Els cossos que consumeixen —sigui de la forma que sigui— són cossos oberts a la presencialitat. Boques que criden, s’esgarren, mosseguen, saliven... El menjar, l’alè vital, ha d’entrar per una cavitat o per una altra. La cardiofàgia, l’acte de canibalitzar el cor de l’amant, incita aquest alè vital posant el motiu del cor menjat al seu epicentre: consumir el cor, les vísceres, la pell i la carn de la persona estimada fins que no en quedi res, fins que tot s’unifiqui en el mateix bany de sang.
Ja al segle XIII, Guillem de Cabestany, trobador i cavaller rossellonenc, es veu envoltat per la mística i els motius caníbals de l'acte d'empassar-se el cor. Quan Ramon de Castell Rosselló, noble i marit de Na Saurimonda (l'amant del trobador), descobreix l’engany, mata el trobador, li arranca el cor i el cuina per a la seva dona perquè se'l mengi sense que ella en sigui conscient. Quan la calamitat es descobreix, Saurimonda proclama que mai més no tornarà a menjar res a la vida i, posteriorment, es llança de cap des del balcó.
Un altre episodi de cardiofàgia el trobem al tercer capítol de La Vita Nuova, de Dante Alighieri, on se’ns presenta el famós «somni del cor menjat». El déu Amor apareix davant del poeta embolcallat en un núvol de foc, sostenint Beatriu entre els braços. De sobte, Amor desperta Beatriu i li ofereix com a aliment el cor en flames de Dante, que sosté en una de les mans. La jove, atemorida i amb certa resistència, acaba sucumbint a la petició i ingereix el cor del florentí. Amor, com a resposta directa a l’acte, esclata en plors amargs i torna a pujar amb Beatriu cap al cel.
Aquest motiu no només es materialitza per a expressar passió, sinó que també encapsula una visió polisèmica que pren forma de desig i llenguatge: ambdues coses s’obtenen mitjançant l’acte de la digestió, processos orals que devoren tot allò que se'ls posa al davant. Emily Dickinson il·lustra molt bé aquesta gana caníbal de voler devorar l’amant mitjançant el llenguatge al seu poema Art thou the thing I wanted? (1873):
Art thou the thing I wanted?
Begone—my Tooth has grown—
Supply the minor Palate
That has not starved so long—
I tell thee while I waited
The mystery of Food
Increased till I abjured it
And dine without Like God—
(Ets tu allò que volia? /Ves-te'n: la meva dent ha crescut. /Sacia el paladar menor /que no ha passat fam durant tant de temps. /Et dic que, mentre esperava, /el misteri del Menjar /va créixer fins que el vaig abjurar /i sopo sense Ell, com Déu—)
Hi ha una aproximació a la divinitat a través de la capacitat d’engolir el cor (els sentiments, les emocions, l’amor) d’algú. Només Déu —sigui quin sigui— pot endinsar-se tan profundament dins nostre; tanmateix, sembla que l’enamorat, usant la poesia de forma teofànica, també pot capbussar-se de ple en els nostres òrgans. Igual que en l’eucaristia, l’amat consumit encara batega latent dins de l’amant que el consumeix.
La corporalitat, en lloc de presentar-se com una entitat sostinguda en la solidesa d'un cos, s'imagina aquí com un procés en perenne esdevenir, que mai no arriba realment a un estat final. De la mateixa manera que menjar desvetlla les formes en què experimentem la corporeïtat, també desvetll es maneres en què consumim a través de la lectura. El menjar (el cor) i la seva ingesta arrelen els cossos a la materialitat, mentre, alhora, dissolen la frontera entre interior i exterior.
Els cossos mengen, beuen, celebren, excreten, practiquen sexe i, tot i que el motiu del cor menjat se sublima amb el fet diví, en darrera instància el cos acaba sent humà; amb els seus forats, les seves escletxes, els seus fluids, les seves falles i els seus anhels. Els que necessiten marmany, són els que romanen vius. Només els morts no necessiten alimentar-se. La literatura, al capdavall, és una digestió; una metàfora que neix de les transsubstancies que el cos opera sobre si mateix, mentre el menjar constitueix un tesaurus de tots els estats d’ànim i sensacions que processa.
La carn vol carn, però no sempre de la manera que creiem.
