Entrevista a la poetessa badalonina per la presentació i publicació del seu nou poemari, Ni una o l'oposada flor (Arrebato Libros). Parlem amb l'autora sobre la poesia, l'acte de traduir i el que tot això implica per a la llengua catalana.
Sovint s'ha descrit l'acte de traduir des dels extrems: o bé com un exercici de violència o bé com una declaració d'amor. Què s'escapa, segons el teu criteri, en aquest binomi tan reduccionista?
Aquest nou poemari el dedico a la cadernera que tenia el meu avi Joan i al canari que tenia el meu yayo Fernando, però també el dedico a la llengua bífida dels escurçons. Inicialment, el llibre tenia una tercera dedicatòria, que vaig treure perquè em va semblar redundant, o massa explícita, però que potser té sentit que reprengui aquí: «Als verins que contaminen la unitat sense ingerir la resta».
Aquest poemari bilingüe, doncs, de fet el concebo com un poemari bífid: partit en dos, sí, però crític amb la dualitat ―perquè els sistemes de pensament binari (bo/dolent, blanc/negre, home/dona...) sempre acaben reforçant les identitats unes i estanques. El que trenca el paradís de la dualitat i, per tant, les formes de pensament idèntiques a elles mateixes, és aquest espai indecidible que fa possible la pregunta que em feu, però que alhora la torna impossible de respondre.
Violència o declaració d’amor? Al segon poema del llibre, i manllevant-li el joc amb la paronomàsia a Derrida, em pregunto: els parlants d’una llengua, què som, «hostes o ostatges»? La broma és possible en català (com en francès), perquè la paronomàsia funciona, però perd tota la gràcia en castellà: «huéspedes o rehenes» no tindria cap mena de sentit; per això ho hem traduït com a «auxilios o exilios». Gràcies a la traducció, gràcies a aquest exercici meravellós d’indecidibilitat, la impossibilitat del binomi en català es multiplica en donar un altre binomi que manté el trop fonètic, però que ens obliga a desviar el sentit.
Si el llenguatge modela la nostra visió del món i actua com una estructura de poder, de quina manera la traducció aconsegueix capgirar aquesta lògica? Com es tradueix un concepte tan vast i acadèmic a la distància curta de la lírica?
És cert, la llengua ens dona un lloc al món, però també ens obliga a percebre’l des dels seus termes ―uns termes que són sempre heretats: quan dic m’he enamorat estic expressant un sentiment únic, inèdit cada vegada que m’enamoro, però alhora em veig obligada a fer servir les mateixes paraules que ja ha dit tothom que abans que jo s’ha enamorat; dir m’he enamorat és ficar-se dins la boca unes paraules que ja ha bavejat tantíssima gent abans que jo...!
En aquesta tensió entre el desgast i el pensament inèdit, i més encara quan l’idioma es trena amb la identitat, correm el risc de fer de la llengua una eina de repetició ―de categories, d’idees, de privilegis, d’opressions... com l’algorisme de recomanació que s’anticipa als nostres gustos i impedeix, per tant, que ens agradin coses noves. En aquest escenari, la traducció ens dona la possibilitat de sentir-nos estranyes a casa nostra: quan tradueixes, i més encara quan t’autotradueixes, il·lumines la llengua des de llocs insospitats. Yásnaya E. Aguilar Gil, lingüista, traductora i investigadora ayuujk, diu que «en Europa fui mexicana, en México soy oaxaqueña, en Oaxaca estoy siendo mixe, en la sierra suelo ser Ayutla. En algún punto soy indígena, pero eso me lo dijeron o lo intuí en el contraste antes de que llegara el nombre. Durante un ataque de fuerzas extraterrestres seguro que seré terrícola, y lo seré con pasión. No entiendo la identidad sin contrastes, a cada nuevo contraste, una identidad nace en mí». La traducció, en obligar-te a passar per altres termes, demostra que la identitat sempre és contingent i relativa. Per això al poemari hi dic:
T’he demanat que pronunciessis
el meu nom per saber-me traduïda i
llepar-me a mi mateixa amb altres baves.
Vibrar segons el motlle d’altres boques.
Fimbrar pel tacte obert de tota cosa.
Passar per altres tubs. Sorprendre el text
des d’altres angles
i descobrir-me impròpia
des del tòrax semblant del teu idioma.
El teu poemari es presenta en format bilingüe (català-castellà). En el cas del català, una llengua que conviu en una situació de subordinació amb el castellà, com es gestiona aquesta convivència a la pàgina? Ha estat un repte transmetre la mateixa pulsió en dos idiomes tan propers però amb diferent pes polític i cultural?
Una de les polèmiques que salta de manera més o menys recurrent en el món de la literatura en català és el de l’(auto)traducció en castellà, sobretot quan la tal (auto)traducció al castellà es publica al mateix temps que el text original en català en edicions bilingües, per exemple, com Ni una o l’oposada flor. Evidentment, casos com aquests són símptoma de la situació de diglòssia en què es troba el català, i hi haurà qui dirà que fer una edició d’aquesta mena implica assumir de manera acrítica aquesta situació.
Jo no n’estic segura, però moltes vegades penso que potser sí que fer aquesta mena d’edicions és assumir la derrota. És per això que, quan em vaig decidir a publicar amb Arrebato i vaig acceptar, per tant, de fer una edició bilingüe català-castellà, potser vaig ser una mica cínica. En tot cas, però, la meva intenció des del principi va ser la de fer de la necessitat virtut i, sobretot, la de fer un llibre que, en qualsevol dels casos (i que no em sentin a Espanya), només pugui arribar a descodificar en la seva totalitat el públic catalanòfon.
M’explico. El llibre té desviacions deliberades de sentit, per exemple: «l’abstracte és un silenci de ciment» / «lo abstracto es un silencio de concreto». També hi ha un poema sencer escrit en català imitant el model lingüístic del Llibre d’Amic e Amat que, en castellà, evidentment, no es podia replicar de cap manera; la solució va ser fer un poema totalment diferent, imitant el model lingüístic de Sant Joan de la Creu. O també: el poema «Compàs d’amalgama» és, mètricament, l’anàleg d’un compàs d’amalgama musical ―l’últim vers de cada estrofa té dues síl·labes menys que la resta de versos, de manera que fa la sensació de quedar coix:
Negre de negre he retingut l’ombra d’un esgarip
que ha perforat el gel i a sota hi dormen els narvals
mentre en somnis calculen els batecs d’un colibrí
en el moment exacte de l’infart just quan
Com que el més important d’aquet poema ―el que dona sentit al poema― és el ritme, la traducció al castellà és, de fet, una traducció al llenguatge musical, vull dir: una partitura rítmica (sense lletra).
Amb tot això el que vull dir és que part de l’hermenèutica d’un bon nombre dels poemes de Ni una o l’oposada flor s’activa en la zona fantasmagòrica del trasllat, del pas d’una llengua a l’altra. Aquí, per tant, saber les dues llengües no és accessori (un complement o un mèrit curricular, com voldrien alguns), sinó necessari per arribar al sentit ple dels textos ―i com que, per causa del mateix context de diglòssia que deia abans, el públic catalanòfon sempre sap castellà, però no a la inversa... doncs això.
La traducció de poesia és un dels equilibris més fràgils de la literatura. Des de la teva doble faceta de poeta i traductora, on neix la frontera entre la fidelitat literal i la "reprogramació creativa"? Quins ponts cal estendre per no trair l'esperit de l'original?
Això ho explica molt bé l’artista japonesa Sawako Nakayasu al llibre Diguem que la traducció és art, traduït per Dolors Udina. Diu: «Diguem que només perquè és comú i normal traduir i prioritzar el sentit i el significat d’un poema a costa del so i de la música, o traduir aquest poema i aquell poema, però no el llibre sencer, siguem prioritats preferències costums inclinacions valors d’importància i d’inversió poden canviar perquè no cal que siguin iguals en la traducció. Diguem microtraducció, diguem per exemple traduir només un component d’un poema, traduir només la sintaxi sencera, diguem traduir tot el paisatge sonor del poema, diguem traduir l’esperit, la cinètica, el fantasma que el sotja, diguem deixa-ho enrere, deixa-ho fora, altera el sentit, diguem no això no ho faran mai, ells, jo ho faria?, diguem jo ho faria, diguem fes-m’ho a mi, fes-m’ho a mi».
Tot plegat justifica la traducció rítmica que he explicat abans del poema «Compàs d’amalgama», i també explica aquests altres versos del llibre: «Potser els colors són els harmònics de la llum./ Potser el que és Propi de ningú és el que és Comú».
Per cloure aquesta reflexió, què n’opines de la coneguda frase de Robert Frost: "La poesia és allò que es perd en la traducció"? Creus que, en el cas de llengües com la catalana, traduir és, precisament, tot el contrari: una manera de guanyar existència i obrir-se al món?
Les frases tan conegudes ―tan bavejades― se’m fan difícils de replicar, però són fàcils de fer ressonar en altres frases. Tornaré per acabar, doncs, a les paraules altres de Sawako Nakayasu i a Yásnaya E. Aguilar Gil. Diu Nakayasu: «Diguem posició no-binària envers textos i traduccions [...] diguem trio per delectar-nos en la microerótica de triar aquesta paraula i no aquella altra, de triar aquesta paraula i aquella altra».
Però com que gosar poder triar és, a vegades, un privilegi, cal no ignorar aquestes altres paraules d’Aguilar Gil: «la conservación y la vitalidad de una lengua está directamente relacionada con sus hablantes, no podemos anteponer la conservación de la diversidad lingüística a la calidad de vida de los hablantes. Sin embargo, lo que estas posturas parecen ignorar es que cuando una lengua muere no es simplemente porque deja de ser útil a la comunicación para la comunidad de sus hablantes que prefieren elegir otra lengua, lo que ignoran es que una lengua se convierte en lengua en riesgo de desaparición en contextos en los que sus hablantes son discriminados».