TREBALLA AMB NOSALTRES

Sònia Moll és poeta i enguany ha estat l'encarregada d'escriure la Nadala que acompanya la il·lustració de Natalia Zaratiegui, a la postal que cada any donem com obsequi per felicitar les festes als clients i clientes de LLibreria Finestres. L'hem entrevistada per conèixer com ha estat el procés de compondre aquest poema que mira el Nadal des d'una perspectiva crítica, allunyada dels tòpics tradicionalment associats a aquestes festes.

Quines imatges o idees han estat la teva inspiració per escriure aquesta nadala?

Durant el procés creatiu, una de les qüestions que van sorgir en les converses amb la il·lustradora, la Natalia Zaratiegui, va ser la contradicció amb què vivim les festes de Nadal: d'una banda, ens genera malestar que siguin un gran aparador de consum excessiu, una competició entre ciutats per aconseguir l'enllumenat nadalenc més impressionant i car, una promesa absurda i dolorosa d'harmonia familiar; d'altra banda, constatàvem que, com a societat però sovint també de manera individual, sembla que necessitem aquest aparador per ocultar tot allò que ens incomoda, incloses realitats tan crues com la guerra o la soledat. A partir d'aquí, amb el poema vaig voler teixir connexions entre la idea del desert, que per a mi conté tota aquesta realitat que no volem mirar, i els elements nadalencs que ens serveixen de coartada: les garlandes, els llums, els personatges de les nadales, el pessebre familiar, les sabates que esperen els regals dels Reis...

El Nadal és una festa plena de tòpics. Com ho has portat al terreny de la poesia i com conversa aquest text amb la resta de la teva obra?

Per començar, ja que n'havíem de dir nadala, vaig voler que el poema ho fos del tot, tant pel que fa a la forma com al contingut; és a dir, que tingués l'estructura d'una cançó tradicional (estrofes de versos amb el mateix nombre de síl·labes i una tornada) i que parlés de Nadal. A partir d'aquí, vaig entrar en la iconografia nadalenca subvertint la lògica del temps i de l'espai: la gata que es perd perseguint una garlanda arriba a l'altra punta del continent, o del món, en un instant, com si simplement hagués obert una porta i hagués entrat a una altra realitat; o potser hi arriba en una eternitat, qui ho sap? Com la gata, jo també vaig començar a jugar amb els símbols nadalencs, fent-los col·lidir, xarbotant-los, creant imatges noves que mesclessin el sagrat i el quotidià, la col·lectivitat i la intimitat, el joc i la soledat. Aquest anar i venir entre àmbits suposadament allunyats apareix sovint en la meva poesia, és des d'aquí que aquest poema conversa amb la resta de la meva obra.

Quina idea central t'agradaria que es quedés qui llegís aquest poema?

M'agradaria validar el desencaix que moltes persones experimentem, en major o menor mesura, durant les festes de Nadal, perquè hem quedat fora de les expectatives de la família tradicional, sigui pel motiu que sigui. No és fàcil convertir els marges en espais vivibles, vàlids, en què es reconegui la vulnerabilitat al mateix temps que es construeixen altres maneres de relacionar-se i de ser família. El rastre que voldria que quedés del poema és aquest impuls de l'ànima que busca la tendresa, l'amor, el vincle, sense ocultar el dolor o la soledat que comporta viure en els marges. Penso que hi ha una bellesa molt profunda en aquest moviment cap a l'alteritat, en cada intent que fem per vincular-nos des d'un desig no sols d'estar bé, sinó també de fer bé.

La teva mirada inclou perspectiva feminista. En aquesta nadala, també hi és?

No hauria arribat mai a la reflexió que comentava fa un moment si no hagués estat gràcies al feminisme. L'enfocament des d'aquesta perspectiva, doncs, hi és de fons, perquè és des d'un feminisme interseccional, transinclusiu, antiracista i anticapacitista que sorgeix la crítica al sistema cisheteropatriarcal que engendra violències simbòliques i concretes a l'entorn de les festes de Nadal. En el poema en si, la mateixa tergiversació dels tòpics és una declaració d'intencions en aquest sentit (la Verge no es pentina, sinó que “pentina l'aigua”; “les mares bressen la set” parla de cures gens idíl·liques, a tocar de la supervivència més dura). Més que un tema, el feminisme és una manera de mirar el món per transformar el que ens violenta.

Quines lectures o influències artístiques han estat decisives per a la teva obra?

Soc deutora de poetes que s'acosten al misteri des de la ferida, l'honestedat i la lucidesa. Des d'Anise Koltz, poeta de capçalera, passant per Wislawa Szymborska, la mateixa M. Mercè Marçal (els ressons de “Cançó del bes sense port” són evidents en la nadala), Tadeus Rószêwicz, Oscarine Bosquet, Kirmen Uribe... També bec de poetes que incorporen el sentit espiritual i de transcendència, com Carles Torner, David Jou, Teresa Costa-Agramunt. I, per descomptat, poetes que criden des dels marges (com Alda Merini i la Princesa Inca) i poetes queer que han forjat la meva mirada feminista del món: Gloria Fuertes, Roberta Marrero, Txus Garcia, June Jordan, Audre Lorde...

Si poguessis formular un desig per aquestes festes, quin seria?

Que totes les persones que viuen als marges trobin la porta ajustada –com diu el final del poema– en algun lloc on puguin sentir que les esperen.

---

LA NADALA

La gata arriba al desert

perseguint una garlanda.

L’Arbre Sant perd els cabells

la Verge pentina l’aigua.

Al sarró del rabadà

la soledat juga amb l’aire.

Vindràs a acotxar-me, amor,

quan arribi la Nit Santa?

La soledat al racó

i el brou calent dins la tassa.

Al pessebre i al desert

tots els rius són rius de plata.

Les mares bressen la set

l’aigua reneix a les flames.

Vindràs a abraçar-me, amor,

quan s’apagui la Nit Clara?

Les flames dins el braser

i una estrella a les sabates.

Al gall li ha tornat la veu

a les dotze ben tocades.

Una dona pels carrers

troba el rastre d’una gata.

Per si vens aquesta nit

deixo la porta ajustada.