Als llibres, com als estats de vigília, s’hi entra. La dissociació plaent, aquella sensació de tenir una esquerda sota els peus eixamplant-se i deixar-t’hi caure d’esquenes, pot arribar més tard o més d’hora. Pot no arribar mai, també; viure mil vides significa fracassar com a lector, pel cap baix, cinc-cents cops. Hi ha certs llibres, però, on és precisament la sensació de desemparament i de desconcert, allò que aplana el camí cap al gaudi. Les guerrilleres (Manifest Llibres) és un d’aquests llibres. Publicada originalment el 1969, aquesta, la segona novel·la de la referent del lesbianisme polític Monique Wittig, és una epopeia feminista on les guerrilleres del títol s’alcen en armes contra qui les ha adorat com deesses i cremat en fogueres i relegat al servei i arrossegat pel fang. “En els seus discursos t’han posseït violat capturat sotmès humiliat tot el que han pogut”. Si trobem a faltar comes, és perquè no n’hi ha d’haver. Perquè mai som a temps d’agafar aire, enmig d’una batalla. Les guerrilleres en lliuren una de ben bruta, i victoriosa, contra els homes.
És en la simbiosi del què i el com, on Les guerrilleres pren sentit, és a dir: on el desconcert que invocàvem un paràgraf amunt esdevé joia. Ni la seva estructura aparentment desmanegada, ni la forma d’avançar fortuïta, ni el caos pertot són decisions formals sense una cobertura ideològica que les defensi. Sota una pluja de fletxes, Wittig, traduïda per Aurora Ballester, hi escriu: «Diuen que cal fer abstracció dels discursos que els han fet suportar contra el seu pensament basats en els codis i les convencions de les cultures que els han domesticat. Diuen que cal cremar tots els llibres i no conservar de cadascun res més que allò que els pugui comportar algun avantatge en una època futura. Diuen que no hi ha cap realitat abans que les paraules les normes els reglaments els hagin donat forma. Diuen que en primer lloc cal examinar, modificar, capgirar de dalt a baix el vocabulari de totes les llengües, que cadascuna de les paraules ha de passar pel sedàs».
El text té la lírica èpica d’El paradís perdut i la ràbia enfollida de Manifest SCUM, que és com dir, pel boc gros, que llegir Les guerrilleres et fa pensar en John Milton cosit a trets per Valerie Solanas. Foc nou enllà, la sensibilitat de Wittig es desborda, també, en afluents de tendresa emboiradora, en passatges d’una bellesa franca que fa olor de tulipes, de peònies, de llobins, de cascalls, d’àsters, de blauets, d’eufòrbies. No hi ha una altra opció, quan la batalla no et deixa agafar aire: has de fer que cada alenada sigui, com a mínim, memorable.
