TREBALLA AMB NOSALTRES

En quin moment de la vida has estat més feliç? 

Com que un moment és una unitat de temps, el momentum medieval, que equival a un minut i mig clavat, seré precisa: vaig ser molt feliç els primers noranta segons d’un quart de vuit del matí del dijous 16 de febrer del 2017. 

Quina és la teva por més gran? 

Un gratacels, perdre el cap, un incendi desbocat. Un home amb pistola, els coloms, el càncer d’esòfag. Els ponts, els ossos de conill, les vies de tren. Una riuada, la infelicitat d’un fill, un animal amb ullals i ràbia. Els globus, un maniquí somrient, el pare Temps i la filla Veritat. La violència gratuïta, el tedi existencial, la mort sense pau. 

I d’aquestes, una és la més gran. 

Quin és el teu primer record? 

És un estrip lluminós, una mena de llampec que trenca la foscor. No és poesia, va anar així: era a les golfes de casa d’una nena que diria que era una veïna. Teníem pocs anys, potser cinc. Remenàvem caixes i bosses i estris diversos. No passava massa llum, finestres petites i molt embalum. Fins que vam trobar un pot llarg, opac, i quan el vam obrir, ho va fer ella, l’altra nena, jo l’aguantava amb les mans, ens vam il·luminar. Un flaix, un esclat. Recordo deixar-lo anar de cop, totes dues, cridant, fugint. Qui ho sap, potser era una lot, que es va encendre de cop, però a nosaltres ens va semblar una entrada cap a un altre món. No hi vaig tornar mai. Ni a aquelles golfes ni a aquell món.

A quina persona (viva) admires més i per què?

Tinc una bona amiga que es dedica a complir les il·lusions de nens amb malalties terminals. 

En quina època històrica t’agradaria haver viscut?

Soc massa filla del meu temps com per desitjar-ne un altre. Però si pogués jugar amb una màquina del temps, m’arribaria fins al Saturno Park del 1911, em passejaria per l’Avinguda de la Llum dels 50 o m’enfilaria fins al Park Güell el 23 de juliol del 1977, per exemple. Per la resta, visc propulsada cap al futur. Però no el visitaria ni boja.  

Fes-nos una petita llista dels teus llibres o autors preferits.

Montalbetti, Highsmith, Tondelli, Ginzburg, Rodoreda, Merini, Fante, JG Ballard, Sinclair, Lévé, Carson, Desautels, Schweblin, Bonet, Moshfegh, Shepard i tots els que em deixo. 

Si poguessis ser un personatge de ficció, quin series? 

La senyoreta Nostradamus de Simic. O la Fiammetta de Boccaccio. 

Quina és la teva olor preferida? 

El pecorino sard, la resina, la trattoria Fantoni de Bolonya. L’aigua salada, el llenguado a la brasa, una fageda. L’alè dels fills, l’abraçada del company, casa dels pares. 

I d’aquestes, una és la preferida. 

Com et defineixes políticament? 

M’incomoden les narratives que prometen utopies. Em fan nosa les consignes i els dogmes. Veig el mon com un lloc on l’individu ha de navegar les complexitats dels seus propis desitjos i pors mentre viu en comunitat. Sempre m’he situat a l’esquerra de l’esquerra però no sé si això té cap sentit, sincerament. Tot el que envolta la política mainstream, les proclames i els programes, des de l’educació al feminisme, passant per l’ecologia i l’economia, em sembla naïf i trampós. Maniobres de distracció, tapabruts de la misèria. A més, tinc una contradicció absoluta amb pensar segons què, o pregonar segons què altre, des del meu privilegi. Soc la persona, políticament també, més incoherent que conec. 

Quin és el teu plaer culpable? 

Qualsevol caramel de goma. Posar en perill la meva vida, i la de qui m’acompanya, colant-me a balnearis abandonats, masies deixades, parcs aquàtics saquejats. Les balades italianes dels anys 50.

A qui convidaries a la teva festa ideal? 

Aquesta festa viu al meu cap i hi beuen, mengen i ballen totes i cadascuna de les persones que han sigut importants per mi en diverses etapes vitals. Des dels amics de les colònies d’estiu fins al nòvio de 7è d’EGB, passant per professors dels boníssims i mig bar de la facultat. Hi ha gent de Michigan i d’Iowa. Hi ha un home de Pennsilvània. Hi ha amics finlandesos, irlandesos i un bon grapat d’italians. Hi ha tota la gent bonica que s’ha creuat amb mi al llarg de quaranta-dos anys i que em vindria molt de gust abraçar fort. Hi ha tota la gent bonica viva i hi ha, també i sobretot, els meus fantasmes. 

Explica’ns el moment més vergonyós de la teva vida. 

Una intervenció en un debat televisat. Francament, hauria d’haver callat. Només de pensar-hi, pell de gallina i tremolors. 

Quina consideres que és la teva fita més gran?

Poder dir que tinc la vida que volia i que vull. I sentir que sempre, o quasi sempre, i el quasi és important perquè és per on passa la consciència, he pogut triar. 

Quina cançó o cançons t’agradaria que sonessin en el teu funeral? 

Si em morís demà passat: C’est la mort, de Stereo Total, You are my destiny, de Mina, We might be dead by tomorrow, de Soko, Good Feeling, de Violent Femmes, Roads we wander, de Sabine McCalla, i per acabar, La vida sigue igual, de la Vieja Trova Santiaguera. 

On t’agradaria ser ara mateix? 

A Tskaltubo, Georgia, o a Echmiadzin, Armènia. 

Com t’agradaria ser recordada?

Com una persona que sempre feia il·lusió que hi fos.