TREBALLA AMB NOSALTRES

Nascuda a Gaza, Enas Sultan és una poeta palestina que actualment viu a Noruega, on va arribar fa tres anys amb una beca d’escriptura. La seva obra Collage per passar el diumenge, publicada per Jande en una edició bilingüe àrab–català, ha guanyat el segon Premi de Poesia Roissy-en-Brie.

Com va néixer la teva veu poètica? Hi va haver algun detonant concret que la posés en marxa?

La meva veu actual no és un naixement sobtat, sinó un esdevenir gradual. Encara recordo el meu primer text experimental, escrit després de veure Dogtooth de Yorgos Lanthimos—una pel·lícula on un pare ensenya als seus fills un llenguatge privat. En el seu món, el mar era una cadira amb braços de fusta. Em va fascinar allò que vaig veure i, en aquell moment, vaig saber que era lliure, completament lliure. Vaig adonar-me que jo també podia inventar un llenguatge només per a la meva poesia i per a mi. Crec que la meva veu va néixer d’aquesta mateixa llibertat.

Al poema Vull parlar llegim: “no és ara que m’adono que no tinc identitat ni arrels”. I a No toquis una melodia plagiada: “Vaig néixer a Gaza i, al principi, vaig pensar que era una broma”, i també “Home is where it hurts”. Actualment vius a Noruega. Què significa per a tu ser una poeta a l’exili? Com ha canviat aquest exili la manera com entens el món que t’envolta?

No veig el món en fragments, sinó com un tot únic i continu—encara que en realitat no sigui així. No hi ha diferència entre ser a Gaza o a Noruega; porto dins meu múltiples visions i sentiments del món, canviants a cada moment, a cada pas. Per això, no em veig com una poeta de l’exili. Em veig simplement com una poeta, sense cap altre afegit.

Què creus que ha causat aquest sentiment de desarrelament?

No és un sentiment de desarrelament,
sinó—com ja he respost abans—
viure el món com un sol teixit continu.
I si ho hagués d’anomenar desarrelament de manera metafòrica,
va passar de manera orgànica,
nascut de la meva creença en la llibertat absoluta
ser a tot arreu,
i enlloc…
Quant al poema “Vaig néixer a Gaza i vaig pensar que era una broma”,
el vaig escriure durant la guerra del 2021,
quan estava furiosa, terroritzada,
i profundament, profundament agitada.

Com es reflecteix Gaza en el teu imaginari poètic? Quines imatges o paraules creus que l’evoquen amb més força?

Ara, després d’aquesta guerra,
la paraula “Gaza” ja és suficient...
S’ha convertit en una paraula—significant i significat alhora—
de tot allò que ha passat,
i de tot allò que continua passant.

Com vius el fet de ser traduïda a altres llengües i de ser llegida per públics de cultures i contextos tan diferents?

M’emociona de debò ser llegida i escoltada en altres llengües, però temo perdre una part de l’Enas en la traducció… Però, en qualsevol cas, la traducció és una altra porta del llibre.

Què significa per a tu ser una veu jove femenina en el context actual?

Ser una veu jove femenina avui, especialment una veu de Gaza, és ser un testimoni viu. Significa portar el pes de la memòria i la urgència del present en cada paraula que escric. La meva veu no és només meva; és un fil dins d’un tapís més ampli de resiliència. És un acte de desafiament—contra el silenci, contra l’esborrament i contra les narratives simplistes que sovint envolten les dones i la meva terra. És una responsabilitat explicar les nostres històries, amb tota la seva complexitat, humanitat i esperança indestructible. En un món que sovint intenta parlar per nosaltres, és el poder de parlar per nosaltres mateixes, de redefinir les nostres identitats i de de clara: som aquí.

Creus que la poesia, i l’art en general, han de ser una eina de resistència? Per què?

Qualsevol cosa en aquest món pot esdevenir un instrument

de resistència, però la poesia—si no ve acompanyada

de la seva manera pròpia—deixa de ser poesia.

Has considerat mai escriure narrativa?

No… Soc profundament lleial a la poesia.

Què ha significat per a tu el Premi Roissy-en-Brie de PEN Català?

Aquest premi és profundament especial. Va arribar en un moment crític, difícil i molt dolorós—enmig d’una guerra que atacava la meva família, el meu poble i la meva ciutat. Tot i així, mentre els nostres poemes arribaven al món, cap guerra podia tocar la nostra poesia. Per aquest motiu, el Premi Roissy-en-Brie de PEN Català em recordarà sempre que cap guerra no pot declarar-se mai contra la poesia. I per això, els estic eternament agraïda.

Quines referències artístiques creus que han influït més en la teva manera d’escriure i en la teva visió de la literatura?

Cinema, després cinema, després cinema...