Les innovacions, les eines del progrés, les noves tecnologies i els enginys que evolucionen amb nosaltres al llarg dels anys han format part, des de sempre, de la història humana. Ara bé, entre la pressa contínua, els entrebancs i el deliri per superar-nos constantment, on podem traçar veritablement la línia que separa la creació humana d’una reproducció en massa calcada? És realment necessari seguir produint fins que ja no es pugui anar més enllà?
A la seva obra La sociedad red (1996), el sociòleg Manuel Castells examina com les tecnologies de la informació i la comunicació han reconfigurat les estructures socials i econòmiques, transmutant la nostra manera d’interactuar, treballar i viure en xarxa. Castells argumenta que l’alfabetització digital és essencial per participar plenament en aquesta nova societat interconnectada, ja que permet als individus navegar i aprofitar les vastes oportunitats que ofereix l’entorn digital. Ara bé, si bé eines com la IA realitzen certes tasques de forma més ràpida i eficient, un ús excessiu podria reduir profundament la nostra capacitat reflexiva per prendre decisions de manera autònoma. Al final, sembla que, més que alleujar-nos la feina, la IA l'augmenta o, fins i tot, la dificulta.
Pel que fa a l’art, tradicionalment s’ha vist com una manifestació de la subjectivitat humana: un procés en què l’artista transfereix emocions, idees i experiències personals a l’obra, entenent-la no només com un objecte estètic, sinó com el vehicle de la seva pròpia visió. Tot i això, la intervenció de la IA en el procés creatiu planteja preguntes sobre la naturalesa i la finalitat de l’art, tal com suggereix el filòsof Jacques Rancière (2009):
"L’art, en la seva capacitat per redistribuir allò sensible, genera un espai on els individus poden reconfigurar les seves percepcions i, en conseqüència, la seva participació en la vida política i social."
L’art «autèntic» —si és que hi ha qualsevol nom que pugui acompanyar aquest epítet— ha d’implicar un compromís amb la forma, una intenció comunicativa i, de vegades, una crítica social o cultural, diferenciant-se de les produccions que només busquen provocar una resposta emocional superficial i econòmica. L’experiència estètica, la trobada subjectiva entre l’espectador i l’obra, es veu desafiada per la irrupció de la IA en els processos creatius, la qual cosa podria estar reconfigurant la nostra comprensió de l’art i la nostra relació amb ell.
Les obres creades exclusivament amb IA (siguin pintures, composicions musicals o textos) desafien la nostra concepció tradicional de l’art, ja que manquen de l’experiència vívida i de l’ànima que caracteritzen les creacions humanes. Des d’aquesta perspectiva, aquest nou tipus d'art, qüestiona la seva finalitat tradicional com a mitjà d’expressió humana i es converteix en un reflex de les nostres capacitats tecnològiques en comptes de la condició humana.
Marcel Proust es preguntava què era el que donava valor a un relat, la pinzellada en la paraula; responent-se a si mateix, afirmava que el valor del relat es troba tan sols en allò que brolla de la foscor que hi ha dins nostre, engendrat per l’impacte que ens produeixen les coses. La màquina, però, no disposa de foscor interior, només de buidor i algoritmes. Amb els ulls ben oberts, enfocats en les tenebres, ens encarem, vulguem o no, a una nova era.
