X
0 Artículos
Cistella
0 Artículos
X
Accedir
ENREGISTRAR-ME A FINESTRES
LLIBRERIA
PER
LLEGIR
Finestres
Compartir
Guardar en favorits
Entrevistes
Audrey Magee: “A Irlanda del Nord la violència s’exercia en el meu nom, i aquest fet em resultava profundament problemàtic”
por
Victor Recort
17.05.2024

Francis Barney Sullivan és a la casa on viu, a Belfast, prop del mur que separa els catòlics dels protestants. El catòlic, de 34 anys, sopa amb la seva dona i els seus dos fills, un nen de 6 i una nena de 4. Dos homes irrompen a casa del Francis i disparen al pare de família per l’esquena. Quan arriba a l’hospital, el Francis ja és mort, assassinat per l’Associació per a la Defensa de l’Ulster. Aleshores, l’escriptora irlandesa Audrey Magee (Enniskerry, 1966) tenia tan sols 13 anys. Amb La colònia (Edicions del Periscopi/Sexto Piso), Magee ens transporta a una illa remota de parla irlandesa, on l’arribada de dos forasters sacsejarà els apriorismes sobre un conflicte nacional que, l’estiu de 1979 on és ubicada la novel·la, assolirà cotes especialment cruentes. Una setmana abans de rebre Magee a la Llibreria Finestres, parlem amb l’autora sobre un llibre colpidor i emocionant que va situar-se entre els finalistes del prestigiós Premi Booker.

La colònia s’obre amb una cita de Nietzsche: "Les veritats són il·lusions que s'han oblidat que ho són". Trobo que, més que mai, vivim en narratives disgregades i cambres d’eco que determinen una visió subjectiva de la veritat, de la realitat.

Què és la veritat? De quina veritat parlem i a qui pertany? Existeix tal cosa com una veritat real? L'art, la ciència, la religió, la política; en tenim tantes, de maneres diferents de cercar i difondre una veritat. Però parlem d’una certesa, o d’una il·lusió de veritat? Vaig créixer en una societat que ha patit segles de colonització. La veritat era una cosa que tothom manipulava. La veritat és relativa, és clar, però també totalment esquiva i instrumentalitzable pels sistemes polítics i religiosos que cerquen poder i control. Qui posseeix la veritat, qui n’és el narrador, esdevé molt important. Estic fascinada per fins a quin punt es manipula la veritat amb narratives interessades, fins que ningú ja no pot estar segur de què és cert i què no ho és.

Les xarxes socials han potenciat això que dius.

Les xarxes socials són el vehicle perfecte per a la veritat i la falsedat. I són infinites. En la seva immensitat, ens sentim aclaparats i ens adherim fàcilment a narratives que acaben esdevenint una veritat a defensar. Per a mi, l'actual eufòria de les xarxes socials té ecos d'Alemanya dels anys 30 i 40 que vaig explorar al meu primer llibre, The Undertaking. Durant aquest període, la ràdio era un mitjà nou i emocionant, com ho són les xarxes socials avui dia. Els nazis van fer servir el mitjà de forma brillant per difondre la seva versió de la veritat. Van utilitzar la ràdio per polaritzar la gent; hi ha molts usuaris a xarxes socials fent exactament el mateix.

La colònia està situada a Irlanda el 1979; aleshores tu tenies tretze anys. Com és experimentar l’adolescència, descobrir el món, durant un dels anys més violents per al teu país?

Per a mi la violència era una cosa molt real. La meva família vivia al sud d'Irlanda, però els atemptats, els tirotejos i els assassinats van ser el teló de fons dels meus anys adolescents, determinant-hi la meva identitat com a irlandesa, la meva relació amb el país, amb la meva bandera i amb la llengua irlandesa. La violència s’exercia en el meu nom, en nom d'Irlanda, i aquest fet em resultava profundament problemàtic. No volia que la gent morís a les parades d'autobús, o al supermercat amb els seus fills, i que ho fessin en el meu nom. Molts de nosaltres vam respondre rebutjant la bandera, la llengua, marxant del país per viure en altres indrets. A La colònia, exploro aquest llegat de violència en la meva generació.

A La colònia hi inclous descripcions d'assassinats reals que van tenir lloc a Irlanda del Nord el 1979. Hi ha alguna acció de l'IRA que t'impactés especialment aquells anys?

Hi ha dues trames a La colònia: per una banda, la d’aquells assassinats reals per part de lleialistes de l’Ulster, de republicans i de forces de seguretat britàniques que es van perpetrar l’estiu de 1979; i, per l’altra, la d’una ficció sobre un artista anglès i un lingüista francès en una illa de parla irlandesa. La violència interromp, entre capítols, la narrativa imaginada, tal com va fer-ho en la meva infància i adolescència, amb talls d’emissió a la ràdio i a la televisió per connectar en directe amb els últims fets violents a Irlanda del Nord. El més impactant per a mi, com a adolescent, va ser quan l'IRA va fer explotar el vaixell del Lord Mountbatten, matant-lo a ell, a dos adolescents, i a una dona de 83 anys que va morir l'endemà a causa de les ferides. Aquestes morts van ser molt impactants per al meu jo de 13 anys, perquè dues de les víctimes tenien la mateixa edat que jo. Va desencadenar una crisi existencial sobre la meva relació amb el país, sobre el significat de ser irlandès.

El teu llibre mostra les complexitats del conflicte entre el Regne Unit i Irlanda, mostrant la violència en ambdós costats. Creus que el conflicte nacional del teu país ha estat segrestat per unes visions culturals massa esbiaixades? Penso, per exemple, en Zombie dels Cranberries.

La violència a Irlanda del Nord era fundacional. Els Cranberries, en certa manera, miraven de fugir d'aquesta força atàvica. Zombie és una cançó potent, igual que les cançons rebels irlandeses són potents. Sí que hi ha, tanmateix, la necessitat de trobar una nova manera d’explicar-nos aquest llegat de violència. A diferència d’una cançó pop, una novel·la disposa de molt més espai per explorar aquesta violència, aquest llegat.

La colònia explora com la colonització nacional destrueix les llengües minoritàries. Com era la relació de la teva família amb l’irlandès? Com és la teva relació amb la llengua avui dia?

Érem, i som, parlants d'anglès. No hi havia irlandès a casa, excepte als deures de l'escola. Vaig estudiar francès i alemany a la universitat, espanyol a l'escola; quan vaig viure a Europa, vaig voltar d'un país a un altre parlant la llengua de cada indret, neerlandès, italià, danès, romanès. Aprendre llengües em resultava molt fàcil. No obstant això, no em veia amb cor de parlar irlandès. Encara avui no el parlo, i mirar de treure l’entrellat d’aquest fet va ser una de les coses que em van empènyer a escriure La colònia.

La colònia està concebuda en anglès. Vas experimentar alguna contradicció escrivint una novel·la sobre conflicte lingüístic utilitzant la llengua més poderosa d'aquest conflicte en particular?

Per descomptat que és contradictori, però alhora és la situació en què es troba bona part de la creació literària irlandesa feta en llengua anglesa. Això que em demanes em fa pensar en Samuel Beckett. Ell va créixer a Irlanda com a parlant d'anglès, però inicialment va escriure en francès. No va ser fins més tard que va poder escriure en anglès, quan aquest idioma va esdevenir una llengua estrangera per a ell. Hi ha molts escriptors irlandesos que no poden trobar la seva veu a través de l'anglès, només a través de l'irlandès. Jo no soc una d'aquestes escriptores. La meva escriptura està concebuda en llengua anglesa, però profundament influïda pel francès i l’alemany; latentment, subconscientment, també per l'irlandès.

Creus que els lectors que s'acostin a les versions traduïdes de La colònia experimentaran diferents sensacions depenent de la situació particular de la seva pròpia llengua? Creus que les persones que parlen i llegeixen llengües minoritàries, com el català, podran empatitzar millor amb la història?

Crec que sí. L'ús de les llengües es pot convertir en un instrument polític per a reforçar el poder de certes elits, o bé per a reivindicar la diversitat cultural i lingüística. És una qüestió complexa que cal abordar amb sensibilitat i comprensió de les realitats locals. Una de les coses que exploro a La colònia és què porta un francès, en Masson, a una illa de parla irlandesa amb la ferma voluntat de salvar la llengua nadiua de l’indret de l'aniquilació, de l'extinció. Volia reflexionar-hi, perquè la majoria dels lingüistes que arribaven a Irlanda a estudiar-ne la llengua venien de l'estranger, de països com Anglaterra o França. No teníem, ni tenim encara, una tradició nostrada d'estudi o anàlisi lingüística. Què impulsa un home a sentir una passió per la llengua minoritària d'un tercer que lluita per sobreviure? Vaig crear un personatge per al qual la llengua irlandesa, lluitar-hi amargament per ella, era un subterfugi d’una batalla que havia perdut de ben petit.

Defensar la seva mare de parla àrab contra el seu pare violent de parla francesa.

Exactament. Vaig començar a explorar què significa ser colonitzat, quins són els llegats, les herències, els trets que encara arrosseguen els pobles que han estat colonitzats. Però La colònia, i això és clau, també gira al voltant de què significa ser el colonitzador del relat, què significa heretar el llegat violent i brutal del colonitzador, ja sigui anglès, francès, espanyol, portuguès, belga, alemany o neerlandès.

L'altre protagonista de La colònia, en Lloyd, és un pintor anglès. Trobo molt interessant que ell i Masson estiguin intentant fer el mateix —captar l'ambient de l’illa—, però des de diferents disciplines i ideologies. Creus que tot art i tot artista són polítics?

L'art i els artistes, és clar, poden ser apolítics, tot i que qüestionaria si ser apolític és en si mateix un acte polític. Aquesta pregunta, però, torna a la que em feies a l’inici: la veritat depèn de qui l’explica, de qui la narra veritat, de qui neix la versió que es posa damunt la taula. El que uneix en Lloyd i en Masson és la certesa que la seva interpretació de la veritat és la correcta. Cadascun d’ells té la confiança que allò que està fent és totalment correcte, que allò que està fent és beneficiós per als habitants de l'illa. Aquests dos homes arriben a l'illa amb diners, però també amb el poder heretat i inherent a Anglaterra i a França. Els habitants de l'illa són pobres i depenen de tot el que aquests homes els hi ofereixen, interpretacions de la realitat incloses.

Has treballat com a periodista per a mitjans com The Irish Times, The Observer, The Times o The Guardian. Quina diries que és la lliçó més valuosa que has après treballant com a periodista i que més tard has incorporat a la teva carrera com a escriptora de ficció?

Vaig aprendre molt amb el periodisme i vaig desaprendre-ho tot per escriure ficció. Quan vaig deixar el periodisme, vaig llançar el meu telèfon mòbil a la paperera i vaig començar a desintoxicar-me de pensar com una periodista. Per què el periodisme funcioni, has de posar límits als teus pensaments per complir amb les dates d’entrega. Amb la ficció és a l’inrevés: funciona quan no poses límits al pensament. Cap ni un. Això m’encanta, aquest espai sense cap mena de límits. Hi estic molt a gust.

La colònia
Magee, Audrey
23.9 €
Comprar
Reservar
La colonia
Magee, Audrey
23.9 €
Comprar
Reservar
The Colony
Magee, Audrey
13.5 €
Comprar
Reservar