les dissidències polítiques, s'institucionalitzen, convertint-los en el boc expiatori de qualsevol crisi. Aquesta persecució no només trenca la convivència i el teixit comunitari, sinó que pot desembocar en una violència física impune i en la pèrdua absoluta dels drets humans més fonamentals. Sense anar més lluny, un exemple clar i actual el trobem en la massacre duta a terme pels sionistes en terres palestines, com bé ho denuncia Francesca Albanese a Dins del genocidi. Informes sobre l'actuació de l'Estat d'Israel a Palestina, on s’exposen de manera explícita els horrors que comporten les escomeses indiscriminades contra qualsevol persona assenyalada.
L'escorcoll físic i cognitiu abasta de manera massiva tota la població, alhora que aprofita el procés d'aprenentatge dels infants per esmunyir-se a través de les finestres de les aules, xiuxiuejant paraules grandiloqüents amb mà de ferro. Així és com ho retrata fidelment Antonio Skármeta en el seu llibre La composición, on en Pedro, un vailet de tot just nou anys en plena dictadura militar xilena, es veu en la tessitura de fer front al feixisme que creix a les institucions de l'única manera que sap fer-ho: amb empatia i querelles quotidianes.
Al feixisme, com bé ens podem imaginar, no li costa pas amagar-se en els fets quotidians. A Digues que m’estimes encara que sigui mentida, l'escriptora, cronista i periodista Montserrat Roig ens mostra com el feixisme no irromp de sobte amb grans estridències, sinó que s'infiltra en els gestos petits, en les hores de cada dia, en la normalització de la violència simbòlica, en la renúncia a la memòria i en l'acceptació silenciosa de la mentida i la injustícia. Quan la realitat s’omple de crueltat, toca desvetllar-se de qualsevol ficció i encarar-s'hi agosaradament, esclarint les zones fosques de la memòria col·lectiva com a acte de resistència.
Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. (Roig, 1991, p. 48).
De títols, cites i referents ja n'hem esmentat un munt; tanmateix, a les nostres llibreries en podeu trobar molts d'altres que estudien i escodrinyen el feixisme, la seva memòria i com ens afecta en el dia a dia. Obres com Què és en realitat el feixisme?, del dibuixant Kalle Johannson i la periodista Lena Berggren, una breu introducció en format còmic per conèixer i comprendre els orígens d'aquesta ideologia i prevenir-ne les ramificacions en el present; No solo propaganda, de la historiadora Noemí de Haro, que reuneix diversos especialistes de l'art per mostrar-nos com darrere del «simple fet propagandístic» s'amaga una violència despietada a través d'estratègies visuals; o Perramus, del periodista Juan Sasturain i el dibuixant Alberto Breccia, una obra que viatja a través de l'Amèrica del Sud amb la repressió política i la resistència com a teló de fons.
La llibertat d’expressió, el pensament crític, la materialització d’iniciatives i el foment de la creativitat només es poden donar en paratges fèrtils i íntegres, on la diversitat no sigui l’excepció sinó la norma, oferint aixopluc i recer a totes aquelles persones que no només en necessitin, sinó que hi vulguin ser.
Compartint la lectura, l'art i la cultura, desitgem fer d’aquestes quatre parets el reflex d'una societat més justa, igualitària i inclusiva. Un peu ben calçat trepitjant un signe hòrrid sobre unes llambordes molles; l'al·legoria que ens presenta Pere Català i Pic no podria ser pas més precisa. Malgrat tot, i com bé verbalitza Miquel Martí i Pol, toca vestir-se com bonament ens plagui i sortir a fora, que tot està per fer i tot és possible.











































