Mar Camps (Palamós, 1991) és periodista. Graduada en Humanitats i amb un màster de Periodisme Internacional a la Universitat Pompeu Fabra. Coeditora de la revista La Llera del Ter i cofundadora del festival Literatura de Soca-rel, ha col·laborat a Gavarres, Diari de Girona, El Punt Avui, Hora Nova, Revista de Girona, La Mira, Diari ARA i La Directa, i és editora del llibre Arquitectura medieval a la llera del Ter (La Miniua, 2025). Va debutar en la ficció el 2025 amb Sense mans pel camí fondo, la seva primera novel·la (Ed. Gavarres).
Quin va ser el punt de partida que et va portar a escriure No vingueu al poble a reposar? Va néixer d’una experiència concreta o d’una acumulació de mirades?
Vaig veure que era important escriure un relat –perquè aquest és un relat, una mirada particularíssima– sobre poble arran de la mort d’Elsa Peretti, dissenyadora de joies a Tiffany, que es va instal·lar a Sant Martí Vell, al Gironès, als anys setanta. Les notícies publicades parlaven d’Elsa Peretti com la persona que va restaurar i fer revifar un poble. A l’última entrevista que va concedir va dir: “A Sant Martí Vell vaig fer el que creia necessari per retornar a la vida moltes ruïnes abandonades.” Havia comprat unes divuit cases i tres masos, algunes unides per galeries subterrànies, amb la voluntat de fer una “casa en expansió”.
Un percentatge important del conjunt del poble era de la seva propietat. Si un inversor comprés bona part d’una ciutat, què en diríem? Amb els pobles tothom gosa, com si no es poguessin bastar ells mateixos, com si necessitessin ser rescatats. I els pobles no en necessiten, de salvadors.
El llibre defensa una idea senzilla: els nostres pobles reclamen ser entesos com a centres en si mateixos, plens de vida, contradiccions i veu pròpia. Parles d’un èxode urbà que busca pobles a mida i en aquesta recerca els transforma. Creus que aquest èxode urbà està provocant un canvi estructural o és només puntual?
En les darreres dècades, hi ha hagut diferents moments d’aquest “èxode urbà”. No soc sociòloga, ni geògrafa ni filòsofa: parlo des de l’anàlisi que en puc fer a partir de les meves lectures o a partir d’allò que he anat veient, escoltant, com a coordinadora d’una revista que aplega una dotzena de pobles entre el Gironès i l’Empordà.
Després de la pandèmia, moltes persones han decidit fer “un canvi de vida” i anar a viure a poble. I això genera, en alguns casos, un cert malestar. Començant pel problema de l’habitatge: aquest èxode urbà que és degut, en part, per la gentrificació de les ciutats també desencadena una elitització dels pobles. Els seus veïns veuen com augmenten els preus, i es troben amb dificultats per quedar-s’hi.
En aquest cas, també hi ha una tendència a voler-se fer els pobles a mida: els nous veïns es comencen a queixar, per exemple, de les campanes, a qüestionar-ho tot sense tenir en compte la gent del lloc, tanquen camins i drets de pas. Creuen que el poble s’ha d'emmotllar als seus desitjos, a les seves necessitats, i no al revés.
Aquests problemes, però, acostumen a ser puntuals: amb el temps, s’arriba a una entesa mútua.
En què detectes o en què et bases per afirmar si és un canvi estructural o només puntual?
Els problemes estructurals es donen als pobles amb un alt percentatge de segones residències. Cal recordar que, a l’Empordà, entre el trenta i el cinquanta per cent dels habitatges són d’ús no principal. Aquestes segones residències tenen un efecte negatiu, especialment, en els pobles petits, els considerats amb més “encant”, els de l’Empordanet de Josep Pla.
S’han convertit en pobles de postal, en llocs de repòs, de gaudi, de “desconnexió”, llocs on no s’hi viu la major part del temps. I això afecta la vida de poble: es perd el teixit social, cultural, associatiu; també perillen serveis bàsics, com l’escola; es desfà la memòria i el patrimoni local, i tot allò que, en definitiva, fa diferent un poble d’un altre. Per això dic que aquests pobles s’acosten al concepte de no-lloc. Un no-lloc, en aquest cas, rural i bonic: espais que no s’habiten, que tan sols són transitats, consumits, i que són gairebé indistingibles els uns dels altres.
En el llibre hi ha una tensió entre el poble viscut i el poble “consumit”. Creus que aquesta tensió és reversible o ja forma part de la nova identitat dels territoris?
No sabria dir fins a quin punt és reversible; en tot cas, és preocupant. És preocupant la mirada o la visió que es té, sovint, dels pobles des del món urbà. Els últims anys s’ha posat de moda la paraula “territori”, que ja s’hauria de començar a desterrar. Territori per referir-se a centenars de pobles, ja siguin del nord o del sud del país; o com a sinònim d’esbarjo, de neu i muntanya, de cales i poblets. Cal insistir que els nostres pobles, valls, costes, muntanyes, comarques tenen nom, que no són abstractes espais de desconnexió, ni un teló de fons per viure o consumir experiències. Cal una nova manera, més respectuosa, d’entendre el nostre país.
Com equilibres la mirada crítica amb el fet de no caure en una idealització contrària del món?
Hi ha crítica, efectivament: els pobles a vegades són idealitzats, especialment pel seu entorn i paisatge, i alhora també són denigrats perquè hi ha qui no entén, des de fora, les dinàmiques socials o la seva gent. Els pobles s’han d’intentar conèixer i entendre sense prejudicis. I això requereix temps.
Qui viu a poble, qui habita un lloc, no idealitza: idealitza qui n’ha marxat, qui hi transita, qui no hi pot accedir. El que s’ha de fer és valorar el propi poble, amb tots els ets i uts: és important estimar la porció d’espai que habites. Els pobles sovint han estat menystinguts, i necessiten dotar-se d’autoestima.
En un context polític delirant i inestable, la vida a poble, la seva concreció i el tracte quotidià amb els veïns, té alguna cosa de redemptora. Fa de refugi.
El llibre té un estil molt híbrid amb parts més periodístiques i d’observació i fragments més literaris o evocadors. Com ha influït la teva trajectòria com a periodista en la manera d’escriure aquest assaig? Has hagut de “desaprendre” el registre periodístic en algun moment?
Bec de la tradició “gavarrenca”: molts autors d’aquesta zona barregen el periodisme, la literatura i el paisatge natal. Com si fossin indestriables. Penso amb en Xavier Cortadellas, l’Antoni Puigverd, en Miquel Pairolí, en Miquel Martín o el mateix Josep Pla, entre d’altres.
La revista Gavarres, i el projecte de l’Àngel Madrià, per a mi ha tingut un paper cabdal a l’hora d’entendre aquest tros de món i d’explicar-lo: un periodisme que explica històries, que dona veu a la gent del lloc, que conserva els dialectalismes, tot amb un cert aire de crònica. És el que intentem fer, també, amb la revista La Llera del Ter.
Quan escrius sobre l’Empordà i les Gavarres, fins a quin punt parles d’un territori concret i fins a quin punt utilitzes aquest espai com a mirall d’un fenomen més global?
Parlo des de la concreció i, tanmateix, crec que el discurs d’aquest llibre pot interpel·lar persones que no han trepitjat mai els pobles que descric. Per a mi, la ultralocalitat i la idea d’universalitat van de bracet. És aquell vers de Narcís Comadira: “El que és a prop és el que ens porta lluny”. De fet, encuriosir-te, conèixer i estimar el teu entorn, et permet apropar-te i respectar més altres realitats.
El llibre genera incomoditat en alguns lectors. T’interessava explícitament provocar aquesta incomoditat o és una conseqüència inevitable del tema?
No hauria de generar incomoditat: es tracta d’una veu que retrata un malestar existent en una part del país. Molta gent no ens sentim identificats, ni reflectits, amb els discursos dels mitjans de comunicació nacionals i dels centres de poder.
La intenció és generar debat: un debat sobre com s’entenen els pobles, sobre què anomenem territori, sobre la seva veu i el seu valor, sobre el problema de l’habitatge i les segones residències, sobre el parlar dialectal. El debat sempre és positiu, tot i que en la societat actual només volem sentir discursos alineats amb la nostra opinió, cofoistes i autocomplaents, i això és un error. Si volem tenir un país cohesionat, i equilibrat, cal posar sobre la taula aquestes qüestions.
Cap on creus que anirà i cap on t’agradaria que anés el futur dels nostres pobles?
Confio que canviï la mirada actual cap als pobles. M’agradaria que els pobles fossin vius i recuperessin l’autoestima: que els seus nuclis antics –alguns amb mil anys d’història– tornessin a ser els centres neuràlgics; que des dels ajuntaments impulsessin polítiques a partir de les característiques del municipi, tenint en compte la gent, el patrimoni i la memòria del lloc; que es garantissin espais de trobada bàsics (punts de lectura, centres cívics, locals pel jovent) per garantir el teixit social i cultural, i fomentar la creativitat col·lectiva; que estiguessin ben comunicats i que la gent jove no hagués de marxar-ne per poder tenir un bon futur professional.
Els pobles tenen una gran capacitat transformadora a petita escala: l’única cosa que es deixen portar per discursos vagues, sense cap impacte real. Calen mesures concretes per garantir la igualtat social, per exemple, i des de poble es pot fer. D’altra banda, aquí la creativitat aflora d’una manera singular i irrepetible: hi ha pocs recursos a l’abast, però també menys paperassa i més llibertat. I s’hi ha de creure.
En conclusió, crec que cal tenir presents les paraules del poeta i artista Perejaume: “Els llocs, en allò més essencial que és pesar en el món, no rivalitzen, tots tenen la seva superfície de pes. Cap indret no és repetible i, per això, qualsevol bocí de món és digne de reverència com el que més. Les pedres en són totes, de valuoses, totes. I els llocs, també.”