El paper dels vincles familiars, sobretot el d’una mare amb les seves filles, és l’epicentre de Nadie conoce su sangre. Per què aquesta perspectiva central? En què es diferencia del paper de la paternitat?
Crec que la relació mare-filla és una de les més complicades que heretem sense haver-la escollit. Una filla no només hereta una família, un llenguatge, un cos o una història de la seva mare; també hereta idees sobre com ha de ser una dona, com s'ha de comportar, què ha de desitjar i què ha de témer. Em va interessar aquesta relació perquè engloba amor i violència, tendresa i control, identificació i rebuig, de vegades tot alhora. La mare vol protegir la seva filla, però aquesta protecció pot convertir-se fàcilment en una altra forma de control. La filla vol ser ella mateixa, però també està constantment negociant amb la persona de qui prové. La maternitat funciona de manera diferent a la novel·la, en part perquè les nostres societats han construït històricament la maternitat i la paternitat de maneres diferents. Normalment, s'espera que les mares estiguin presents, tan físicament com emocionalment, i que s'encarreguin dels detalls quotidians de la vida dels seus fills, mentre que als pares sovint se'ls concedeix un altre tipus de distància. M'interessava aquesta asimetria i què passa quan posem la relació mare-filla al centre, en lloc de tractar-la com una subtrama domèstica secundària.
Continuant amb els vincles familiars en la teva novel·la, com afecten aquests a la revolució, la resistència i la descolonització palestina?
Per a mi, la resistència no es limita a actes polítics espectaculars. També existeix a la llar, en el cos, en el llenguatge i en les relacions entre pares i fills. Les famílies palestines arrosseguen una enorme càrrega històrica. Porten amb si el desplaçament, la pèrdua, la violència política, records de llocs que potser ja no existeixen i idees sobre la supervivència. Però les famílies també poden reproduir formes de disciplina i autoritat que no tenen res a veure directament amb la lluita política.
Això era important per a mi. No volia plantejar una oposició simple entre un món exterior opressor i una família palestina innocent a l'interior de la llar. Volia plantejar preguntes més difícils: Què passa amb les nostres idees de llibertat quan entren en l'àmbit familiar? Podem resistir la dominació política alhora que perpetuem el control en les nostres relacions íntimes? Podem imaginar la llibertat sense qüestionar també la manera com criem els nostres fills i les expectatives que dipositem en les dones? Per a mi, per tant, la descolonització també té una dimensió íntima. Implica preguntar-nos què hem heretat, què volem preservar i què haurem de rebutjar.
En l’obra escrius: “estoy convencida de que la maternidad es una idea inventada por otros para mantener en pie la sociedad, una idea que tiene mucho más de política que de humana, un concepto, en fin, que no hace sino disciplinar e imponer un modo de vivir la vida, limitándola, encadenándola”. D’on sorgeix aquesta idea i per què consideres que ens manté a totes encadenades?
No vull suggerir que la maternitat en si mateixa sigui una fabricació, és clar. La relació entre una mare i el seu fill és profundament humana. El que qüestiono és l'enorme construcció social que hem creat al voltant de la maternitat. Hem creat un ideal gairebé impossible conegut com la «bona mare». Se suposa que ha de ser infinitament pacient, sacrificada, emocionalment disponible, responsable, protectora, moralment íntegra i agraïda per tot plegat. I quan una dona no compleix aquest paper d'acord amb les expectatives de la societat, és jutjada molt ràpidament. Aquí és on entra la dimensió política. La maternitat esdevé un mitjà per regular els cossos de les dones, el seu temps, la seva sexualitat, la seva feina, les seves ambicions i les seves relacions. Les diu a les dones què poden desitjar i quina part de si mateixes se'ls permet conservar. Escriure la novel·la em va permetre preguntar-me què passaria si separéssim l'experiència humana real de la maternitat de la vasta ideologia social que s'hi ha construït al seu voltant. I si una mare pogués estimar profundament els seus fills i, així i tot, estar enfadada, ser egoista, estar esgotada, ser ambiciosa, sexual, contradictòria o, simplement, no tenir ganes de desaparèixer dins la maternitat? Crec que les manilles provenen de la creença que només hi ha una manera legítima de ser mare —o de ser dona.
El llibre té un cert aire picaresc i humorístic tot i abordar temes de gran pes i tragèdia. Com aconsegueixes equilibrar l’humor (tan necessari en els temps que corren) amb la gravetat de les circumstàncies?
L'humor no és el contrari de la tragèdia. En la vida palestina, tots dos sovint coexisteixen en la mateixa frase. Vaig créixer envoltat de gent que podia parlar d'alguna cosa devastadora i, de sobte, fer-ne una broma. De vegades, l'humor és una manera de sobreviure a la realitat sense negar-la. Ens dona un petit espai per respirar. Tampoc m'assec a pensar deliberadament: «Ara he de fer que aquesta escena sigui divertida». L'humor sol sorgir dels mateixos personatges, de l'absurditat de les situacions, de la bretxa entre el que la gent creu de si mateixa i el que fa realment. Per a mi, l'humor pot fer que la tragèdia sembli més dolorosa, en lloc de menys. Quan rius amb un personatge, t'acabes afeccionant-hi. Llavors, quan li passa alguna cosa dolorosa, ho sents d'una altra manera. Crec que la novel·la necessitava aquesta contradicció. Una història palestina no ha de ser solemne tot el temps per ser seriosa.
En Nadie conoce su sangre, presentes els mestres com a figures que interfereixen en la relació entre mare i filla, dictaminant com hauria de criar un pare o una mare la seva criatura. Per què abordes aquesta relació? Quin paper tenen els mestres en la teva obra i com reflecteix això la realitat?
L'escola és un dels llocs on la societat s'infiltra en la família. Els mestres no només ensenyen matemàtiques o llengua. També transmeten idees sobre la disciplina, el comportament adequat, l'èxit, el fracàs, el gènere i com ha de ser un 'bon nen'. Al seu torn, els pares sovint són jutjats a través dels seus fills. M'interessava aquest triangle entre l'infant, el pare/mare i la institució. La mare creu que està criant la seva filla, però de sobte apareixen mestres, escoles, metges, familiars i altres institucions per dir-li què hauria de fer. Això és especialment interessant quan la criatura és una nena, perquè les normes que l'envolten poden arribar a ser molt detallades: com es vesteix, parla, es comporta, seu, es mou i s'expressa. Per això, en els meus escrits, els mestres no són simplement dolents o herois. Formen part d'un sistema social més ampli i, de vegades, reprodueixen les seves suposicions sense ni tan sols qüestionar-les.
Les protagonistes principals, les germanes, són adolescents. Què tenen les seves veus que no es pugui replicar en la d'un adult? De quina manera les afecten els conflictes que travessen?
Els adolescents habiten un espai estrany i poderós. Són prou grans per veure les contradiccions dels adults, però prou joves per no haver-les acceptat del tot com a inevitables. M'interessava aquell moment abans que una persona hagi après del tot a autocensurar-se. Els adolescents poden ser cruels, divertits, egoistes, generosos, confosos i increïblement perceptius, de vegades tot això en l'espai d'un minut. Les seves veus també em van permetre escriure sobre el món polític i social sense haver d'explicar-lo sempre. Experimenten les coses a través dels seus cossos i les seves relacions abans de tenir el vocabulari per teoritzar sobre elles. Els conflictes que viuen conformen la seva comprensió de la família, l'autoritat, l'amistat, la sexualitat, la por i la llibertat. Però no volia que es convertissin en símbols de la «joventut palestina». Havien de continuar sent personatges individuals i complexos. Poden malinterpretar les coses. Poden contradir-se. Poden ser normals. Aquesta normalitat era important per a mi.
Quina importància té que una de les teves obres cabdals s’hagi traduït, finalment, al castellà?
És molt important per a mi. Cada traducció crea una altra vida possible per a un llibre. L'àrab no és simplement l'idioma en què escric; engloba ritmes particulars, referències socials, acudits, tensions i silencis. Quan el llibre es tradueix a una altra llengua, algunes coses canvien inevitablement, però sorgeixen altres possibilitats.
El castellà és especialment significatiu perquè obre la novel·la a lectors d'un ampli panorama lingüístic i cultural, amb les seves pròpies històries complexes de colonialisme, dictadura, resistència, memòria familiar i política.
No espero que un lector espanyol 'entengui Palestina' simplement llegint la meva novel·la. La literatura no funciona com una campanya d'informació. Espero, en canvi, que el lector s'endinsi en les vides d'aquests personatges, que s'hi aficioni, que riu amb ells, que s'enfadi amb ells i que, potser, comenci a veure Palestina no només com una qüestió política, sinó com un lloc habitat per éssers humans complexos.
A banda de la teva trajectòria com a novel·lista, poeta i autora de literatura infantil, també dirigeixes el Palestine Writing Workshop, un programa per a joves palestins que fomenta l'amor per la lectura mitjançant projectes d'escriptura creativa. Com s'ha vist reflectit aquest projecte en la teva manera d’escriure i de plantejar una història?
Treballar amb joves escriptors m'ha ensenyat a escoltar. Quan ensenyes a escriure, t'adones ràpidament que no hi ha una única manera correcta de narrar una història. Els joves escriptors sovint aporten estructures inesperades, imatgeria estranya i preguntes que un escriptor experimentat potser ha après a reprimir. El Taller d'Escriptura de Palestina també m'ha mantingut en contacte amb diferents realitats palestines. He treballat amb joves de ciutats, pobles i camps de refugiats, i això m'ha recordat constantment que no hi ha una única experiència palestina. Ha influït en la meva escriptura fent-me parar més atenció a la veu. M'interessa qui parla, des d'on ho fa i què passa quan permetem que algú expliqui una història d'una manera que no s'ajusta a les expectatives que ja hem format sobre ells.
De quina manera aconsegueixes encapsular i preservar la memòria, la cultura i la identitat a través de la narració i la literatura?
No crec que la literatura preservi la cultura tancant-la en un museu. Per a mi, la literatura preserva les coses permetent que continuïn vives, que canviïn i, de vegades, fins i tot que es contradiguin. Un relat pot preservar una paraula que està desapareixent, una broma, una recepta, un gest, un paisatge, una història familiar, una manera de parlar, una relació entre persones. Però també pot preservar alguna cosa molt menys tangible: el que una persona va sentir en mirar un carrer concret, o el so de la veu d'una àvia. La memòria no és un arxiu que roman inalterable. És una cosa que estem reconstruint constantment. La literatura ens ofereix un lloc on aquestes diferents versions de la memòria poden coexistir.
Com reivindica Palestina la literatura a través de les veus contemporànies?
Palestina sovint es representa a través d'imatges que ja ens són familiars: el refugiat, el combatent de la resistència, l'olivera, la pedra, la víctima. Aquestes imatges tenen un significat històric i emocional, però la literatura palestina contemporània pot fer més que això. Pot dir: «També som persones que s'enamoren, cometen errors, practiquen sexe, fan xafarderies, crien els seus fills, s'avorreixen, se senten geloses, riuen, discuteixen amb les seves mares, es preocupen pels diners, envien missatges estúpids i tenen somnis estranys.» Per a mi, això també és una manera de recuperar Palestina.
Subratllar la complexitat de la vida palestina és negar-se a permetre que Palestina existeixi únicament com un titular polític. La literatura pot restituir la vida quotidiana a l'experiència palestina.
Quines altres lectures palestines ens recomanaries per mantenir els ulls oberts i prendre consciència (encara que sigui d'una manera mínima) dels crims que s'hi estan duent a terme?
Recomanaria llegir literatura palestina tan àmpliament i diversament com sigui possible, en lloc de buscar un sol llibre que pugui explicar què és Palestina.
La poesia és essencial, perquè ha format part de la vida palestina durant generacions. Recomanaria Mahmoud Darwish, Ghassan Zaqtan, Zakaria Mohammed, Mourid Barghouti, Tariq Al-Arabi, Dalia Taha i Samer Abu Hawash, entre molts altres.
Pel que fa a la ficció i les memòries, escriptors com Ghassan Kanafani, Sahar Khalifeh, Fadwa Tuqan, Adania Shibli, Raja Shehadeh i Badar Salem ofereixen maneres molt diferents d'abordar la vida, la memòria i la història palestines. També recomanaria fermament llegir escriptors palestins més joves, especialment aquells que escriuen des de Gaza i des de diferents comunitats palestines actuals. Les seves veus aporten matisos a la imatge de Palestina que sovint es presenta des de fora.
I potser el més important: animaria els lectors a no abordar la literatura palestina només com un testimoni del patiment. Llegiu-la com a literatura. Llegiu-la pel seu llenguatge, el seu humor, la seva imaginació, les seves històries d'amor, les seves contradiccions i la seva bellesa. La vida palestina és molt més àmplia que la violència que se li imposa, fins i tot quan aquesta violència és impossible d'ignorar.
