🎶 Quan ve el temps de collir castanyes
La castanyera, la castanyera
Ven castanyes de la muntanya
A la plaça de la ciutat
La camisa li va petita
La faldilla li fa campana
Les sabates li fan cloc-cloc
I al ballar sempre gira així
Sona la música
La-rai-la, la-la, la-le-ro
Sona la música
La-rai-la, la-rai-la-ro 🎶
Com no pot ser d’una altra manera, donem la benvinguda a la tardor sumant-nos a aquesta festa tan nostra com ho és la Castanyada. Amb l'arribada del fred, iniciem una època de transicions, de collita i de reunions al voltant del caliu de la tradició i la figura mística que tot ho fa possible: la castanyera.
I és que la tardor se’ns presenta així, com una frontera: un espai on replantejar-nos les coses, un període de canvi i de memòria. Un moment per recordar aquells que ja no hi són, els qui han fet el transit definitiu i retornen amb nosaltres a través de la vitalitat dels seus records. Tots Sants, juntament amb el Dia dels Morts, el magosto, Halloween i el Samhain, forma part d’un grup de festivitats tardorenques d'arrel pagana on la transició, la memòria i el canvi són el pilar fonamental.
Els celtes, exempts de temples, conreaven gran part de les seves tradicions a l’aire lliure, com ara als boscos. Durant la festa del Samhain, celebrada l’1 de novembre, s’invocaven els poders de l’altre costat i es propiciava l’abundància de les collites. Era el començament d’una nova gestació i d’una comunicació oberta entre els habitants d’aquest món i els del més enllà. Aliments com els bolets i els fongs, per exemple, es consumien especialment durant aquestes dates a causa de la seva capacitat de créixer fins i tot en els indrets més foscos i de la seva associació amb la regeneració i la renovació vital: una forma més de saber ocult i transformador, erigint-se com a símbol de mort i renaixement.
A Catalunya, aquestes celebracions desemboquen en la famosa tradició prèviament esmentada: la Castanyada. Aquesta festivitat té certs elements essencials que mai poden faltar: els panellets, els moniatos, les visites al cementiri i, la més important de totes —la nostra protagonista—, la castanyera amb les seves castanyes. No és cap coincidència, llavors, que durant aquesta època es mengi, en abundància, el fruit del castanyer.
El castanyer ja es representava en els cultes pagans com a metàfora de vida, renaixement, unió i reinterpretació. Xenofont, al segle IV aC, en la seva obra Anàbasi, el descrivia com l’«arbre del pa» i explicava com els soldats, durant les llargues campanyes militars, consumien castanyes pel seu alt valor nutricional. Hildegarda de Bingen, en la seva obra Physica (Llibre III), parla de les propietats i els beneficis del castanyer i el qualifica com un arbre de naturalesa càlida i equilibrada, de fruits virtuosos.
Tot sigui dit, de castanya en castanya, no podem pas passar per alt qui les cull i qui les cou: la castanyera, que, igual que els seus fruits, es converteix en guia espiritual i emblema de la tradició catalana. A través de la seva cuina i de les seves cures —entregant-nos l'ambrosia que revifa—, ens ajuda a recórrer els diferents estats pels quals deambulem.
La castanyera aviva focs, crema fullam i unifica la totalitat de l’experiència humana. El lligam amb els morts i amb la nostra futura defunció ens fa sentir més a prop els uns dels altres, convidant-nos a oferir una mà desinteressada en temps de canvi, a afrontar les cruïlles amb coratge i a acceptar l’etapa final d’un cicle. Les seves castanyes rememoren la infinitud d’un tàndem sempitern, coneixedora de totes les tamborinades que estan per arribar.
L’ego, un cop més, es dissol en el cabdal dels rius per retrobar-nos amb els qui ja no hi són i recollir tot el que hem cultivat al llarg de l’any. La tardor i la castanyera destrien tot allò que és madur i pansit, per consagrar-ho, un cop més, al seu renaixement.
La Castanyada, a Catalunya, es consolida com una tradició viva que, de generació en generació —d’estació en estació—, ens brinda el perpetu recordatori que tots perirem algun dia per redescobrir-nos com a adob que nodreix els castanyers.
Celebrem, un cicle més, ser caduques.
