X
0 Artículos
Cistella
0 Artículos
X
Accedir
ENREGISTRAR-ME A FINESTRES
LLIBRERIA
PER
LLEGIR
Finestres
Compartir
Guardar en favorits
Entrevistes
Claire Fuller: “Em faria feliç tornar a viure el moment on els meus fills em van agafar la mà de petits per darrer cop”
por
Victor Recort
02.05.2024

Claire Fuller va néixer a Oxfordshire, Anglaterra, el 1967. Va estudiar escultura a la Winchester School of Art, però durant molt de temps va enfocar la seva carrera professional cap al món del màrqueting. És autora de les novel·les Our Endless Numbered Days (2015), guardonada amb el Desmond Elliott Award; Swimming Lessons (2017), i Bitter Orange (2018). Terra inestable (2021) va ser el primer llibre de Fuller traduït tant al català, per Editorial Les Hores, com en castellà, per Editorial Impedimenta. Ara l’autora torna amb La memòria dels animals, també sota l’aixopluc de Les Hores i Impedimenta, una faula distòpica que Claire Fuller presentarà a Llibreria Finestres la setmana vinent, en un acte que serà conduït per l’escriptora i psicòloga Leticia Asenjo.


A La memòria dels animals hi ha una pandèmia, i va ser durant la que tots nosaltres vam patir el 2020 i  el 2021, que escrius la novel·la. T’amoïnava la possibilitat que els lectors postpandèmics no fóssim receptius a un llibre on esclata una pandèmia?

De fet, ja tenia escrita bona part del llibre abans que es declarés l’estat d’alarma. Vaig començar-ne el primer esborrany el setembre del 2019, sense tenir present l’adveniment de la pandèmia. Però les teves elucubracions van pel bon camí: quan a les acaballes de març del 2020 van confinar el Regne Unit, va començar a preocupar-me el fet d’estar escrivint una novel·la que incloïa una pandèmia, quan tots n’estàvem experimentant una de ben real. Durant uns mesos vaig estar bloquejada, fins que m’hi vaig tornar a posar. Soc conscient que la recepció d’una novel·la pandèmica pot veure’s afectada pel fet d’haver viscut una situació semblant no fa gaire. Entendria que alguns lectors encara no estiguessin preparats per enfrontar-se, per aquesta raó, amb un llibre com La memòria dels animals.

La diferència entre el nostre confinament i el dels protagonistes de la teva novel·la és que entre ells no es coneixen.

Sempre he pensat en La memòria dels animals com una d’aquelles històries on un grup de persones han de resoldre un misteri a porta tancada. Simplement que al meu llibre és una pandèmia, allò que té als personatges tancats els uns amb els altres. Tradicionalment, en aquesta mena de novel·les sempre són estranys qui es veuen forçats a romandre junts. Aquesta premissa permet a l’escriptor plantejar tot de preguntes: qui és bo i qui dolent? Com s’ho farà el protagonista per sortir-se’n? Quins secrets s’estan amagant els uns als altres? El que genera conflicte, en aquestes històries, és com els interessos personals de cada personatge treballen, o bé a favor, o bé en contra dels interessos del grup sencer.

Com diries que el Brexit ha influït en la teva manera d’explorar literàriament un concepte tan troncal en La memòria dels animals com ho és l’aïllament?

Jo encara continuo molt enfadada amb l’aprovació del Brexit, tant de bo no haguéssim marxat mai de la Unió Europea. L’aïllacionisme mai és una bona notícia, perquè si el suport mutu fa necessari que els individus s’ajudin els uns als altres, entre països penso que hauríem de fer exactament el mateix. No m’entra el cap que el fet de tancar-te —ja sigui en una unitat mèdica del centre de Londres com la protagonista de La memòria dels animals o, com a país, de la resta d’Europa— hagi de ser una cosa positiva a llarg termini.

Un dels personatges de la novel·la inventa una màquina que permet a l’usuari reviure de forma vívida moments del seu passat. Llegint-te, he pensat que, ciència-ficció a banda, la màquina del temps més efectiva, al món real, és l’experiència de tenir fills.

Oh, doncs mai havia vist el fet de tenir fills com una forma de tornar a viure records del passat, però tens tota la raó; ho és. Recordo que no va ser fins que vaig tenir un fill, que vaig començar a entendre els meus pares, i a mirar-me’ls d’una altra manera. Definitivament, tenir fills et dona una perspectiva molt diferent sobre les decisions que van prendre els teus pares quan tu eres petit, i també et fa comprendre que tothom es pot equivocar. Entens que només podem fer allò que ens sembla millor en cada moment.

Si tinguessis una màquina de revisitar records com la de La memòria dels animals, a quin moment concret del teu passat voldries viatjar?

M’encantaria retrobar-me amb la meva àvia anglesa i amb el meu jo de sis o set anys, i estar-me amb ella una estona. Conservo un munt de records d’ella i de la seva casa, però per suposat són records construïts per una ment infantil. M’agradaria veure l’àvia amb ulls adults i mirar d’entendre-la una mica millor. També em faria molt feliç tornar a viure el moment on els meus fills, que ara tenen vint anys, em van agafar la mà de petits per últim cop. L’últim cop que els vaig tenir asseguts a la falda. Quan esdevenen aquests moments, mai n’ets conscient, que potser és l’última vegada que en podràs gaudir.

El pare de la protagonista, la Neffy, pateix càncer, però la seva manera d’enfrontar-s’hi és treure ferro a la malaltia davant la filla. És una reacció molt masculina. Per què creus que a tants homes els costa parlar obertament de la seva vulnerabilitat?

Molts homes encara estan sotmesos a uns valors tradicionals que els marquen com s’han de comportar i com s’han de sentir en tant que homes: mostrar-se forts i autosuficients, i no mostrar ni examinar mai les seves emocions. Això afecta tots els aspectes de la seva vida, fins i tot admetre quelcom que podria fer que els titllessin de dèbils o de malalts. Estic generalitzant, és clar. Però si parlem de la relació que la Neffy té amb el seu progenitor, és la d’una noia el pare de la qual sempre s’ha mostrat fort davant d’ella. Un pare que mai evidencia el seu costat vulnerable. Inclús quan la malaltia que pateix és evident, per parlar-ne amb la seva filla, ell ho fa mitjançant acudits dolents.

La memòria dels animals, a tall de separador entre capítols, inclou cartes que la Neffy, que és biòloga, adreça a un pop que va alliberar. Què t’evoca aquest animal?

Sempre he xalat amb els cefalòpodes! Abans de ser escriptora, havia dedicat moltes hores a l’escultura —treballava la pedra, la fusta i el vidre—, i els pops, els calamars i les ammonites eren una gran font d’inspiració per a moltes de les meves creacions; fins i tot duc un tatuatge d’una ammonita. Per a La memòria dels animals vaig triar la figura del pop de forma una mica atzarosa; a mesura que avançava en l’escriptura, però em vaig adonar que aquesta elecció dialogava força bé amb molts aspectes del llibre. Per exemple, són animals amb els quals s’experimenta, com en el llibre experimenten amb la Neffy. Animals que tenim tancats en tancs de vidre, com també ho està la Neffy.

Acomiaden la Neffy després d’alliberar el pop, i és quan no té feina que se sent lliure. Alguna de les decisions que has pres al llarg de la vida te l’ha feta, aquesta sensació de llibertat aparentment contraintuïtiva per a algú de classe treballadora?

Suposo que l’escriptura en seria un bon exemple. Hi ha una llibertat enorme en l’acte d’escriure. Escrivint pots anar allà on vulguis, parlar amb qui vulguis, sigui viu o mort.

Malgrat les línies que dedica la Neffy al pop que allibera, les edicions americanes i espanyola de la teva novel·la porten un cérvol com a imatge de portada. Com és?

Bé, realment no va ser decisió meva. El meu editor nord-americà va seleccionar aquesta imatge, que és una pintura hiperrealista de l’artista Lisa Erickson. Però t’he de dir que em fa el pes. En un primer moment, veus la imatge del cérvol i és desconcertant que sigui dempeus sobre uns coralls. Quan t’hi fixes millor, t’adones que el corall creix des de les cames de l’animal. Aquest detall et descol·loca, que ja és una emoció que m’interessava capturar amb la novel·la, a banda de sensacions encara més dures. Hi ha un moment a La memòria dels animals on la Neffy veu un cérvol caminant pels carrers de Londres. Pels lectors, espero, aquest cérvol hauria de significar un senyal que, malgrat com han canviat les coses al món exterior, els animals, la natularesa, hi han sobreviscut. 

No vull aixafar la guitarra als lectors que encara no hagin llegit la novel·la, però podríem dir que hi ha cert optimisme al final del teu llibre. Creus que és important que les escriptores de ciència-ficció distòpica oferiu una mica llum al final del túnel?

Molts cops són els editors qui m’ho demanen (riu). M’agraden els llibres llòbrecs, però que tinguin ni que sigui un bri d’esperança al final. És aquesta miqueta de llum la que fa que el lector pensi més enllà de l’última pàgina en tancar el llibre, que és una cosa que a mi com a autora m’interessa oferir. Si el final que dones al lector està desproveït d’optimisme, li estàs dient que la història que acabes d’explicar clou, del tot, en acabar de llegir la novel·la.

Vas començar a publicar amb 48 anys, i des d’aleshores has signat fins a cinc llibres diferents. Com és que vas arrencar la teva carrera, aparentment, tant tard?

En realitat vaig començar als 40 anys, escrivint alguns contes. Sempre he estat una gran lectora, però mai m’havia plantejat fer el pas d’escriure. En fer els 40 vaig encetar alguns projectes creatius, colze a colze amb el meu marit, i un d’ells va ser participar en un esdeveniment de la nostra llibreria local, on les assistents havíem d’escriure un conte i llegir-lo davant el públic; això va fer que m’hi posés, suposo. L’experiència em va provar, i de seguida em vaig apuntar a un curs d’escriptura creativa. Va ser allà on vaig escriure el primer esborrany d’Our endless numbered days, el meu primer llibre que, efectivament, es va publicar quan jo tenia 48 anys.

Trobes algun avantatge, literàriament parlant, en el fet de debutar a aquesta edat?

Sí que hi ha avantatges en començar a escriure tard. Per començar, ja has acumulat moltes més experiències de les que té algú de, posem-hi, vint anys. Has viatjat més, conegut més gent, treballat a més llocs, potser has tingut fills, i un llarg etcètera. Tot això és molt útil per a una escriptora. També, el fet d’assolir cert ressò amb aquesta edat em proporciona un punt de vista molt més realista del que crec que hauria tingut si hagués escrit i publicat de més jove. De jove sempre penses que les coses t’haurien d’anar d’una altra manera; quan et fas gran, però, en prens consciència: les coses, simplement, van com van.

La memoria dels animals
Fuller, Claire
21.5 €
Comprar
Reservar
La memoria de los animales
Fuller, Claire
23.95 €
Comprar
Reservar