Hi ha indrets que són garants de novetats i conviden a una experiència veritablement única, trencant la monotonia de la quotidianitat. Sostenen una sensació d’eterna aventura, l’emoció d’allò que ha sigut i el que podria ser. Les congregacions que s’hi arrepleguen dibuixen diversitats i multipliquen oportunitats, generant espuma social, un terreny fèrtil.
La llibreria es torna, gairebé sense voler, en un camp experimental de descoberta, d’exploració... Un illot —mai aïllat— que es confereix en forma de dimensió lúdica i propícia a la imaginació. La comprensió dels mons continguda en paraules.
Els llibres i el sol es converteixen en dues soques capaces de reconstruir —al voltant de la paraula— l’asil que semblava perdut. Les llargues tertúlies als carrers anxovats, els soliloquis pronunciats amb destresa, les butaques impreses amb els cossos que les habiten, l’intercanvi amistós entre dos individus, la restauració de l’expressió viva...
Vastes planeres, s’alternen entre petits espais i racons íntims; zones recòndites de silenci conviuen amb zones de xiscles ofegats, xiuxiuejos riallers i àrees de treball, en un mateix lloc, en un mateix present.
El 1954, Albert Camus publica una breu col·lecció d’assajos titulada L’estiu (L’Été), on explora el sentit de la vida i la recerca de l’esperança enmig del fet absurd, refugiant-se entre el llenguatge i la canícula. La necessitat tempestuosa de clausurar l’existència i l’idioma, de tancar pulsació i dubte en una capsa hivernal, s’allunya per quilòmetres dels misteris estiuencs.
«Em vaig adonar, malgrat tot, que al mig de l'hivern hi havia en mi un estiu invencible.»
L’espai transitori entre escrits refresca tot i la calor eixordadora del món exterior. Una bafarada per repensar els mesos que venen i han vingut amb la brisa del mes aquí. De cop i volta, s’entreteixeix un pont entre la lectura, la paraula i la suor perquè les persones puguin creuar-lo. El que s'ha escrit es diu en veu alta i aconsegueix reprendre el sud; es queda atrapat a la geniva per treure el cap quan és més necessari, entre glopades de suc de taronja i la urgència d’entropessar amb un mot que doni forma al neguit de la pell. El sol fugisser que ens batega al clatell ens convida a trencar lligams i remar de cara, explorant, a través de totes les paraules de les quals disposem, una forma d’anomenar (el què és implícit en cadascú).
La col·lecció L'estiu tanca les seves files amb un assaig titulat El mar, encara més a prop. Diari de bord en el qual Camus proclama:
«De tant en tant, les onades borden a la roda; una amarga i untuosa escuma, saliva dels déus, rellisca al llarg de la fusta fins a l'aigua, on s'escampa en dibuixos que moren i reneixen [...] Sempre he tingut la impressió de viure a alta mar, amenaçat, al cor d'una felicitat règia.»
L'estiu a les llibreries és aquest descens, aquesta crida, una cel·la que s'obre inesperadament, després que una onada nua i salvatge enderroqui les reixes que la constrenyien. Per més que els dies helíacs ens rememorin l’aigua i la sal, no hem d’oblidar que les seves obres no són illes: tots els mons reals possibles conflueixen en un mateix espai, àgora joiosa.
